Vivim uns dies en què la política ja no es discuteix: es dramatitza. I aquesta dramatització no és pas un accident. S’alimenta d’interessos i complicitats –sobretot mediàtiques, però no només– que han convertit el debat públic en un escenari permanent de tensió, on el soroll pesa més que els fets i l’espectacle substitueix la deliberació. És aquest mecanisme, tan calculat com corrosiu, el que em deixa una inquietud que no m’acaba mai de desaparèixer: la sensació que la democràcia és sotmesa a una tensió constant que la desgasta per dins, gairebé sense que ens n’adonem. Potser per això noto una pressió al pit quan penso en l’esdevenidor del meu país, el d’aquí i el d’allà. Però no és només preocupació; és la consciència que aquest soroll de fons –que creix, que s’imposa, que ningú sembla disposat a aturar– acaba modelant una perversa manera de percebre la realitat. Quan la política es converteix en un relat inflamable i els mitjans n’amplifiquen cada espurna, el risc és evident: la ciutadania deixa de ser subjecte i passa a ser públic. I una democràcia amb ciutadans convertits en espectadors és, inevitablement, una democràcia més fràgil. Potser és per això que les meves passejades matineres s’han acabat convertint en el meu petit refugi. No pas per desconnectar del món, sinó per tornar-hi amb una mirada més serena, menys ferida. Caminar a primera hora del matí, quan el sol encara dubta si ha de sortir, m’ajuda a recordar que la realitat és més ampla que els titulars que volen dictar-nos què pensar i més profunda que les actuacions judicials que avui tornen a ocupar portades i informatius. En aquest país que respira abans no el desperti el soroll, hi trobo la prova que encara existeix un espai per a la mesura, per a la complexitat, per a la paraula que no crida. Sé que aquestes meves passejades no resolen res. Tant de bo ho poguessin fer! Però sí que tenen la virtut de posar-me davant una evidència que necessito recordar-me: que la democràcia no només es defensa a les institucions, sinó també en la manera com mirem el món. I és en aquest primer silenci matiner –tan fràgil, tan fugisser– on recordo que la democràcia només sobreviurà si som capaços de escoltar allò que el soroll vol tapar. Perquè, al capdavall, el que ens salva no és el crit més alt, sinó la mirada que es manté ferma quan tot al voltant tremola.