La fotografia, en la qual hi podem veure d’esquerra a dreta a Marc Basté, Carles de la Rosa, David Casanovas, Benet Casablancas, jo mateix, Joana Soler, Marta Farrés, Pere Cornellas i Joan Josep Ríos, és obra de Juanma Pelaez 

Anit, al foyer del Teatre Principal, tingué lloc un sentit homenatge a Jordi Roca i Tubau. L’acte comptà amb la col·laboració de Marc Basté (conductor), Pere Cornelles, Joan Josep Rios i jo mateix, que glosàrem la figura del Jordi en les seves diverses manifestacions: personal, artística i poètica. La part musical va anar a càrrec de David Casanova, que interpretà una peça de Bach (Preludi i fuga) i Sobre un mirall una campana, de Benet Casablancas. L’alcaldessa de la ciutat, juntament amb Joana Soler, varen cloure l’emotiu acte, al qual hi assistiren més d’un centenar de persones.

Us deixo aquí el text que jo vaig llegir en record del meu enyorat i estimat amic Jordi.

Alcaldessa, tinenta d’alcaldessa, regidors, diputat, estimada Joana, familiars del Jordi, amigues i amics.

Gràcies, abans de tot, per donar-me l’oportunitat de parlar-vos del meu amic Jordi. El fer-ho no és un per a mi un tràmit: ben al contrari. És un privilegi que, alhora, se’m fa feixuc, perquè quan estimes algú, parlar-ne en passat sempre costa.

Avui no recordem només allò que el Jordi va ser, sinó la manera com ens feia sentir quan era entre nosaltres, amb aquella presència tranquil·la que no reclamava res i que, tanmateix, ho omplia tot.

Ho acabem de veure: el Jordi no va néixer a Sabadell, però hi va arrelar com si hi hagués viscut de sempre. La ciutat el va acollir, i ell, en justa correspondència, s’hi va lliurar amb aquella fidelitat discreta de les persones que no fan soroll, però que deixen marca.

El Jordi era rauxa i seny, però d’una manera molt seva: sense estridències ni impostures. Quan una idea se li posava a la barretina, hi anava de dret, sempre amb aquella elegància natural que mantenia fins i tot a l’hora de discrepar.

L’amistat entre ell i jo no va néixer d’un dia per l’altre. Va créixer a poc a poc, amb converses llargues a casa seva i al seu estudi; amb silencis que no pesaven i desacords que no trencaven res.

Ens unien moltes coses: l’amistat, l’amor a la ciutat i al país per damunt de tot.

Ens separaven algunes mirades, és cert, però això no va ser mai motiu de desavinença. Ben al contrari: ens enriquia.

Amb el Jordi enraonàvem més que no pas parlàvem. Amb ell no calien paraules grans: n’hi havia prou amb ser-hi i escoltar fins i tot els seus silencis que parlàvem més que no pas moltes paraules.

Encara avui, davant d’alguna situació concreta, em pregunto què n’hauria opinat ell. I gairebé el puc veure responent-me amb aquell seu gest tan característic, mig irònic, mig tendre, just abans de deixar anar una veritat que potser no volies sentir, però que necessitaves escoltar.

Vaig conèixer el Jordi força abans que ell em conegués a mi. M’explicaré. Vaig saber de la seva existència quan jo, amb catorze anys, vaig entrar a treballar d’aprenent de tipògraf a les Indústries Gràfiques Minerva del Joaquim Busquets Gruart.

Ell, amb bata blanca, observava meticulosament el seu entorn des d’un entresolat tancat amb vidre, des del qual es dominava la nau gràfica mentre jo estava capficat per aprendre la distribució de les caixes i les mesures tipogràfiques.

Recordo un dia en què va baixar al taller i, en passar per on jo era, es va aturar darrere meu, va observar com feia anar el componedor i, després d’uns segons de silenci, en to solemne, em va dir:

“La lletra també s’ha d’escoltar.”

Aquella frase m’havia de quedar gravada per sempre més. No era només una lliçó de tipografia: era una manera d’entendre la vida. Escoltar allò que no fa soroll. Donar valor al detall. Saber llegir més enllà del que es veu.

Amb el pas dels anys, els nostres camins s’havien de retrobar, primer a Solmak i després a Gràfic7. Va ser llavors quan la nostra relació va començar a fer-se més fonda i fructífera.

El Jordi escoltava de veritat. No per respondre, sinó per comprendre. I d’aquesta manera de mirar i d’escoltar en van néixer iniciatives, projectes i complicitats que a despit del pas del temps encara perduren.

De ben segur que molts de vosaltres recordareu alguns dels seus projectes més emblemàtics —aquells que van donar forma a espais, imatges i iniciatives que encara avui identifiquem com a pròpies de la ciutat. Dels molts projectes que podria citar, n’escolliré només alguns que són, alhora, els que des del meu punt de vista contribueixen a dimensionar la personalitat i la sensibilitat del Jordi: d’una banda, citaré la col·lecció de retrats Gent de Sabadell; de l’altra l’escultura dedicada a Wolfgang Amadeus Mozart a la plaça Laietana o els murals de l’església de Sant Vicenç a la plaça de la Creu Alta o de l’església del Redemptor al carrer Moratín, o el mural i l’escultura de la plaça Miquel Crusafont amb Ludwig van Beethoven com a protagonista…

A través d’aquestes obres i projectes ens adonem que el llegat del Jordi no és només emocional: és visible, recognoscible, i en podem gaudir. Com també podem gaudir dels seus escrits i poemes que engrandeixen la seva figura.

Arribats a aquest punt, crec que estarem d’acord en que el conjunt de l’obra del Jordi, dona fe de la passió que sentia per tots els àmbits de la cultura, per Catalunya i per Sabadell.

Estimava Catalunya amb un desesperat amor. I estimava la ciutat. Les estimava amb una alta exigència, però alhora amb honestedat. No buscava protagonisme: buscava donar sentit a les coses. I això, avui, en temps de tantes incerteses, és gairebé un valor revolucionari.

Recordar el Jordi és recordar una manera d’estar al món: amb calma, amb respecte, amb coherència. Amb aquella generositat silenciosa que no reclama reconeixement, però que transforma.

Per això, dos anys després, el Jordi continua ben viu entre nosaltres. No només a través del que va deixar fet, sinó de la manera com ens va ensenyar a mirar.

I, sobretot, amb aquella frase que sovint encara ressona dins del meu magí:

“La lletra també s’ha d’escoltar.”

Ell ens va ensenyar a escoltar la lletra… i també escoltar la vida.

Gràcies, Jordi, per allò que ens vas ensenyar.

Gràcies per l’amistat que ens vas regalar.

Gràcies per haver-nos deixat fer part del nostre camí al teu costat.

I gràcies a tots vosaltres per haver-me permès compartir aquest meu record del Jordi.

Un record que encara m’acompanya i que n’estic segur us acompanya també a vosaltres.