La posada en marxa del “metro del Vallès” dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya va ésser anunciada amb timbals i platerets. Finalment les ciutats que ostenten i comparteixen la capitalitat dels Vallès Occidental es troben més ben comunicades amb Barcelona. La major circulació de trens era una vella aspiració vallesana. En especial d’aquells que diàriament ens hem de desplaçar a Barcelona per raó de professió o d’estudi.

La millora del servei dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya en el Vallès no pot tapar –o no hauria de tapar– l’esforç impressionant de servei que, des de fa anys, ve fent l’anomenada Unitat de Negoci de RENFE-Rodalies. Un servei d’alta qualitat. De ben segur que hi ha qui associa el nom de RENFE amb les més esperpèntiques històries capaces de superar amb escreix qualsevol imaginació. I això ja no és així.

El cert és que el servei que RENFE presta entre Manresa, Terrassa, Sabadell i Barcelona és de molt nivell i d’alta qualitat. Els trens que circulen per la C-4 (Barcelona-Manresa) són moderns, disposen d’aire condicionat i de fil musical. El trajecte es fa amb exactitud i celeritat i, en les hores puntes, hi ha fins a sis i set trens en cada direcció (un tren cada 8 o 9 minuts aproximadament). I per si no n’hi hagués prou el preu és més que competitiu.

Mercè Sala, l’ex-presidenta de RENFE, podrà ésser acusada del que es vulgui pels professionals de la crítica. Però ningú, ni els seus detractors més aferrisats, podran deixar de reconèixer que amb ella canvià el curs de la història d’aquella companyia les inicials de la qual, quan jo era petit, es llegien així: “Retraso Enorme. Necesitamos Fuerzas. Empujen”.

Publicat a El 9 Nou, el 12 d’agost de 1996