No es tracta d’analitzar ara si la proposta que el president Mas va fer fa una setmana davant un auditori fidel al Fòrum Barcelona és o no és la més convenient. I això simplement perquè al president Mas l’hi assisteix –només faltaria!- tot el dret a manifestar allò que ell creu i pensa que és el millor per a Catalunya. És, tanmateix, el mateix dret que assisteix a qualsevol altra persona o grup social o polític a expressar la seva visió quant al què considera és el més convenient per a la gent del nostre país. A partir d’aquest axioma, ha de ser bo que les propostes que es vulguin i es puguin formular es posin damunt la taula per a ser debatudes en igualtat de condicions. En conseqüència cal entendre que en el debat entorn les idees, no hi poden tenir cabuda les ‘no propostes’, és a dir la negació d’ofici a tot allò que el contrari argumenti.
I és el cas que el ‘no’ –que les ‘no propostes’-, continua essent l’actitud que exhibeix el president del govern espanyol quant als posicionaments que des de Catalunya es formulen, i especialment quant al pla sobiranista del president Mas. Una actitud, la de Rajoy, que va mantenir-se inalterable dissabte passat en l’acte organitzat pel Partit Popular a Barcelona; acte del que alguns esperaven, il·lusament, que el president del govern espanyol fes l’ullet que permetés pensar que es podia obrir la possibilitat d’un procés de negociació política entre Catalunya i Espanya. Feia només uns pocs dies que després del 9N, i des de les antípodes geogràfiques i ideològiques, Rajoy reconegués davant els mitjans de comunicació que l’acompanyaven, que potser no s’havia explicat prou bé en relació a la visió i plans que ell tenia per a Catalunya, i que per això aprofitaria una propera visita que tenia programada Barcelona per explicar-se millor. Però res de res… Rajoy vingué, marxà, i tot continua igual que fins ara havia estat…
Rajoy i la seva cohort es podien haver estalviat perfectament el viatge llampec que varen fer a Barcelona per cloure un acte de partit, i per proclamar davant dels seus que el pla del president Mas no portava a enlloc, sense que, com sempre, proposés cap mena d’alternativa… I malgrat no sigui ara el moment de discernir si el pla de Mas porta o no a enlloc, és, es vulgui o no, un pla. És a dir una proposta a prendre en consideració al costat d’altres que hauran de avaluades per la ciutadania a través de les urnes, en una convocatòria d’eleccions autonòmiques que no s’hauria d’ajornar per massa temps més. El país -Catalunya, però també Espanya- es troba enrocat arran el debat sobiranista. Mentre, sembla que ens ‘oblidem’ de com el país està econòmicament, i sobretot socialment parlant, i de si des del govern de Catalunya es fa quelcom més que discursos i actes escenogràfics per lluitar contra el frau i la corrupció, per establir millors condicions per a la indústria, per fomentar la creació de llocs de treball, per acarar els greus desajustaments socials que tan perillosament s’estan instal·lant en la nostra societat…
Podem discutir si el pla que proposa Mas és viable o no. Però el què no pot ser discutible, ni -com diuen els castellans- ‘de recibo’, que per tota resposta a la seva proposta, el president espanyol es limiti a repetir enfadosament allò que sobradament sabem. El fons de la qüestió és que Mas té un pla, al que Rajoy només hi contraposa el ‘no’ a tot. I aquest és el desideràtum. Davant això s’imposa saber què en pensa de tot plegat la ciutadania. Dit d’una altra manera: s’imposa no ajornar més la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques que hauran de permetre conèixer què i com pensen no només el president Mas, sinó també cadascuna de les forces polítiques presents a Catalunya. A la ciutadania ens convé saber no només quin futur ‘estatus’ polític propugna cada partit per Catalunya, sinó també quin és el model político-econòmico-social que proposen. I a partir d’aquest coneixement que reclamem, decidir…
Publicat a Diari de Sabadell, el 4 de desembre de 2014
Rajoy creu que la seva estratègia del “deixa passar el temps que tot s’arregla” com un estruç que amaga el cap davant dels inconvenients, és la solució a tots els seus problemes. Vol creure que l’independentisme, que ell està generant i engreixant, és un globus que es desinflarà tot sol. La negació d’un problema no el resol.
Si el poble de Catalunya vol decidir el seu futur i tenim dirigents que porten el vaixell en aquesta direcció hem d’estar amb ells mantenint-los amb força fent-los sentir recolzats. Si Mas té un pla, aquest, és el pla de Catalunya ara per ara.
En Rajoy, tot el que es proposa a Catalunya ho porta al TC. L’últim els horaris comercials. No vol proposar res perquè aviat hi hauran eleccions i sap que si negocia amb en Mas perdrà vots, ja prou que els ha afectat la corrupció. A Barcelona ha anat a fer el “paperet” amb els seus i ha reafirmar el que els que estaven allí volien escoltar. També sap que fer qualsevol tipus de concessions a Catalunya, tindrà a totes les comunitats en contra seu. Si algú es pensa o te l’esperança de que al final hi haurà un acord, que s’ho tregui del cap. La nostra esperança és la Generalitat.
Joan, bon dia
Discrepo de la teva anàlisi. No crec que unes eleccions siguin una bona solució pels problemes que té Catalunya en aquest moment, entre d’altres coses perquè l’escenari d’eleccions, tal com el va exposar el president Mas, no servirà per discutir quin model de país volem o les diferents propostes per entomar les necessitats reals de la societat, sinó per aclamar a un líder i iniciar un camí que més enllà de les grans declaracions i mostres de bona voluntat, encara és ple d’incerteses.
És paradoxal el desenvolupament dels fets, en part perquè el miratge se sustenta en l’obstinació d’uns i l’immobilisme d’altres. Ho repasso. 2014 havia de ser l’any en que el poble de Catalunya s’havia de pronunciar sobre la independència, disfressada en uns primers moments sota el paraigües del ‘dret a decidir’ més genèric i amb el suport de la majoria de la societat.
Amb aquest objectiu, farcit de traves, recursos i amenaces tot s’ha de dir, es dissenya el camí que ha de culminar amb una consulta el 9-N. I en aquesta fase estem. El que havia de ser un debat sobre el futur de Catalunya, legítim, plural, amb voluntat integradora, s’ha convertit en una disputa per la confecció d’una determinada llista electoral. I és aquí on, des del meu punt de vista, rau el parany de les eleccions anticipades. En el fons l’objectiu bàsic no és impulsar ‘el procés’, sinó blindar la continuïtat d’un president que sap que amb unes eleccions ‘normals, amb confrontació d’idees i programes, hi té molt a perdre.
Em sap greu que en aquesta nova recreació de ‘El Messies’, amb un llenguatge bíblic sempre farcit de metàfores, estiguem perdent referents democràtics. La consulta, sense infravalorat la lectura política que se’n pot fer i el respecte per a tots els que van dipositar la papereta a les urnes, no passa el més mínim control de qualitat. Però ara resulta que els resultats són legítims i expressen ‘una voluntat majoritària’ i sobre aquesta base alguns fonamenten la nova etapa i demanen la col.laboració de la resta. I en aquest joc d’embolics una assemblea nacional s’equipara al Parlament, el debat i la confrontació d’idees a l’àgora pública deriva en missatges/conferències unidireccionals i es confon legitimitat i llei en un joc de miralls impropi d’una societat madura i que ha interioritzat, com la nostra, els valors democràtics.
És legítim discutir sobre tot allò que es consideri oportú, i per això m’incomoden els tics autoritaris que s’emparen en la llei com a principal argument per a frenar el debat, però, entenc, que els líders catalans i assimilats amb vernís sabadellenc no poden emparar-se en la confusió com estratègia de defensa.
A peu de carrer, i tu ho saps tan bé com jo, les coses es veuen de manera diferent. Una convocatòria electoral, tal com està plantejada acabaria amb l’últim reducte que tenen els ciutadans per exigir el Govern que és posi a treballar i que no jugui al joc del despistat davant la precarietat de milers de persones que un dia van confiar en les institucions catalanes com la millor via para resoldre els seus problemes.
Ja sé que aquesta opinió em situa en un terreny àrid i difícil, a contracorrent. Però mai m’han agradat els plantejaments que se sustenten en un nou despotisme il.lustrat, ni les persones que converteixen les emocions en norma i acaben repartint carnets de catalanitat.