Tant avisar que venia el llop del canvi climàtic sense que ningú no s’ho acabés de creure, que quan el llop se’ns ha fer present entre nosaltres, ningú no s’ho s’ha arribat a pensar que fos cert que la bèstia hagués arribat. Tant advertir-nos els entesos que calia prendre mesures per aturar l’abocament desmesurat de CO2 a l’atmòsfera i, com a mínim, retardar els efectes de l’inevitable procés del canvi climàtic amb unes conseqüències que encara desconegudes, que quan els símptomes evidents de què l’escalfament del planeta començava a ser irreversible, no ens havíem posat d’acord entorn les mesures a prendre mesures per frenar-ne els seus efectes i guanyar temps. Sigui com sigui, en ben pocs mesos diversos estudis científics ens han confirmat el què els científics venien anunciant des de fa anys. I no només els estudis. També el temps atmosfèric ens està demostrant que l’efecte hivernacle ens està canviant la vida. D’aquesta manera, els fenòmens de la naturalesa, en forma, en alguns indrets, de pluges torrencials, d’huracans, de ciclons o, en d’altres, de sequera persistent, s’han desfermat amb contundència. A casa nostra, en tenim bona prova en forma d’alteració dels règims pluviomètrics que estem patint i en els ritmes estacionals que fins fa uns anys havien estat habituals. Així, a uns estius anormalment calorosos els segueixen unes tardors diferents i uns hiverns que tenen més de primaveres avançades que no pas de mesos on regna el fred rigorós.

Sabem –perquè així també ens ho han anunciat els científics– que, en el conjunt del globus, la temperatura augmentarà un promig de 6 graus centígrads en només els 90 anys que resten del segle XXI. Però si amb això ja se’ns haurien de posar els pels de punta, encara ens ha de preocupar més que a la península ibèrica, l’augment serà entorn els 8 graus centígrads, també des d’ara i fins que acabi l’actual segle. De confirmar-se aquests pronòstics, i res no sembla que no serà així, les condicions de vida –animals i vegetals– es veuran profundament modificades i, segurament, força alterades. I mentre el nostre país es veurà sotmès a una sequera creixent, el nivell del mar pujarà conseqüència del procés de fusió dels gels àrtics i antàrtics. En aquests moments són ja molts els glaciars que disminueixen acceleradament el seu volum de gel que havien atresorat al llarg de molts segles i són bastants els glaciars que en ben pocs anys seran un record. I quan ens hem adonat que el llop existia, quan ens hem adonat que el canvi climàtic habita entre nosaltres i ens amenaça, és quan ens hem començat a plantejar com havíem d’acarar la situació i fer front a la bèstia. Però el mal ja està fet i qualsevol iniciativa que ara emprenguem servirà de ben poc per canviar l’estat de les coses a curt termini. No obstant i això, és ben clar que no ens hem de quedar amb els braços creuats i que ens hem de posar a fer feina. La qüestió és com fer aquesta feina i com conscienciejar a la ciutadania després d’haver propiciat la cultura d’un consumisme desmesurat, d’un creixement edificatori sense mesura, absolutament insostenible.

Ens hem fet un fart de parlar de la necessitat de dotar-nos d’una nova cultura de l’aigua, una cultura del consum energètic sostenible sense que, en la pràctica, sapiguem massa que vol dir tot això. Només cal adonar-nos del malbaratament que continuem fent de l’aigua i de l’energia tot pensant, egoísticament, que el problema no és nostre; que el problema és dels altres. En qualsevol cas, ho mirem com volguem, el llop, la bèstia, ja no ens deixarà. I acabarà passant que, en comptes de lluitar contra ella i atemperar les seves escomeses, preferirem acostumar-nos a la seva presència mentre esperem que algú ens resolgui el problema, deixats portar per allò de qui dia passa, any empeny. Així seran les generacions futures les que hauran de pagar els nostres plats trencats… Viure per a veure!

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 de febrer de 2007