Quan encara no sabem ben bé com acabar de resoldre els problemes que es deriven dels residus domèstics i industrials i es comencen a fer campanyes de sensibilització per tal d’educar als ciutadans de la necessitat de classificar les deixalles per al seu reciclatge, acabem de saber que una altra mena de deixalles ens amenaça. I ara des del cel. Asseguren els experts que en l’espai infinit que s’obre més enllà de la nostra atmosfera, hi naveguen més de 8.500 objectes incontrolats i abandonats per l’home. Es tracta d’una nova mena de brossa formada pels vells satèl·lits que, des que el famós “Sputnik” rus allà per la dècada dels anys 50 iniciés la carrera pel domini de l’espai, suren sense destinació. Des de llavors, russos, americans, europeus i japonesos, han anat enviant, sense presses però també sense descans, artilugis de tota mena a l’espai exterior que han proporcionat informació sobre el planeta i facilitat les comunicacions entre continents i països.

Però com que els primers satèl·lits i artilugis no eren immortals ni havien nascuts per sempre, altres enginys més moderns, més equipats i més sofisticats els han substituït i com que els vells satèl·lits tampoc no s’autodestrueixen, han anat quedant a la deriva, inservibles, donant voltes i més voltes al planeta. Fins i tot, s’ha donat el cas que algun d’aquests artilugis, en perdre la seva òrbita inicial, han acabat penetrant novament en l’atmòsfera, caient —sortosament— sobre alguna de les zones despoblades de la terra o en  els mars i oceans.

Com que, de mica en mica, s’han anat enviant més i més artefactes a l’espai i com que els vehicles espacials, en el seu ascens a velocitat de vertígen, deixen abandonats dipòsits de combustible buits que es col·loquen en òrbita, el cens d’artilugis ha anat augmentant fins arribar a les 8.500 unitats que els experts asseguren que naveguen pel nostre espai exterior. Per a resoldre el problema, els científics suggereixen crear una mena d’abocador orbital, de tal manera que les deixalles girin en una òrbita determinada que no sobrevoli zones habitades i, així, en cas de caiguda accidental dels enginys, no s’ocasioni dany a zones poblades. Es tracta d’una proposta d’aquelles que no resolt el problema sinó que l’amaga i l’ajorna. És la vella aplicació d’allò que diuen els castellans de “ojos que no ven, corazón que no siente”. Una manera com una altra de deixar per a més endavant allò que caldria començar a solucionar avui tal i com, en massa ordres de la vida, es fa aquí abaix…

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 16 de febrer de 1999