• Diumenge 1 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’AP-7 sense peatge surt cara” (El Periódico)
“L’FBI va recopilar acusació d’agressió sexual contra Trump ” (La Vanguardia)
“El terror migratori causa a Trump la seva major crisi interna” (El País)
“El ‘’hype’ s’infla” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Els immigrants del mar de plàstic” (Ara)

Tres pensaments per encetar el mes de febrer. Els dos primers extrets de l’entrevista que El Nacional.cat  ha fet al politòleg i polític Gabriel Colomé. El darrer, extret de l’article de Javier Cercas publicat a El Semanal d’El País.

– “Ara el problema és l’onada reaccionària d’extrema dreta que viu el món i que també afecta Catalunya. Vox ja sabem com són i Aliança Catalana és un fenomen nou que ens ha de fer reflexionar. El futur és interessant, com a politòleg. Com a país, ja ho veurem.”

– “Les eleccions del 2012, amb la dissolució del Parlament per part d’Artur Mas, dinamita el sistema polític i de partits [a Catalunya] que havíem conegut des del 1977. Això dona lloc al Procés, deu anys en els quals Catalunya viu moments històrics, però també d’enfrontament, polarització i un xoc frontal amb les estructures de l’estat espanyol. La societat catalana es tensa, fins i tot als nivells familiars.”

– Sovint oblidem l’essencial: no som nosaltres els que estem al servei dels polítics; són els polítics els que estan al nostre servei. No són els polítics els que ens han de controlar a nosaltres; som nosaltres els que els hem de controlar. En això consisteix la democràcia.”

  • Dilluns 2 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:

“Catalunya permetrà caçar senglars tot l’any” (El Periódico)
“L’OTAN du a terme unes grans maniobres sense la participació dels EUA” (La Vanguardia)
“El PSOE s’arrisca a patir el seu resultat històric a l’Aragó” (El País)
“El Clínic es farà gran a la Diagonal” (El Punt Avui)
“L’imperi Trump ha multiplicat per 17 els ingressos en un any” (Ara)

1. Les perspectives electorals del PSOE a l’Aragó no són precisament falagueres si ens atenim als pronòstics que es desprenen de l’enquesta que 40dB acaba de fer per a El País i la cadena SER. La raó és que, a una setmana dels comicis, la candidata socialista Pilar Alegria s’arrisca a obtenir els pitjors resultats del seu partit a l’Aragó. Com ja va passar a Extremadura, en cas de complir-se els pronòstics, els populars millorarien lleugerament la seva representació actual al parlament aragonès, però quedarien lluny d’assolir la majoria absoluta i dependrien d’un Vox esperonat a l’hora de formar Govern.

2. L’empordanès municipi de Gualta, va acollir dissabte passat, el primer gran acte electoral de la presidenta d’Aliança Catalana, Sílvia Orriols, en ser convidada a prendre part en un acte convocat pel president d’honor del despatx d’advocats Cuatrecasas, Emili Cuatrecasas. La invitació se li havia cursat a Orriols per tal que expliqués a una part del poder econòmic i empresarial català i als socis del Club de Golf de l’Empordà, les seves pretensions polítiques. Durant la seva compareixença, Orriols es va refermar en què Catalunya viu un procés de “substitució”. Com a exemple posà Ripoll, on, segons ella, el 50% dels nascuts en la vila, són d’origen magribí. Per rebutjar l’etiqueta de racista amb la qual és etiquetada, Orriols adduí que el problema de la migració no rau en la raça dels nouvinguts, sinó en la religió islàmica que practiquen. Un discurs xenòfob amb totes les de la llei. Amb aquest acte, Emili Cuatracases, no va fer més que aixecar el cordó sanitari que fins ara envoltava Aliança Catalana i obrir-li portes que fins ara tenia tancades. A tenir en compte que Aliança Catalana pot ser cabdal en el futur polític immediat de Catalunya en recollir vots provinents no només, que també, dels sectors independentistes més recalcitrants.

  • Dimarts 3 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern trossejarà l’escut social per salvar les pensions” (El Periódico)
“La crisi ferroviària paralitza l’activitat d’algunes empreses” (La Vanguardia)
“Sánchez trosseja el decret per tirar endavant les pensions” (El País)
“Terror d’estat als EUA” (El Punt Avui)
“Rodalies continua amb onze línies tallades i l’alta velocitat limita el servei” (Ara)
“El nen que va esquivar l’holocaust” (Diari de Sabadell)

No sé si sense haver-ho viscut de prop, hom es pot imaginar què passa pel cap dels familiars de les víctimes de la dana en contemplar el trist espectacle que ofereixen els diputats del PP en colpejar els seus pupitres al Congrés, talment com si fossin nens, quan el seu líder respon a qui li pregunta amb un atac sobre un assumpte que res té a veure amb el perquè de la comissió. Això és el que ahir va fer Feijóo en treure de nou el comodí d’ETA per desfer-se de l’escomesa, quan el diputat d’EH Bildu Oskar Matute li va recordar que havia mentit en afirmar que Mazón l’havia mantingut informat “en temps real” de l’evolució de la dana. D’aquesta manera va ser com la compareixença de Feijóo al Congrés —en la qual també van aparèixer els casos de corrupció que afecten militants estats del PSOE, l’amnistia, el procés, la regularització d’immigrants, RTVE o el decret per revalorar les pensions— deixava darrere seu l’intent desesperat de Feijóo d’empatar en desgràcies i responsabilitats: l’accident ferroviari d’Adamuz, d’una banda (que tindrà la seva pròpia comissió d’investigació) i la dana de l’altre. Dos fets i dues circumstàncies que difereixen molt en tots els ordres i sentits. Però aquesta és la tècnica de l’embolica que fa fort que tant li plau al PP. Comptat i debatut: la compareixença de Feijóo ahir al Congrés va acabar per ser un espectacle obscè, inútil per aclarir els fets i segur que feridor pels familiars de les víctimes.

  • Dimecres 4 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“El petit propietari exempt de les mesures antidesnonament” (El Periódico)
“Espanya prohibirà l’accés a les xarxes socials als menors de 16 anys” (La Vanguardia)
“El Govern prohibirà l’accés a les xarxes als menors de 16” (El País)
“Després d’un càncer” (El Punt Avui)
“Les mercaderies del port de Barcelona segueixen bloquejades” (Ara)

1. La “Carta desde el más allá” conté el text que va deixar escrit el periodista Carlos Hernández (Madrid, 1969-2026) per ser publicat a elDiario.es l’endemà mateix de la seva defunció. El càncer se’l va emportar a l’edat de 56 anys. De l’emotiu text escrit a modus d’acomiadament, no em puc estar de reproduir-ne el paràgraf en el qual diu: “Objectivitat no és sinònim de neutralitat. Explicar la realitat amb objectivitat t’obliga, gairebé sempre, a no ser neutral. Si hi ha un agressor i un agredit, un mentider i un honest, un corrupte i un honrat, la teva missió és descriure aquesta situació amb claredat i contundència. Fart estic dels que creuen que ser periodista és explicar, sense filtres, la versió d’ambdues parts, sense plantejar-se’n la veracitat o, el que és pitjor i més freqüent, sabent que una és incerta.” Podeu llegir el text íntegre de la carta si cliqueu aquí mateix. Descansa en pau Carlos.

2. Llegeixo que molts avis i àvies japonesos es dediquen a fer furts de poc valor. El fenomen no té a veure amb la delinqüència en el sentit clàssic, sinó amb un sistema social que deixa massa gent gran sola, pobra i sense suport. Els petits furts d’aquests avis i àvies són, paradoxalment, una manera de demanar ajuda en una societat que no sempre sap com oferir-la i que en la presó troben allò que la vida quotidiana no els garanteix: companyia, estabilitat i cures bàsiques. Com a mínim per pensar-hi.

3. Mentre l’extrema dreta continua buscant el seu lloc entre les nacions d’influència trumpista, potser és l’hora de preguntar-se si no ens trobem –encara que sigui per si us plau i per força– davant d’una oportunitat per a Europa de fer front a la deriva de les lògiques imperials que tant Trump com Putin pretenen imposar, mentre Xi Jinping s’ho mira.

  • Dijous 5 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Adif és la beneficiaria més gran dels fons europeus a Espanya ” (El Periódico)
“Trump sembra dubtes sobre la netedat de les pròximes legislatives” (La Vanguardia)
“El PP pressionà a una edil per tapar una denuncia d’assetjament” (El País)
“Sota el radar de les multinacionals” (El Punt Avui)
“El Govern exigeix a l’Estat que pagui la factura milionària del casos de Rodalies” (Ara)
“Els túnels ocults del Tauló” (Diari de Sabadell)

1. Alberto Núñez Feijóo vol i dol amb la qüestió del nou model de finançament autonòmic. D’una banda, no dubte en posicionar-se i fer pinya amb els seus barons territorials en contra de la proposta de finançament pactada entre socialistes i republicans. Una proposta que a hores d’ara és el principal cavall de batalla dels populars contra el Govern progressista que governa Espanya. De l’altra, Feijóo assegura que estar en contra dels catalans. Molt al contrari. Diu estar a favor seu per evitar que Sánchez i Junqueras els continuïn utilitzant a partir de la mentida. Res de nou que no sabéssim. Amb una mà, anima el discurs del greuge territorial pel pretès tractament de favor que des del Govern es té envers Catalunya. Amb l’altra, intenta fer tot el possible, sense aconseguir-ho, per dissimular l’anticatalanisme recalcitrant que exhibeix i que tants vots li reporta al PP més enllà dels límits de Catalunya. Al cap i a la fi, ell sap que és aquí on, paradoxalment, es juga gran part del seu futur electoral i polític. El problema de fons, però, és la incapacitat demostrada per Feijóo a l’hora de presentar alternatives a les propostes que els socialistes fan, també en matèria de finançament de les comunitats autònomes… Comptat i debatut: l’estratègia del PP continua passant més per destruir que no pas per construir, fent oblit que quan arribi al Govern (que un dia o altra hi arribarà) pagarà amb escreix aquesta migradesa d’idees i que, potser, es veurà obligat a parlar, com Aznar, català en la intimitat.

2. Si ens atenim a la seva furibunda reacció, és evident que al magnat Elon Musk no li ha agradat gens ni mica l’anunci de Pedro Sánchez en el sentit que té la intenció de prohibir l’accés a les xarxes socials per part dels menors de 16 anys, alhora que pensa perseguir les plataformes digitals que mantinguin l’accés a continguts “d’odi i il·legals”. Unes mesures que des del meu punt de vista estan perfectament justificades ateses les escombraries que circulen per les plataformes digitals i arran de les insistents advertències dels experts quant a l’ús excessiu de les xarxes per part de menors. Tant de bo això no quedi només en paraules i en bones intencions de les quals, com deia la meva àvia, l’infern n’està ple.

  • Divendres 6 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’UCO rastreja 22 obres d’Adif manipulades per la trama Koldo” (El Periódico)
“Espanya ja té les capacitats militars que li demana l’OTAN” (Giusseppe Cavo Dragone (La Vanguardia)
“El PP nacional arxivà el cas d’asetjament sense citar a la víctima” (El País)
“Els Gaudí es fan majors d’edat” (La República – El Punt Avui)
“El TJUE dona la raó a Puigdemont davant del Parlament Europeu” (Ara)

1. Del caos que envolta Rodalies des de fa deu dies, una única explicació mínimament coherent: que el més important a hores d’ara és garantir la seguretat de tothom, atès que s’han identificat prop de 600 punts en la xarxa que requereixen una actuació preventiva urgent. A partir d’aquí, molts els interrogants. Per exemple: tan malament està la xarxa que han de ser necessaris força dies per posar a punt les infraestructures? És que fins ara ens l’hem jugat amb els trens irresponsablement? Contràriament, no només s’està abonant la desconfiança entre els usuaris, sinó que s’està destrossant la reputació de la marca industrial d’Espanya a l’exterior, començant pels països als quals s’ha venut tecnologia ferroviària.

2. L’Institut de Ciències Polítiques i Socials (ICPS), adscrit a la Universitat de Barcelona, ha publicat aquesta setmana un sondeig preocupant. Una de les dades que del sondeig es desprèn és que dos de cada tres catalans són partidaris de limitar l’arribada de persones estrangeres i només el 33% dels sondejats ho rebutja. Aquesta àmplia majoria contra la immigració contrasta amb els resultats obtinguts de la mateixa enquesta, ara fa dos anys. Llavors, només era un 44% dels enquestats els que reclamaven restringir les arribades. Sabem que Catalunya no és immune a l’onada totalitària que recorre Europa i que també aquí es confirma un perillós viratge cap a l’extrema dreta per una part de l’electorat. Tan sols cal veure com sondeig rere sondeig es pronostica que l’Aliança Catalana de la Silvia Orriols continua sumant partidaris, fins el punt que fa uns dies, un grup d’empresaris i directius la convidaren a l’Empordà per poder escoltar les seves propostes, talment com si Aliança Catalana fos un partit normal. Possiblement, als assistents, l’únic que els preocupava era la butxaca i saber si en cas que Orriols pogués condicionar en el futur decisions, tals com la pujada o baixada d’impostos, què faria ella. No hi ha interès més desinteressat.

3. La pobresa a Catalunya creix, segons confirmen les noves dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat) que es van fer públiques ahir. El detall d’aquestes dades apunten a què el risc de pobresa o d’exclusió social entre les persones que resideixen en territori català ha pujat fins al 24,8% el 2025, això vol dir vuit dècimes més que l’any passat. És així com Catalunya se situa en les primeres posicions pel que fa a pobresa, molt per sobre de la mitjana europea que és del 21%. Per davant solament hi tenim Bulgària (que és el país amb més persones en risc de pobresa i exclusió) amb el 30,3%, seguida de Romania (27,9) i Grècia (26,9%), amb el 27,9% i el 28.9% respectivament.

  • Dissabte 7 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“La vivenda centra només el 4% de les preguntes al Govern al Congrés” (El Periódico)
“Amenaça de multa de la UE a Tiktok perquè és addictiva ” (La Vanguardia)
“El PP ataca a la denunciant d’assetjament amb falsedats i amenaces” (El País)
“Infrafinançament endèmic” (La  República – El Punt Avui)
“La Renfe no preveu que torni la normalitat fins a l’abril” (Ara)
“L’ànima del Carnaval” (Diari de Sabadell)

1. Recordareu que Nevenka va ser la primera dona a Espanya que després d’una intensa lluita, va aconseguir una condemna contra un polític –l’alcalde de Ponferrada, Ismael Álvarez– per assetjament sexual. Ella era llavors una jove regidora amb un futur polític prometedor. Ell el doblegava en edat. La reacció del PP contra ella quan va denunciar l’assetjament al qual era sotmesa va ser tan brutal que va haver d’anar-se’n de la ciutat per no tornar-hi mai més. Nevenka avui viu a Irlanda. Ismael Álvarez va ser condemnat el 2002 a una multa de 5.780 euros i a una indemnització de 12.000 euros. Més tard, el Suprem va rebaixar la multa a menys de la meitat, 2.160 euros, amb l’argument que l’alcalde no tenia “una relació jeràrquica pròpiament dita” sobre la regidora. Des d’aquests fets ha passat gairebé un quart de segle i la resposta del Partit Popular davant una nova denúncia d’assetjament d’una regidora de Móstoles que implica a l’alcalde d’aquest municipi Manuel Bautista, la història es repeteix. Són, és cert, uns altres fets. Han passat vint-i-cinc anys del cas Nevenka, però l’actitud desdenyosa i altívola dels populars no ha canviat. Ans al contrari.

2. L’Aragó ha estat escenari d’una campanya electoral més bruta que no pas mai, en la qual tot s’hi val per batre l’adversari: falsedats, acusacions personals, utilització de les institucions… Durant la campanya, el PP s’ha limitat a escampar falsedats i recordar els casos de corrupció que afecten als socialistes i tornar a posar sobre la taula ETA. Una campanya electoral “bruta” –és a dir, basada en desinformació, atacs personals, manipulació emocional o ús d’estratègies que erosionen la confiança pública– sol generar conseqüències que van molt més enllà del resultat immediat de les urnes. Els estudis en ciència política mostren que la repetició de campanyes brutes pot erosionar la qualitat democràtica, afavorir discursos populistes i reduir la capacitat de la societat per afrontar reptes col·lectius.

  • Diumenge 8 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya obrirà la porta a llatins amb arrelament i feina” (El Periódico)
“Aragó vota amb la batalla per la Moncloa de fons” (La Vanguardia)
“Trump és el president més perillós de la història dels EUA” (Bernie Sanders) (El País)
“Els inversors cerquen aixopluc fora de l’habitatge” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“La nova febre d’or de l’Aragó” (Ara)

Dues manifestacions foren les convocades ahir a Barcelona per tal de mostrar l’enuig de la ciutadania quant al desastre en el qual està immers la xarxa ferroviària de Rodalies. Dues manifestacions –l’una al matí i l’altre a la tarda–, que, teòricament, perseguien un mateix objectiu, però que en la pràctica obeïen a interessos diferents. La del matí, de caràcter més partidista que no pas social, convocada pel Consell de la República i l’ANC amb la col·laboració d’Òmnium Cultural, presidida pel clam “Prou!”. La de la tarda, més transversal, convocada conjuntament per una vintena d’entitats, entre plataformes d’usuaris del tren, associacions cíviques i sindicats amb l’aval de CCOO, UGT, Unió de Pagesos, Sindicat de Llogateres, sota el lema “Sense trens no hi ha futur. Manifestació de país”. Ambdues manifestacions, sumades, no foren capaces de concentrar més de 70 mil assistents (si ens atenim a les xifres facilitades pels organitzadors) i de 10 mil si preferim les facilitades per la Guàrdia Urbana. Però més enllà de les xifres, des del meu punt de vista s’imposa una reflexió urgent. El fet de convocar dues protestes amb objectius plenament coincidents, no deixa de ser reflex perfecte d’un país incapaç de fer pinya davant un clam unànime: l’exigència que la xarxa de Rodalies surti del pou en el qual es troba i presti el servei que d’ella se n’espera: transportar persones i fer-ho amb seguretat i eficiència. Si en els reptes a assolir més propers a la ciutadania no sabem unir forces, si des de la política no s’entén que ara més que no pas mai és fonamental connectar amb els interessos que emanen de la societat per assolir reptes superiors, estarem fent un mal servei a la democràcia o, cosa que és el mateix, estarem afavorint posicionaments populistes d’extrema dreta extrema que, a casa nostra, són atiats per Vox i per Aliança Catalana.

  • Dilluns 9 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Un PP a la baixa guanya a l’Aragó i el PSOE s’emporta un altre correctiu” (El Periódico)
“El PP retrocedeix a l’Aragó i necessita un Vox molt reforçat per governar” (La Vanguardia)
“El PP guanya amb desgast, Vox duplica escons i el PSOE es desploma” (El País)
“Electrificació i reconversió industrial” (El Punt Avui)
“El PP haurà de pactar amb un Vox reforçat a l’Aragó ” (Ara)

Contrapunt. L’anàlisi ràpida del resultat de les eleccions presidencials portugueses posa de manifest que a Portugal la ciutadania i els partits polítics han fet els deures per tal d’aïllar la dreta extrema amb el resultat d’haver fet António José Seguro guanyador en imposar-se a la segona volta al líder de l’extrema dreta, André Ventura. Seguro ha guanyat aquestes presidencials portugueses gràcies a una coalició de suports molt àmplia, que va anar molt més enllà del seu propi partit. La victòria de Seguro reforça a Portugal el bloc progressista i frena, almenys temporalment, l’avenç del projecte d’extrema dreta que encapçala Ventura. Diverses fonts coincideixen a assenyalar que la irrupció d’André Ventura a la segona volta va provocar una mobilització transversal, ja que molts votants de centredreta que no volien un president d’extrema dreta van optar per Seguro com a “vot de contenció”. El contrapunt l’hem viscut a l’Aragó, on vistos els resultats que han emanat de les urnes, PP i Vox estant condemnats a entendre’s si els populars volen governar. A l’Aragó s’ha repetit la cantarella d’Extremadura on María Guardiola va convocar eleccions anticipades convençuda que podria assolir una majoria absoluta i governar la comunitat en solitari. De manera semblant José Azcón va convocar també eleccions avançades amb el mateix objectiu que Guardiola. Els fets han evidenciat que l’una i l’altra han errat en el seu plantejament i que a partir d’ara, arran del creixement exponencial de Vox, es veuran més condicionats que no pas mai per l’extrema dreta i, en conseqüència hauran d’aplicar polítiques socialment regressives en matèria d’immigració, canvi climàtic i medi ambient, identitat i valors, relacions amb la UE… que en res beneficiaran els populars i menys encara a Feijóo en el seu camí cap a La Moncloa. Afegir, d’una banda, que en els resultats de l’Aragó, la catalanofòbia alimentada pels populars també ha tingut quelcom a veure amb els resultats electorals. De l’altra que si un èxit electoral es mesura en funció de les expectatives, al PP li ha sortit el tret per la culata. Ha tornat a guanyar les eleccions, sí, però ho ha fet amb una victòria amarga atès que no només no ha millorat resultats, com pretenia, sinó que ha reculat dos escons sense haver obtingut cap rèdit de l’enfonsament del PSOE.

  • Dimarts 10 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Vox va superar el PSOE en un de cada quatre municipi d’Aragó” (El Periódico)
“Feijóo allarga la mà a Vox mentre Sánchez evita l’autocrítica” (La Vanguardia)
“L’estratègia de doblegar-se davant els EUA no dona resultats” (Emmanuel Macron) (El País)
“Espiral armamentista” (El Punt Avui)
“Vox exigeix al PP entrar al Govern de l’Aragó amb condicions” (Ara)
“Els autobusos eviten el col·lapse total” (Diari de Sabadell)

1. M’hi referia molt de passada ahir en aquest mateix espai, quan assenyalava que un dels factors a tenir en compte a l’hora d’analitzar els resultats de les eleccions aragoneses de diumenge era la catalanofòbia. No disposava aleshores de cap estudi que avalés aquesta meva percepció, fonamentada sobretot en escoltar els discursos abrandats de molts polítics, especialment dels populars i de Vox. Avui, però, sí que puc afirmar documentalment que la catalanofòbia existeix i que tendeix a créixer. Així ho acredita un estudi de 40dB encarregat per Acción Contra el Odio, una plataforma cívica creada el 2024 per CTXT (Contexto y Acción) amb l’objectiu de combatre el discurs d’odi, la desinformació i la persecució de minories a l’Estat espanyol. La plataforma agrupa periodistes, juristes, activistes i acadèmics que treballen per vertebrar un espai públic més plural i avançar cap a una democràcia de més qualitat. L’estudi en qüestió conclou, entre altres aspectes, que els catalans som –només superats pels menors estrangers no acompanyats– el col·lectiu més odiat a Espanya per raons d’origen, ètnia o nacionalitat. L’enquesta es va fer a 1.500 persones majors de 12 anys de tot l’Estat el darrer mes de gener. Revertir aquesta situació no serà fàcil, sobretot mentre els populars mantinguin l’actitud d’entendre que la catalanofòbia els genera vots a la resta d’Espanya. Una actitud que acaba per beneficiar a Vox. Tota una perversitat.

2. Des de l’òptica política i mediàtica madrilenya exageradament esbiaixada, Portugal els pot semblar una entitat política de menor interès. Però el fet és que els governs d’Antonio Costa (PS) i de Luis Montenegro (PSD) han liderat i protagonitzat una sortida de la crisi del 2008 molt més harmònica que no pas a Espanya, tant des del punt de vista econòmic com també el polític i social. D’aquesta tessitura, la dinàmica portuguesa en conjunt és actualment molt més robusta que no pas l’espanyola. Per tancar aquest comentari, una dada adreçada als supremacistes espanyols: tres dels últims deu primers ministres de Portugal han acabat en llocs internacionals de primer ordre, des de Durao Barroso a la Comissió Europea fins a Antonio Costa ara al Consell Europeu, passant per Antonio Guterres a l’ONU. Per alguna cosa deu ser. No creieu?

3. I mentrestant Israel continua amb el pla d’ocupació de Cisjordània en l’objectiu de fer inviable un Estat palestí. Els 300.000 palestins que hi viuen són permanentment assetjats pels colons, que no paren d’aixecar nous assentaments amb la complicitat de l’exèrcit israelià. Ara l’Executiu de Netanyahu ha aprovat augmentar el control sobre la part de Cisjordània on encara té alguna potestat administrativa l’Autoritat Nacional de Palestina i facilitar l’expulsió de palestins i l’establiment de nous assentaments de colons.

  • Dimecres 11 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’acord UE-Marroc preocupa el sector agrícola més que Mercosur” (El Periódico)
“L’energia renovable es repartirà per Catalunya per evitar bloquejos” (La Vanguardia)
“Vox respon amb desaires i atacs a l’apropament del PP” (El País)
“Esquerdes al model mixt de Bombers” (El Punt Avui)
“El nou pla urbanístic metropolità preveu 220.000 pisos més” (Ara)

1. El Consell de Ministres, a proposta del Ministeri de Sanitat, aprovava ahir l’avantprojecte de la llei de Gestió Pública i Integritat del Sistema Nacional de Salut (SNS) que, de fet, no és més que una reforma del text del 1997 quan el Govern Aznar va obrir la porta a la prestació de serveis públics per part d’empreses privades, amb el resultat que una trentena d’anys després, un de cada tres hospitals públics espanyols és gestionat per una empresa privada. Amb la nova norma (i aquí rau el quid de la qüestió), es vol acabar amb l’externalització privada de la gestió d’un centre hospitalari de titularitat pública. No escapa a ningú que aquest avantprojecte de llei s’adreça a posar fi a situacions que afavoreixen a organitzacions privades amb ànim de lucre com passa en el cas de la Comunitat de Madrid on Quirónsalud i Ribera Salud un. El Govern d’Ayuso ja ha reaccionat i diu que portarà als tribunals la nova llei. No és estrany. Sengles informes apunten al fet que, d’una banda, la Comunitat de Madrid va deixar de cobrar 71 milions d’euros a Quirónsalud i Ribera Salud per tractaments que la sanitat pública va assumir de pacients assignats als hospitals gestionats per aquestes empreses. De l’altra, que el “modus operandi” de la gestió sanitària madrilenya ha generat 77 milions d’euros en sobrecostos que, casualment, han beneficiat a Quirónsalud i Ribera Salud. No cal dir que aquests diners van en detriment dels 42 hospitals de titularitat i gestió pública gestionats directament pel Servicio Madrileño de Salud (SERMAS).

2. “No em representen”. Mai hauria pensat que vindria un dia que sentiria Felipe González dir que “no em representen” –referint-se al PSOE actual–, demanar eleccions immediates i assegurar que votarà en blanc cas que el candidat a la presidència sigui Pedro Sánchez. Però ho ha dit. Els populars deuen estar exultants. Viure per a veure…

  • Dijous 12 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“El vent obliga a suspendre activitats a Catalunya” (El Periódico)
“Una alerta per fort vent torna a paralitzar Catalunya” (La Vanguardia)
“L’alerta pel vent extrem paralitza l’activitat a Catalunya” (El País)
“Els docents posen deures al govern” (El Punt Avui)
“L’alarma pel vent, paralitza Catalunya” (Ara)
“Sabadell, en alerta màxima: sense classes per les ventades” (Diari de Sabadell)

1. Recordeu la sentència que Aznar va deixar anar el 4 de maig de 2007, a Valladolid, mentre rebia la Medalla de Honor de la Academia del Vino de Castilla y León, quan va etzibar allò de: “¿Quién te ha dicho a ti las copas de vino que tengo o no tengo que beber?” Aquest matí, mentre feia bicicleta estàtica –substitut improvisat de la meva passejada matinera, que el vent ha decidit sabotejar– he sentit a Catalunya Ràdio un comentarista, del qual ja em perdonareu que no recordi el nom, carregant contra les mesures dictades per la Generalitat de Catalunya per tal d’evitar accidents a causa de les fortes ventades. Segons ell, la ciutadania ja és prou gran per saber què ha de fer i no li calen resolucions. I aquí és quan jo em pregunto què diria aquest mateix defensor de la llibertat absoluta si, sense cap avís previ, s’haguessin produït accidents. Potser aleshores descobriríem que la responsabilitat individual és fantàstica… sempre que la practiquin els altres. Que fàcil és repartir lliçons i que complicat és assumir-les.

2. De l’entrevista a Gabriel Rufián publicada avui a El País, n’hi ha dos moments que mereixen ser subratllats. El primer, quan afirma: “Sóc independentista, però com a demòcrata tinc por del que ens ve”. El segon, que tanca l’entrevista, quan admet que “a l’independentisme li aniria millor un govern del PP i Vox. És cert. Però jo em nego a créixer en base al patiment de la gent. I aquest ‘quan pitjor, millor’ no és només patrimoni de l’independentisme”. Arribats aquí, gairebé que sobren els comentaris. Quan algú diu les coses tan clares, costa afegir-hi res sense espatllar-ho.

3. De l’acte d’ahir a la Cambra de Comerç de Sabadell, on Josep Oliu va pronunciar la seva habitual conferència de perspectives, em quedo –per discrepar-hi obertament– amb la seva tesi que cal fer “creu i ratlla” amb les polítiques d’accés a l’habitatge perquè “les polítiques que són d’esquerres i que es posen per solucionar aquest problema, no només no el solucionen sinó que l’agreugen”. Segons Oliu, el sector pateix un excés de regulació que penalitza qui vol utilitzar l’habitatge com a forma d’estalvi, desincentiva el lloguer i dispara els preus de venda. Una visió curiosa, sobretot perquè sempre coincideix amb els interessos de qui la formula. És allò tan vell com el món: cadascú veu la missa des del banc que li toca.

  • Divendres 13 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya resisteix el vendaval” (El Periódico)
“L’episodi de vent extrem causa 86 frerits i 4.000 incidències” (La Vanguardia)
“El Govern penalitzarà en l’IRPF als llogaters que augmentin el lloguer” (El País)
“Jordi Valls diu no!” (La República – El Punt Avui)
“PSOE i PP aproven la llei de Junts contra la multireincidència” (Ara)

1. A partir de l’auge imparable dels ultres, Feijóo ha entrat en una fase en què ja no només no marca diferències amb Vox, sinó que sembla competir per veure qui s’hi assembla més. Al capdavall, sempre han estat més les coses que els uneixen que no pas les que els separen. “Jo no sé si vostè té germans; jo en tinc tres. I he discutit en multitud d’ocasions amb ells, però continuen sent els meus germans.” Paraules de la portaveu del PP al Congrés, Ester Muñoz de la Iglesia, que va oblidar aclarir si els de Vox són germans biològics, germanastres o d’aquells que un adopta quan li convé. Un detall menor, vaja.

2. Mentrestant, el Govern d’Ayuso ha decidit lliurar la Medalla Internacional de Madrid als Estats Units per ser “el principal far del món lliure” (sic). Ho ha anunciat en un vídeo enregistrat per a un esdeveniment privat a la mansió de Trump, a Mar-a-Lago, perquè si fas un homenatge al “far del món lliure”, què millor que fer-lo des d’un ressort de luxe amb un exmandatari condemnat. No us sembla? I per si no n’hi hagués prou, en plena crisi per les batudes contra llatins, Ayuso convida els EUA a ser el país protagonista de la Hispanitat 2026. Tot molt coherent. No calen més paraules.

3. La meva sàvia àvia tenia dues dites que avui encaixen com anell al dit. La primera: “si fas, perquè fas; si no fas, perquè no fas”. La segona, quan amenaçava tempesta exclamava: “Entrem tots a casa, que ja amainarà.” La primera dita explica perfectament la reacció de determinats partits després de la jornada ventosa d’ahir i dels advertiments de la Generalitat recomanant restringir la mobilitat. La qüestió de fons no és, però, si el Govern es va precipitar estenent l’alerta a tot el territori, sinó preguntar-se què hauria passat si no ho hagués fet. Però ja se sap: convertir qualsevol cosa en munició política és l’esport nacional i estatal de preferència, i cada cop s’hi juga amb més entusiasme. I així anem, alimentant moviments populistes de dreta i d’esquerra que, com les meigas, “haberlas, haylas!”, i cada dia es deixen veure més.

  • Dissabte 14 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“La UE decidirà el futur de la llei catalana de soroll a les escoles” (El Periódico)
“Els empresaris exigeixen que la Generalitat prengui el control total de les Rodalies ” (La Vanguardia)
“El canceller alemany certifica la defunció del ‘vell món’” (El País)
“El defensor de la llengua” (La República – El Punt Avui)
“Hisenda localitza pagaments sospitosos de 850.000 euros en el cas Montoro” (Ara)
“El vendaval de la dècada” (Diari de Sabadell)

1. La fórmula ja s’ha aplicat amb èxit en el passat: l’Estat pot delega a la Generalitat la gestió i l’execució d’una obra que continua sent de titularitat estatal. I quan ho ha fet, ha funcionat. El cas més recent i significatiu és el de la B‑40, on l’Estat en manté la propietat i el finançament, però la Generalitat n’assumeix la direcció, la redacció del projecte, la licitació i l’execució. Gràcies a aquest mecanisme, una infraestructura encallada durant dècades ha pogut avançar. És un precedent clar, útil i perfectament reproduïble que podria ser utilitzada transitòriament pel que fa a les infraestructures ferroviàries de Rodalies (gestionades per Adif) i per al material rodant (gestionat per Renfe), mentre no es materialitzi el traspàs integral de Rodalies. No es tracta d’una qüestió teòrica: és una necessitat pràctica. Catalunya no pot continuar depenent d’un model que pressuposta inversions que després no s’executen. Les dades del Ministeri d’Hisenda són eloqüents: entre 2001 i 2022, Catalunya només ha vist executar entre el 60% i el 70% de la inversió estatal prevista. Això vol dir que un de cada tres euros pressupostats no arriba mai al territori. I en l’àmbit ferroviari, la situació és encara més greu, amb exercicis en què l’execució real ha estat inferior al 40%. Aquesta realitat no és sostenible ni des del punt de vista econòmic, ni social, ni territorial. Delegar la gestió i l’execució a la Generalitat –com ja s’ha fet amb la B‑40– és una via pragmàtica, immediata i perfectament legal per garantir que les inversions previstes es converteixin en obres reals i en millores tangibles per a la ciutadania. Catalunya no demana res extraordinari: només que els recursos pressupostats es materialitzin, que les infraestructures avancin i que el país deixi de patir una infraexecució crònica que llastra la competitivitat i la qualitat de vida.

2. Encoratjat per les nul·les conseqüències que per a ell ha tingut la brutal guerra contra els palestins de Gaza, on segueixen els atacs mortals, encara que en teoria hi hagi un alto el foc, Netanyahu continua aplicant un pla d’expansió en què la població palestina ha quedat desposseïda de tot dret i de qualsevol perspectiva de futur com a societat. Però si el primer ministre israelià pot actuar així és, entre altres coses, perquè la comunitat internacional respon amb poc més que laments i declaracions davant la tragèdia que es desenvolupa diàriament davant els nostres ulls. Sí, El principal responsable de tot el que està passant a Gaza i a Cisjordània és Netanyahu, però no n’és pas l’únic…

  • Diumenge 15 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya queda lluny dels objectius d’energia del 2030” (El Periódico)
“Els EUA suavitzen el to amb Europa, però la volen al seu dictat” (La Vanguardia)
“L’enfonsament de Cuba” (El País)
“Abaix barreres i amunt controls” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Estat del benestar: és sostenible?” (Ara)

1. Segons el darrer baròmetre del CIS, Gabriel Rufián és actualment un dels polítics més ben valorats per l’electorat d’esquerres. En poc temps, la seva popularitat ha crescut de manera notable entre un espai progressista mancat de referents i marcat per la desmobilització i el desencís. Aquest ascens s’explica, en bona part, per l’evolució del seu posicionament i del seu pensament polític. En la dècada que fa que ocupa un escó al Congrés, Rufián ha passat de defensar amb contundència el secessionisme català en ple procés i durant la declaració d’independència, a convertir-se en una veu destacada d’un discurs d’esquerres centrat en la justícia social i en la resposta a l’auge de l’extrema dreta. Aquell Rufián que afirmava que plegaria si Catalunya no era independent en 18 mesos queda lluny; en canvi, pren força la imatge d’un dirigent que busca redefinir-se com a referent d’un projecte progressista i sobiranista, amb la voluntat d’incidir en la política espanyola sense subordinar-se al PSOE i combinant pragmatisme institucional amb un relat socialment transformador capaç d’enfrontar l’avanç de la dreta extrema.

2. No hi ha hagut drama entre els Estats Units i Europa aquest any a la Conferència de Seguretat de Munic. Al contrari, el secretari d’Estat, Marco Rubio, reafirmava l’enllaç del seu país amb els europeus i corregia la grollera i insultant intervenció del vicepresident nord-americà, J. D. Vance, fa un any, quan va considerar Europa com una amenaça més gran que no pas la de Rússia o la Xina, per l’erosió de les seves normes democràtiques i el suposat esborrat de la seva civilització. En un any, però, Washington ha desplaçat el centre de gravetat de la seva política exterior cap a l’Indo-Pacífic, on la competència amb la Xina marca l’agenda. Així és que obrir i/o mantenir conflictes amb els aliats europeus era contraproduent i tot i que els EUA reclamin que Europa assumeixi més responsabilitats en defensa i redueixi les seves dependències estratègiques, ara ho fan amb un to més cooperatiu que no pas de confrontació.

  • Dilluns 16 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern negocia amb ERC un consorci per executar les inversions” (El Periódico)
“Catalunya busca la manera de frenar l’èxode de jutges” (La Vanguardia)
“Macron i Meloni demanen reobrir el diàleg directe amb Putin” (El País)
“Cau la nova construcció a Barcelona” (El Punt Avui)
“Pols dels metges amb una setmana de vaga” (Ara)

1. Casualment en parlava aquí mateix dissabte passat i ho feia amb aquestes paraules: “Delegar la gestió i l’execució a la Generalitat –com ja s’ha fet amb la B‑40– és una via pragmàtica, immediata i perfectament legal per garantir que les inversions previstes es converteixin en obres reals i en millores tangibles per a la ciutadania. Catalunya no demana res extraordinari: només que els recursos pressupostats es materialitzin, que les infraestructures avancin i que el país deixi de patir una infraexecució crònica que llastra la competitivitat i la qualitat de vida.” Entendreu doncs que avui, en llegir al diari que “El Govern negocia amb ERC un consorci per executar les inversions” m’ha satisfet d’allò més. Cal, doncs, posar fil a l’agulla en el convenciment que el bon funcionament d’aquest ara hipotètic Consorci –que dit sigui de passada i vistos els tràmits que cal fer trigarà una mica–, no resoldrà tota la problemàtica que es deriva de l’incompliment per part de l’Estat de les obres pressupostades per ser executades a Catalunya. No la resoldrà, però contribuirà sens dubte a simplificar-la. L’esperança és el darrer que es perd. La llàstima de tot plegat és que s’hagi d’arribar a situacions límits per desencallar qüestions que ja haurien d’estar normalitzades des de fa temps.

2. Sembla que, últimament, les set plagues d’Egipte hagin decidit fer estada a Catalunya o, més exactament, al Govern. A les malalties del president Illa, sortosament ja de tornada al despatx, i de la consellera d’Educació, Esther Niubó, recentment intervinguda quirúrgicament, cal afegir les ventades que semblaven voler endur-se mig país, la pesta porcina africana, la vaga de mestres, les disfuncions habituals –i ja gairebé endèmiques– de Rodalies ara corregides i augmentades, i, per rematar-ho, la vaga de metges que ha començat avui. Set incidències que han triat totes elles el mateix moment, qui sap si per posar a prova la resistència del Govern Illa. Déu-n’hi-do!

3. Enmig de tot aquest sidral, el CIS acaba de dir la seva en forma de resultats del primer baròmetre de l’any: “Si ara se celebressin les eleccions generals, els socialistes aconseguirien el 32,6% dels vots, gairebé un punt més que el mes passat. El PP baixaria una sola dècima i passaria del 23% del gener al 22,9% actual. Vox creixeria considerablement en més d’un punt i passaria del 17,7% del gener al 18,9% del febrer. Sumar cauria dues dècimes, fins al 7% i Podem n’apujaria quatre, fins al 3,9%.” Costa de creure, però tan de bo fos així…

  • Dimarts 17 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Les baixes es doblen pels casos de salut mental i les llistes d’espera” (El Periódico)
“Sánchez carrega contra la patronal per no apujar més els sous” (La Vanguardia)
“Sánchez urgeix a les empreses a apujar els salaris: ‘Paguin més’” (El País)
“Els metges no poden més” (El Punt Avui)
“Sánchez vol construir 15.000 habitatges a l’any amb un fons sobirà” (Ara)
“El Torrent brilla com ningú més” (Diari de Sabadell)

1. El govern de Netanyahu acaba d’aprovar noves mesures que li permeten annexionar-se de facto terres palestines de Cisjordània mitjançant la seva inscripció com a “terres de l’Estat”. És un pas més en una estratègia que pretén consolidar sobre el terreny allò que el dret internacional prohibeix. La Cort Internacional de Justícia, en la seva opinió consultiva del 2024, va dictaminar que la política d’assentaments israelians als territoris ocupats –especialment a Cisjordània i Jerusalem Est– vulnera el dret internacional i configura una annexió de facto. Malgrat aquesta conclusió de màxima autoritat jurídica, Netanyahu continua avançant en la mateixa direcció. Aquesta fugida endavant no es pot desvincular del seu context personal. El fiscal de la Cort Penal Internacional ha sol·licitat ordres d’arrest contra ell per presumptes crims de guerra i crims contra la humanitat. És en aquest context, que la duresa i l’expansió territorial que aplica Netanyahu no responen només a una política d’Estat: formen part també d’una estratègia de supervivència política.

2. “No puc deixar entrar al Govern els que neguen la violència masclista, els que usen el traç gros, els que deshumanitzen els immigrants, els que llencen a una paperera la bandera LGTBI”. Amb aquesta contundència es va expressar María Guardiola després de les eleccions autonòmiques del 2023 per rebutjar un govern de coalició amb Vox, a qui qualificava de partit masclista, racista i homòfob. Uns dies després, però, va rectificar. Ara acaba de fer un pas encara més decisiu cap a les tesis dels seus possibles socis, fins al punt d’afirmar que el seu concepte de feminisme coincideix amb el de la formació ultradretana: “El feminisme que defenso és el feminisme que defensa Vox”. Amb aquesta sentència, Guardiola acaba d’enderrocar els murs que ella mateixa havia aixecat el 2023. Han estat dos anys i mig de cessions a Vox a Extremadura, combinades amb intents –òbviament fallits– de marcar distàncies a través de menyspreus i gestos de rebuig. El resultat és que avui la presidenta d’Extremadura en funcions ha assumit plenament el marc ideològic d’aquells que, en el seu moment, havia presentat com a incompatibles amb els valors democràtics que deia defensar.

3. Pedro Sánchez va solemnitzar ahir amb la seva presència la signatura del nou Salari Mínim Interprofessional (1.121 euros per catorze pagues) pactat per la ministra de Treball Yolanda Díaz amb els sindicats CCOO i UGT malgrat l’oposició de la CEOE. El president va aprofitar per carregar contra la patronal per no recolzar un increment que beneficia els treballadors amb menys ingressos en un moment en què les empreses estan obtenint “beneficis multimilionaris” en benefici dels de sempre, no pas dels assalariats que sempre paguen els plats trencats tant si les coses van bé com si no hi van. Si van bé perquè millor és no tocar res, no fos cas que ho espatlléssim, i si van malament, perquè millor és esperar temps millors… Mal parafrasejant a Grouxo Marx: “La justícia social és a la justícia el que la música militar es a la música”.

  • Dimecres 18 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“La investigació d’Ardamuz se centra en la soldadura de la via” (El Periódico)
“Manlleu plora la mort de cinc adolescents en un traster abandonat” (La Vanguardia)
“Dimiteix el cap de la Policia després d’una querella per agressió sexual” (El País)
“Prou xarxes” (El Punt Avui)
“El PSOE s’obre a estudiar amb Junts la prohibició del burka” (Ara)

1. Avui fa cinquanta-tres anys que l’Olga i jo vam decidir compartir la vida. Mig segle llarg que, vist amb perspectiva, sembla gairebé un altre món. El 1973 encara vivíem envoltats de somnis, d’esperances i d’una certa ingenuïtat que ens feia creure que el futur seria sempre millor que el present. Érem joves, i el món, malgrat les seves ombres, semblava avançar cap a horitzons més oberts. Amb el temps, però, hem vist com la història no avança en línia recta. Les darreres dècades han estat un recordatori constant que els equilibris internacionals són fràgils. Figures polítiques influents han impulsat visions que ens retornen a una lògica de blocs, a un clima de desconfiança i tensió que crèiem superat. Mentrestant, la Xina observa i calcula, movent fitxa quan li convé, com un actor que sap que el tauler global no es pot entendre sense la seva presència. Potser no sabem exactament què pensa, però és evident que res del que passa li és aliè. I si aixequem la mirada cap a casa nostra, el contrast amb aquell 1973 és abismal. Espanya i Catalunya han canviat en tots els sentits: políticament, econòmicament, socialment. Hem viscut transicions, crisis, esperances, desencisos i renaixements. Hem vist com els consensos es transformaven, com les identitats es redefinien i com les certeses d’ahir es convertien en preguntes d’avui. Res no s’assembla a aquell país on tot semblava per fer i tot era possible. Però potser, malgrat els canvis, hi ha alguna cosa que perdura: la capacitat de mirar enrere amb gratitud i endavant amb lucidesa. El món és més complex, sí. Més incert, també. Però aquests cinquanta-tres anys al costat de l’Olga m’han ensenyat que, fins i tot enmig de les turbulències globals, la vida es construeix en allò que ens és proper: en els vincles, en la memòria compartida, en la voluntat de continuar endavant. Potser no podem controlar el rumb del món, però si podem decidir com el vivim. I en això, després de tants anys, encara hi ha espai per a l’esperança.

2. De l’article que avui signa a El Periódico Joan Tardà en relació a la unitat de les esquerres que reclama Gabriel Rufián, n’extrec dues frases que em semblen centrals en tot el debat. La primera: “Esborrona, doncs, pensar que els líders dels partits de l’àmbit esquerrà, espanyol o català, poguessin arribar a caure en l’error d’esperar que Feijóo s’instal·lés com a president i Abascal com a vicepresident per cridar a sometent, a la unitat d’acció.” La segona: “¿Quina és la raó per la qual podem permetre’ns el luxe, des de l’independentisme republicà, de no implicar-nos en favor de la victòria de l’esquerra espanyola?”

  • Dijous 19 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“La policia creu que la denunciant dels DAO va patir abans altres agressions” (El Periódico)
“El PP concentra la pressió sobre Marlaska pel cas de l’excap judicial” (La Vanguardia)
“Interior investiga si el cercle del cap de la Policia va tapar la violació ” (El País)
“Quan el menjar es fa global” (El Punt Avui)
“El Govern respon als mestres amb 1.500 € més de sou en quatre anys” (Ara)
“Menys pisos ocupats a la ciutat” (Diari de Sabadell)

Per si la política espanyola no fos prou convulsa, en els últims temps s’hi ha afegit un factor de corrosió que ho empastifa tot: la violència masclista. Sabem que és transversal, que no entén d’ideologies i que pot aflorar en qualsevol institució. Si han aparegut tants casos és perquè hi eren, i si hi eren, és bo que surtin. Però el que passa després –la gestió política i mediàtica– és un altre capítol, i no precisament edificant. Hi ha un mantra que es repeteix amb una precisió gairebé matemàtica cada vegada que esclata un escàndol sexual amb un càrrec públic pel mig. Partits i mitjans entren en un joc de miralls on la veritat, la responsabilitat i fins i tot la víctima queden relegades a un segon pla. El que importa és controlar el relat, marcar el ritme i aprofitar –o minimitzar– l’impacte polític. I això, ens agradi o no, diu molt més de nosaltres com a societat del que voldríem admetre. Els partits ho saben perfectament. Quan el cas afecta el rival, la indignació és immediata, contundent i sense matisos. Quan afecta algú de casa, la reacció es torna prudent, embolcallada en paraules com “respecte”, “presumpció d’innocència” o “no fer judicis paral·lels”. No és coherència. És estratègia. I els mitjans, lluny de desactivar aquesta dinàmica, sovint la reforcen. Perquè els mitjans també juguen la seva partida. Necessiten velocitat, titulars i clics. Un escàndol sexual amb càrrecs públics és, malauradament, un reclam informatiu irresistible. Les filtracions interessades es converteixen en matèria primera, i el ritme de la cobertura supera de llarg el ritme de la justícia. El resultat és un relat que es construeix a batzegades, sovint més condicionat per les necessitats polítiques del moment que no pas pels fets contrastats. I aquí és on tot es torça. Quan la política i els mitjans converteixen un cas d’agressió o assetjament en una arma llancívola, la víctima desapareix del centre. De sobte, el debat ja no va de violència masclista, ni de responsabilitats, ni de com protegim les persones en situacions de vulnerabilitat. Va de qui guanya i qui perd. De qui pot aprofitar el moment i qui ha de contenir el dany. Aquesta instrumentalització té un efecte corrosiu. Alimenta el cinisme, erosiona la confiança en les institucions i desvirtua la lluita contra la violència masclista, que queda segrestada per la lògica partidista. I el més greu és que ens hi hem acostumat. Ens sembla normal. Ho veiem venir de lluny i, així i tot, hi tornem a caure. Potser ja és hora de dir-ho clar: mentre els escàndols sexuals continuïn sent utilitzats com a munició política, no avançarem en res essencial. Ni en protecció, ni en prevenció, ni en justícia. I el debat públic continuarà sent un reflex distorsionat d’allò que realment importa. Perquè, al final, el problema no és només que els partits facin servir aquests casos per atacar-se. El problema és que nosaltres, com a societat, ho permetem. I així ens va.

  • Divendres 20 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“La denunciant del DAO demana que la Guàrdia Civil periti l’àudio” (El Periódico)
“Illa lliga pactes amb ERC i comuns per aplanar la via als pressupostos” (La Vanguardia)
“L’arrest de l’expríncep Andreu sacseja la monarquia britànica” (El País)
“Artur Carbonell, entre la pintura i el teatre” (La República – El Punt Avui)
“El Cercle d’Economia reclama endreçar l’entrada d’immigració” (Ara)

1. El cas Epstein s’està convertint en un escàndol de dimensió global que exposa les ombres i les turbulències del poder polític i econòmic, i que fins i tot amenaça la reputació d’algunes monarquies europees. L’impacte va créixer ahir de manera notable al Regne Unit: la detenció de l’antic príncep Andreu va sacsejar les parets, fins ara impertorbables, de Buckingham Palace. Crida l’atenció, en qualsevol cas, que les conseqüències del cas s’estiguin manifestant sobretot a Europa mentre que, de moment, als Estats Units tenen un abast més limitat. Cal tenir present, però, que només s’ha desclassificat aproximadament un 30% dels arxius relacionats amb Jeffrey Epstein, acusat durant dècades d’explotació sexual de menors i d’haver dirigit una xarxa de tràfic sexual que implicava noies de només 14 anys.

2. El Govern de la Generalitat de Catalunya s’ha atrevit a adoptar una mesura que fa ben poc semblava tabú. El president Salvador Illa –plenament recuperat i de nou notablement actiu– s’ha compromès a impulsar una llei que limiti la compra d’habitatges amb finalitats especulatives a les zones tensionades. Aquest acord assolit amb els comuns, sumat al progrés de les converses amb ERC, permet entreveure que aviat es podran negociar i aprovar els pressupostos de la Generalitat per al 2026. Una bona notícia en temps de tantes dificultat

  • Dissabte 21 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Illa reafirma el seu ‘compromís’ amb la recaptació de l’IRPF” (El Periódico)
“El Suprem dels EUA tomba els aranzels globals de Trump” (La Vanguardia)
“Plantofada als aranzels de Trump” (El País)
“Ensenyar i transmetre” (La República – El Punt Avui)
“Cop judicial als aranzels de Donald Trump” (Ara)
“Proposen construir un TramVallès” (Diari de Sabadell)

1. No ho acostumo a fer, almenys en aquest dietari meu, però –com diu la dita– l’excepció confirma la regla. El cas és que ahir vam assistir a la representació de l’òpera Norma, de Vincenzo Bellini (1801–1835), al Teatre La Faràndula de Sabadell dins el Cicle Òpera a Catalunya. Norma, a banda de ser l’òpera més coneguda de Bellini, és d’una bellesa excelsa… sempre que els intèrprets decideixen estar-hi a l’alçada, és clar. Influenciat per l’opinió d’una bona amiga que havia assistit a la funció de dimecres –i que no en va sortir precisament levitant– vaig parar més atenció que de costum al desenvolupament de l’òpera. D’aquí neix aquest meu resum, que li vaig fer arribar a la meva amiga només arribar a casa: “La Norma (Carmen Buendía) i l’Adalgisa (Olga Syniakova), de notable alt. Tot i això, l’Adalgisa em va convèncer més; potser perquè no tenia la pressió de ser “la protagonista”; 2. El Pollione de Marc Sala, més justet. També és veritat que, segons es va advertir abans de començar, no es trobava en les millors condicions. Les cordes vocals tenen aquestes manies; 3. L’orquestra, millorable; 4. El cor, fluixet i indecís, especialment al principi. Sembla que també necessitaven escalfament emocional; 5. En conjunt, la representació no em va desagradar, potser perquè hi assistia mentalitzat i mediatitzat pel teu advertiment previ. Les expectatives baixes són un gran invent.” La resposta de la meva amiga no s’ha fet esperar ni un minut: “És evident que hem vist una Norma molt diferent.” I tant que sí! La raó és que amb intèrprets diferents, el resultat també és diferent. És la màgia del teatre… i la malastrugança de qui compra entrades pensant que totes les funcions són iguals. Vaja, el mateix que s’esdevé en tots els ordres de la vida i, molt especialment, en el món de la política: la lletra i la partitura pot ser la mateixa, però segons qui la llegeix, canta o interpreta, pot sonar a himne o a desfeta.

2. Llegeixo a El Periódico: “El conseller delegat de CaixaBank, Gonzalo Gortázar, va guanyar 5,19 milions d’euros el 2025, un 15% més que l’any anterior. Segons els comptes anuals de l’entitat publicats en la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), 2,58 milions d’euros van correspondre a remuneració fixa i 1,91 milions a variable. A més, va rebre 562.900 euros al sistema d’estalvi a llarg termini i 128.700 euros en altres conceptes, principalment primes d’assegurança de salut i de vida.” No són només números; són un reflex d’un model econòmic i d’unes prioritats socials que poc tenen a veure amb la justícia social. No us sembla?

3. Marc Bassets ha visitat a Fernando Aramburu a casa seva. De la conversa, publicada al suplement Babelia d’El País, n’extrec aquest moment: “Estem en un vaixell que fa aigua per tot arreu”, diu Aramburu. Davant aquesta afirmació, Bassets pregunta de quin vaixell parla i n’obté aquesta resposta: “El vaixell és el del benestar econòmic i social que hem gaudit durant dècades i que ens ha posat en una situació de debilitat davant d’altres que s’han reforçat econòmicament i militarment. Hem creat aquí a Europa un espai civilitzatori magnífic, però que és difícil de sostenir en aquests moments.” I aquí ho deixo.

  • Diumenge 22 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“El caos normatiu dona ales al frau amb el HPO” (El Periódico)
“Ucraïna compleix quatre anys de guerra decidida aresistir fins el final” (La Vanguardia)
“El nou finançament el puc defensar d’Algecires a Girona” (Salvador Illa) (El País)
“Renovar-se o tenir pana” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Es pot ser pacifista avui?” (Ara)

1. Gabriel Rufián, amb el seu toc d’alerta i, alhora, amb la invitació a reconstruir l’esquerra sobre bases compartides –com es va fer a França el 1972–, ha aconseguit sacsejar l’esquerra del PSOE. I aquest fet, per si sol, ja és una bona notícia, atès que pot contribuir a despertar-la de la somnolència en què havia caigut, conseqüència de no saber com fer front al creixement constant de l’extrema dreta. Però aquest sotrac de Rufián no és suficient per plantar cara a un cicle polític advers per l’esquerra i m’atreveixo a escriure que també per la democràcia. Per fer-ho, cal disposar d’un programa polític de mínims, capaç de posar l’accent en allò que uneix i no pas en allò que separa, en la línia del que va representar a França el Programme commun acordat entre el Partit Socialista, el Partit Comunista i el Moviment dels Radicals d’Esquerra. Aquell acord va permetre que François Mitterrand arribés a la presidència de la República Francesa el 1981 i que el seu mandat presidencial que culminà el 1995, fos el més llarg de la V República. El Programme commun va ser l’instrument que va fer possible reorganitzar l’esquerra i dotar-la d’un projecte compartit. Òbviament, les circumstàncies actuals aquí no són ni de bon tros les mateixes que es donaven a França el 1972, però la lliçó sí que ho és. El Programme commun continua sent un referent quan es parla d’unitat de l’esquerra, de programes compartits i de la dificultat d’articular coalicions duradores entre partits amb cultures polítiques diferents. És un exemple de com un acord programàtic ben construït pot canviar l’equilibri polític d’un país i obrir la porta a transformacions de calat. I en el cas de casa nostra, aquesta reflexió és més urgent que mai. Si l’esquerra vol evitar un retrocés social que ja s’intueix, si vol frenar l’avenç de la dreta i de la dreta extrema, necessita alguna cosa més que sacsejades puntuals. Necessita un horitzó compartit, una arquitectura política que permeti sumar forces i recuperar la iniciativa: Un programa compartit. Sense això, qualsevol sotrac serà només això: un sotrac.

2. El Suprem dels EUA ha establert que les tarifes recíproques decidides per Trump en el famós Liberation Day són il·legals. Davant el recurs de diversos grups empresarials i 12 estats, el Tribunal Suprem ha sentenciat que el president no podia fer ús dels seus poders en cas d’emergència per imposar una pujada forta i generalitzada dels aranzels, ja que aquesta és una competència del Congrés. Es tracta d’una seriosa desautorització a Trump a qui des del Suprem li venen a dir: “president, estàs sotmès a la Constitució i a les lleis i no pots, abusant de la majoria al Senat, imposar una molt personal interpretació dels teus poders”. Una nova clatellada sens dubte a l’autoritarisme desmesurat de Trump, insuficient, però, encara per decantar la balança.

  • Dilluns 23 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Quatre anys de gerra deixen Ucraïna exhausta” (El Periódico)
“La producció de cotxes a Europa es recupera després de dos anys de caigudes” (La Vanguardia)
“El Papa alertà als bisbes de l’auge de l’extrema dreta a Espanya” (El País)
“Avui confidencial” (El Punt Avui)
“L’Iran blinda el règim i ja es prepara per  un atac dels EUA” (Ara)

En el decurs de la primera trobada amb la cúpula de la Conferència Episcopal Espanyola, el papa Lleó XIV ha advertit els bisbes sobre l’ascens de la ultradreta a Espanya i el perill que d’instrumentalitzar l’Església per a guanyar el vot catòlic. El Papa va marcar clarament la posició que vol que l’Església defensi en qüestions de què la ultradreta fa bandera, com ara la criminalització de la immigració. Per a Lleó XIV, combatre la polarització, dins i fora de l’Església, és una de les seves prioritats i veu en l’ascens de l’extrema dreta un dels riscos principals, especialment per la seva demonització dels immigrants. En aquest context cal dir que alguns dels atacs més directes a Lleó XIV provenen precisament de portals digitals ultraconservadors espanyols, els quals ja es van distingir, abans del conclave, per haver desfermat una campanya contra a la seva contra, quan només era el cardenal Robert Prevost. Campanya fonamentada en un pressumpte encobriment d’un cas de pederàstia ocorregut el 2022 a la diòcesi peruana de Chiclayo, quan el futur papa era el bisbe de la diòcesi. És a dir, Lleó XIV sap bé com actuen aquests grups perquè els ha patit en pròpia pell. Qui hagi de fer, que faci!

  • Dimarts 24 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern aprovarà divendres els pressupostos a l’espera d’ERC” (El Periódico)
“Illa portarà al Parlament els pressupostos sense tenir els vots d’ERC” (La Vanguardia)
“El PP exigeix a Vox el suport anuals als Pressupostos per pactar” (El País)
“Escrivint l’Avui” (El Punt Avui)
“El govern espanyol desclassifica els documents del 23-F” (Ara)
“Pla de xoc per millorar la qualitat de l’aire” (Diari de Sabadell)

Avui serà un d’aquells dies que tendim a qualificar d’excepcionals o fins i tot d’històrics: el Govern d’Espanya aprovarà en Consell de Ministres la desclassificació dels documents secrets del 23-F, coincidint amb els quaranta-cinc anys de l’intent de cop d’estat encapçalat pel tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero. Amb aquesta decisió, el PSOE saldarà un deute llargament reclamat per historiadors, col·lectius de memòria i partits d’esquerra, que des de fa dècades exigeixen llum sobre uns fets dels quals encara no se’n coneix tota la veritat. En aquest sentit, convé recordar que Felipe González va indultar Alfonso Armada i que el govern de Zapatero –amb Rubalcaba al capdavant del Ministeri de l’Interior– va preferir no encetar aquest meló. Tot i així, l’ambient entre els experts no és d’eufòria: la percepció general és que sobre el 23-F ja se sap gairebé tot, i que els documents que ara es desclassificaran poden aportar detalls, matisos o context, però difícilment revelaran cap dada realment sorprenent. Les esperances, però, continuen centrades a aclarir d’una vegada quin paper va tenir el rei Joan Carles I en la intentona militar. Sigui com sigui, cal admetre que la desclassificació arriba tard, i que per això mateix és difícil que satisfaci la fam d’informació –i també d’especulació– acumulada durant prop de mig segle. Veurem quin abast acaba tenint tot plegat.

  • Dimecres 25 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Només quatre de cada deu joves es declaren feministes” (El Periódico)
“La jutgessa de la dana demana imputar Mazón per ‘grollera negligència’” (La Vanguardia)
“La jutgessa demana investigar a Mazón per la seva ‘grollera negligència’” (El País)
“Les autèntiques xarxes socials” (El Punt Avui)
“La Generalitat perdrà 1.500 milions si no hi ha acord de pressupostos” (Ara)

1. La metòdica, minuciosa i rigorosa investigació de la jutgessa de Catarroja, Nuria Ruiz Tobarra, que investiga la gestió de la dana ha arribat on havia d’arribar: Carlos Mazón, el president de la Generalitat valenciana, la màxima autoritat en el moment de la tragèdia, no va ser on havia de ser ni va fer el que havia de fer. I hi va haver 230 morts. La magistrada ha elevat al Tribunal Superior de Justícia de València una exposició raonada sobre la responsabilitat de Mazón a causa de la dana i els seus efectes. Res a afegir.

2. Ho escric amb un llapis de gruix fi, però em costa molt no pensar que pot haver-hi alguna cosa més que simples qüestions de seguretat darrere la coincidència de vagues i de tantes incidències (robatoris de coure i pintades i averies sospitoses en els trens, d’entre d’altres) com les que estem observant els darrers mesos a la xarxa i al servei de Rodalies, i ara també a la dels modèlics FGC. No afirmo res categòricament perquè tampoc no disposo de proves fefaents. Quedi ben clar! Però sí que tinc la sensació que, en alguns casos, es donen formes de pressió política o de boicot sota l’aparença de vagues estrictament tècniques o laborals. No seria un fenomen nou. Ja durant els anys 70 i 80 del segle passat, els maquinistes de RENFE van promoure vagues que sovint incorporaven reivindicacions que anaven més enllà de les condicions laborals. Més recentment, entre els anys 2010 i 2011, les vagues de maquinistes de Renfe, tot i presentar-se formalment com a laborals, tenien un rerefons marcadament polític: oposició a reformes laborals, processos de liberalització del sector o decisions del Ministeri de Foment. Podem afegir-hi les plantades puntuals que s’han fet –i que encara es fan– al·legant motius de seguretat o de responsabilitat penal. Són actuacions legítimes, no serè jo qui ho discuteixi, però que pel seu impacte polític i social, han estat utilitzades en determinats contextos com a munició de pressió.

3. Llegeixo que “Sabadell comptarà amb 11 patis d’escola oberts aquest estiu. La Junta de Govern Local ha aprovat aquest dilluns la gestió d’aquest servei, que comportarà una inversió superior als 94.000 euros (+75% respecte a l’any passat). El tinent d’alcaldessa, Eloi Cortés, ha recordat en roda de premsa que la proposta no es limita a obrir l’equipament, sinó que garanteix la presència de dos monitors a cada pati i permet organitzar diferents activitats.” Em pregunto: per què només a l’estiu i no també durant tot l’any?

  • Dijous 26 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els golpistes del 23F van abandonar Tejero” (El Periódico)
“Els colpistes del 23-F van atribuir el fracàs a ‘deixar lliure el Rei’” (La Vanguardia)
“El arxiu secrets del 23-F avalen el paper de Joan Carles I” (El País)
“Mor Tejero, el 23-F segueix viu” (El Punt Avui)
“23-F els documents avalen la versió original” (Ara)
“El nou pàrquing de l’Eix Macià, el 2027” (Diari de Sabadell)

1. De moment, la desclassificació dels documents relacionats amb el 23-F no ha aportat novetats rellevants respecte al que ja es coneixia. La sensació predominant és que la publicació d’aquests papers beneficia sobretot la figura del rei emèrit, que en surt indemne, com si no hagués tingut cap coneixement previ de l’intent de cop d’estat. Aquesta percepció s’emmarca en un debat històric i polític que fa dècades que acompanya la interpretació dels fets del 23 de febrer de 1981, i que continua generant interrogants sobre el paper de les institucions i dels principals actors implicats..

2. Yolanda Díaz, vicepresidenta segona del Govern d’Espanya i ministra de Treball fins al gener de 2024, ha anunciat que renuncia a ser candidata a les properes eleccions generals. La decisió arriba després d’una legislatura marcada per tensions internes dins de la coalició que va impulsar per als comicis del 23 de juliol de 2023, un espai polític que va ser clau per a la reelecció del Govern de coalició amb el PSOE. Durant aquest període, Díaz va liderar Sumar, una plataforma que agrupava diverses formacions de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, com ara Comuns, Más Madrid, Compromís o Izquierda Unida. Tot i això, les relacions entre aquests actors han estat irregulars, amb discrepàncies sobre l’estratègia electoral, l’organització interna i el pes de cada partit dins de la coalició. La renúncia de Díaz coincideix amb els primers passos públics d’una nova aliança entre aquestes formacions, després de mesos de negociacions discretes. La seva sortida pot facilitar la reconfiguració d’aquest espai polític i obrir la porta a una candidatura més consensuada que busqui agrupar el màxim nombre d’actors de l’esquerra alternativa al PSOE, un objectiu que ja havia estat central en el projecte inicial de Sumar.

  • Divendres 27 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern dedicarà 4.000 milions a la mobilitat” (El Periódico)
“Junts uneix el seu vot a PP i Vox per tombar l’escut social del Govern central” (La Vanguardia)
“La Casa del Rei deixa a mans de Joan Carles I la decisió del seu retorn” (El País)
“Allez, allez, el mosaic de veus de l’exili” (La República – El Punt Avui)
“El dèficit fiscal es manté per sobre dels 21.000 milions” (Ara)

De ben poc ha servit al Govern d’Espanya trossejar el reial decret òmnibus, que va naufragar a finals de gener, el qual combinava la pujada de les pensions amb les mesures antidesnonaments. Ahir l’Executiu va salvar la revalorització de les jubilacions, d’acord, però l’escut social –tramitat en un decret a banda per mantenir la prohibició de desallotjar famílies vulnerables sense alternativa habitacional– va tornar a estavellar-se davant el vot en contra del PP, Vox i Junts. I per si amb això no n’hi hagués prou, les mateixes formacions polítiques van tombar també un altre decret a partir del qual es pretenia limitar els preus de béns i serveis en situacions d’emergència i així evitar escalades situacions similars a les que van donar-se després de l’accident ferroviari d’Adamuz (Còrdova), amb l’increment desmesurat del preu dels bitllets d’avió. Ho escric sense ambages: costa molt de pair l’estratègia de Junts amb l’actitud que exhibeix al Congrés, cada vegada més orientada a incomodar el Govern de Madrid que no pas a defensar una agenda social o estatal coherent. I davant això, la pregunta a fer-se és fins a quin punt els votants de Junts avalen aquesta manera de fer? Això al marge de que el bloqueig constant genera un escenari de fragilitat institucional que no beneficia ningú. Al Govern, per descomptat. Però tampoc a la capacitat de Catalunya d’incidir en la política estatal mitjançant amb una veu constructiva. Quan cada vot es converteix en una moneda de canvi i no en una oportunitat per avançar en drets, serveis o autogovern, el debat polític es degrada i la ciutadania en paga les conseqüències. La sensació d’interinitat permanent, de negociació eterna i de manca d’horitzó compartit erosiona la confiança en les institucions alhora que alimenta el cansament social.

  • Dissabte 28 de febrer de 2026

Els titulars de la jornada:
“Vox disputa el segon lloc al PSOE a Andalusia” (El Periódico)
“Els pressupostos d’Illa creixen un 10% amb més despesa per habitatge” (La Vanguardia)
“Joan Carles I supedita el seu retorn a Espanya a residir a la Zarzuela” (El País)
“La primera vaga de transports” (La República – El Punt Avui)
“El Govern presenta uns pressupostos expansius pendents d’acord” (Ara)
“Murals que perviuran sempre” (Diari de Sabadell)

Tanco el mes més curt de l’any fent avinent que és una mala notícia que una administració pública pugui quedar-se sense pressupostos. Ho és per a tots nosaltres, la ciutadania, perquè els pressupostos no són un tràmit tècnic sinó l’eina d‘aposta política que permet sostenir els serveis que utilitzem cada dia. Ho és per als serveis públics, especialment els socials, que depenen d’una planificació estable per tal que puguin funcionar amb eficàcia. Ho és també per a l’economia en general, que necessita certeses i un marc pressupostari clar que generi activitat i confiança. Malgrat això, ens hem malacostumat a veure com governs i oposicions són incapaços d’assolir acords per aprovar-los i no frnar la marxa del país (el d’allà i el d’aquí). Passa al govern central i pot repetir-se ara a la Generalitat de Catalunya si PSC i ERC no aconsegueixen trobar un punt de consens i d’encontre. I en una situació de pressupostos congelats, els únics que en surten beneficiats són aquells actors polítics que es mouen en el terreny del “com més malament, millor”, i que aspiren a treure rèdit del desgast institucional i del malestar ciutadà. En un context de bloqueig, aquestes opcions troben el seu millor escenari: aigües revoltades on és més fàcil pescar. El problema és que, mentre uns calculen avantatges partidistes, la ciutadania queda atrapada en la incertesa i els serveis públics en la provisionalitat. I aquesta és una factura que sempre acabem pagant el conjunt dels mortals de base.