Imatge d’Ara Balears

Hi ha moments, com els actuals, en què el món sembla avançar massa de pressa, com si tot estigués decidit abans que tinguem temps de formular cap pregunta. Les opinions arriben empaquetades, les veritats es comercialitzen com si fossin productes i les consignes circulen amb la lleugeresa d’un anunci. I, tanmateix, enmig d’aquest soroll accelerat, persisteix un gest antic i profundament revolucionari: dubtar.

Tu, que ocupes un lloc de responsabilitat,
no oblidis que hi has arribat perquè un dia vas dubtar dels qui manaven.
Permet, per tant, que també els altres puguin dubtar de tu.

Així conclou l’“Elogi al dubte” de Bertolt Brecht, un poema que m’ha tornat sovint al pensament aquests dies de trifulga, en què allò que semblava consolidat s’ha esquerdat i el dubte s’ha fet més present que mai. Dubtar no és desfer-se ni perdre’s: és prendre distància per veure millor. És sospitar de les frases massa rodones, de les certeses impermeables, dels discursos que no toleren preguntes. És recordar que fins i tot les parets més sòlides han caigut, i que moltes de les coses que avui considerem naturals ahir semblaven impossibles.

Però Brecht també ens adverteix: el dubte no pot convertir-se en una coartada per a la inacció. El dubte útil és el que obre camins, no el que els clausura; el que ens fa més lliures, no més temerosos. Potser avui, en un temps de velocitat extrema, d’algoritmes que decideixen per nosaltres i de titulars que aspiren a ser sentències, el dubte és una forma de cura. Una manera de recuperar la mirada pròpia. Una invitació a pensar per un mateix, encara que costi, encara que incomodi, encara que ens situï a contracorrent. Perquè, al capdavall, dubtar no és desconfiar del món: és prendre’l seriosament.