Imatge obtinguda de magnific.com

Els meus nets grans, l’Adrià i el Narcís, de 14 i 12 anys –en tinc dos més, més petits, el Guillem i la Júlia, de 11 i 8 anys– tenen la dèria de l’esport, tot i que un hi està més abocat que l’altre, tal com explicava ahir mateix en aquest dietari. Per això, moltes de les converses de sobretaula o de passejada pels senders de l’Aran giraven al voltant del món esportiu. Però, com sovint passa en els textos de Puigverd, el tema principal només és la superfície i d’aquesta manera, de tant en tant, afloraven inquietuds pròpies de l’edat, petites fissures que obrien la porta a converses més fondes, més humanes.

Una d’aquestes fissures va aparèixer de manera inesperada. El net més petit em va preguntar si jo havia fumat de jove. Li vaig dir que sí. Tot seguit, amb aquella franquesa que només tenen els infants, em va demanar si també havia fumat porros. La pregunta, tan sincera i inesperada, em va sorprendre, però vaig respondre amb la mateixa sinceritat: sí, n’havia provat. A partir d’aquí es va obrir una conversa familiar sobre el món de la droga, compartida, serena, sense dramatismes. Una escena que, llegida des del text de Puigverd, adquireix un altre relleu: la constatació que la vida sempre ens posa davant de portes que no havíem previst.

No entraré en detalls que ara no calen, però sí que vull remarcar la normalitat amb què vam poder tractar una qüestió tan delicada. També la satisfacció íntima que vaig sentir en poder parlar-ne obertament amb els meus nets, sabent que jo, de jove, mai no havia tingut l’oportunitat de parlar ni de drogues –tampoc de sexe– amb els meus pares, i encara menys amb els avis. Eren temes tabú que cadascú havia d’administrar com podia, sovint a les palpentes, obrint portes sense llum.

No sé quin ús en faran els meus nets Adrià i Narcís de les opinions que van escoltar, tant de part dels seus pares com de nosaltres, els avis. Però sí que estic convençut que converses com aquestes els poden servir de referència i ser útils en temps de desconcert, just quan es disposen –mal parafrasejant Puigverd– a obrir portes que nosaltres vam obrir sense saber gens ni mica què s’hi amagava al darrere. Potser aquesta és, al capdavall, la funció dels adults: no evitar-los el desconcert, sinó oferir-los paraules que els ajudin a travessar-lo.