• Dissabte 1 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“El 98% dels immigrants tornen al Marroc després de l’assalt a Ceuta” (El Periódico)
“L’assalt migratori a Ceuta enfronta Sánchez amb els socis europeus” (La Vanguardia)
“No teníem informació. Si la tens no entren 50.000 persones” (El País)
“Contra l’odi” (La República – El Punt Avui)
“Retorn massiu” (Ara)
“En la salut i en la malaltia” (Diari de Sabadell)

 Un titular d’El País, prou explícit des del meu punt de vista, em porta al comentari d’avui: “El Marroc mana aturar l’èxode de 50.000 migrants sobre Ceuta”. I el subtítol ho remata: “La inhibició inicial de les forces de seguretat de Rabat amplifica la crisi migratòria més gran amb Espanya”. No calen gaire més paraules per intuir l’origen de les causalitats que han desencadenat els fets. Tot plegat desprèn una lògica tan nítida que costa fins i tot fingir sorpresa. I tres són fonamentalment els factors que ho expliquen. El primer, la relació bilateral entre Espanya i el Marroc amb les conegudes tensions territorials amb Ceuta i Melilla en un primer pla. Qualsevol que tingui un mínim de coneixement de causa, li ha de ser fàcil entendre que l’arribada de desenes de milers de persones en un període de temps reduït en un lloc tan sensible i fàcilment controlable com ho és Ceuta, no s’hauria produït sense l’anuència del Marroc. Quan el Marroc vol contenir la frontera, ho fa. Quan no ho fa, és perquè vol enviar un missatge clar a Espanya. El segon, el mapa internacional. El Marroc es mou sota el paraigua dels EUA i la complicitat creixent amb Israel, actors que avui observen el Govern Sánchez amb un notable recel. Espanya ha estat crítica –i jo diria que valenta– amb les operacions bèl·liques a Gaza i a l’Iran. En diplomàcia, les represàlies rarament són explícites: sovint adopten la forma d’una inhibició calculada. I un episodi migratori massiu és un gest que parla per si sol. El tercet factor, la política interna. Les ultradretes globals celebren la crisi com qui troba un regal inesperat però oportú. La por, la imatge d’una frontera desbordada, el relat de la invasió… tot encaixa en el seu esquema narratiu. No necessiten ni esforçar-se: la realitat els ha servit un bon guió. I per si no fos suficient, un altre titular també d’avui d’El País  ho acaba d’il·luminar tot: “No teníem informació. Si la tens no entren 50.000 persones”. Quan un govern diu això, a més d’acceptar que els seus serveis d’informació han fallat, reconeix que el cop ha estat sobtat i, sobretot, induït i que la magnitud de la tragèdia no és només humanitària sinó que també estratègica. Comptat i debatut: aquesta crisi no es pot entendre mirant només la frontera. S’entén mirant el mapa i qui hi mou les peces.

  • Diumenge 2 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“La cooperació migratòria del Marroc, sota sospita” (El Periódico)
“Sánchez qualifica alguns països d’egoistes i porta la crisi de Ceuta a la UE ” (La Vanguardia)
“Les 24 hores en les quals el Marroc va tenir en escac Espanya” (El País)
“’Boom’ en la compra d’assessories” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“El perill de la desconnexió informativa” (Ara)

Les principals organitzacions empresarials del Vallès –la Cambra de Comerç i Indústria de Sabadell, el CIESC i la PIMEC– acaben de posar el focus en els pressupostos de la Generalitat recentment aprovats. Consideren que els comptes perpetuen l’“infrafinançament crònic” que arrossega la segona corona metropolitana i denuncien que aquest territori continua actuant com a aportador net de recursos. Segons aquests agents econòmics, el desequilibri no és nou: forma part d’un patró històric que, diuen, contrasta amb el tracte que reben altres zones de Catalunya i, especialment, Barcelona. La crítica, en certa manera, replica el discurs que Catalunya manté davant l’Estat pel que fa a la balança fiscal. Segons l’arquitecte i urbanista Manel Larrosa, l’anàlisi de les dades pressupostàries dibuixa un mapa clar amb tres blocs. El primer, format pel Barcelonès i el Baix Llobregat, concentra bona part de les inversions del Govern de Catalunya els darrers anys. El segon bloc, conformat pels territoris més dinàmics –Vallès Occidental i Oriental, Maresme, Girona i Penedès–, combinen creixement econòmic i pressió demogràfica, però no tenen un retorn inversor proporcional. Finalment, el tercer bloc agrupa els territoris receptors, que inclouen des de les Terres de l’Ebre fins al Pirineu, passant per Ponent i els entorns de Manresa i Vic. D’acord amb aquest mapa, el debat sobre les inversions del Govern de Catalunya, no és només una qüestió de percentatges, sinó de model territorial. D’aquí que, com bé diu Larrosa, s’imposa que el Govern revisi a fons la relació entre Barcelona i la resta del país i que s’adaptin els criteris d’assignació de recursos a la realitat econòmica i demogràfica actual.

  •  Dilluns 3 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Marroc evita assumir responsabilitats a Ceuta” (El Periódico)
“L’executiu accelera el retorn dels migrants que encara hi ha a Ceuta” (La Vanguardia)
“El Marroc ha demostrat que no és fiable, cal exigir-li respecte” (El País)
“Nus per convicció” (El Punt Avui)
“Els morts a Ceuta superaran el centenar” (Ara)

Escolto Feijóo i Abascal i no puc evitar la paradoxa: mentre acusen el govern de provocar un suposat “efecte crida”, són ells qui el fabriquen cada vegada que obren la boca. Cap migrant a l’altra banda del Mediterrani llegeix el BOE, però els discursos del PP i de Vox –“portes obertes”, “regularització massiva”, “més drets que els espanyols”– són com dues gotes d’aigua que sí travessen fronteres. Missatges que repetits fins a l’extenuació, forgen una imatge d’Espanya lluny de la realitat jurídica, però prop de l’estratègia política de la dreta i de l’extrema dreta. L’efecte crida no neix de les polítiques, neix del relat. I el relat que més vola és el que simplifica, exagera i dramatitza. Quan Feijóo i Abascal proclamen que mentre governi Sánchez “res ni ningú pararà les migracions”, no descriuen un fet, sinó que creen una atmosfera. I aquesta atmosfera, amplificada per mitjans afins i xarxes socials, a banda i banda del Mediterrani, és una crida molt més poderosa que qualsevol mesura administrativa.

  •  Dimarts 4 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya demana a la UE més “compromís” en migració” (El Periódico)
“Màxima tensió davant la reuni´peuropea d’avui sobre la crisi de Ceuta” (La Vanguardia)
“Espanya reclama solidaritat a la UE davant la crisi de Ceuta” (El País)
“Resistència a Ucraïna” (El Punt Avui)
“Ceuta afronta ara la crisi per l’acollida de migrants menors” (Ara)
“Estiu infernal: les temperatures, 3,2º per sobre de l’habitual” (Diari de Sabadell)

 Deu ser pels efectes d’aquest agost tediós en tots els sentits. Hi ha dies, com el d’avui, en què m’agradaria no haver de pensar en el meu dietari. No pas per desamor ni per cansament, sinó per la necessitat que a voltes sento d’escoltar el món sense necessitat d’haver-lo d’anotar. Deixar que les hores passin sense la pressió de convertir sensacions en lletra. En altres paraules, prendre distància de mi mateix, d’aquest impuls que m’empeny a escriure cada dia. Però quan m’ho plantejo, les rutines s’imposen amb la mateixa força que la respiració. Actuen com un mecanisme que es posa en marxa tot sol, com si la mà sabés abans que jo que, passi el que passi, hauré d’anotar quelcom abans no acabi el dia. Les rutines tenen aquesta doble cara: d’una banda sostenen, de l’altra encadenen. Donen pauta, però reclamen una disciplina que sovint pesa més del compte. Potser el repte que tinc davant no és fugir del dietari, sinó acceptar que hi poden haver pàgines en blanc, i escriure d’una manera diferent i només quan la vida ho demani i no pas quan la rutina ho ordeni. M’adono que d’aquesta reflexió –que fa dies que em volta pel magí– se’n desprèn una oportunitat: entendre que fer pauses no vol dir fer un tall, ni tampoc deixar de mirar al redós. En tot cas, és mirar-lo d’una manera diferent, més àmplia, lenta, porosa i lliure. Respiro profundament. M’aixeco de la cadira i deixo que l’aire corri. La resta, ja vindrà.

  •  Dimecres 5 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“La UE exigeix més vigilància al saber que el CNI no va alertar” (El Periódico)
“La UE dona suport a espanya i evita el xoc per la regularització” (La Vanguardia)
“La UE tanca files amb Espanya per la gestió de la crisi de Ceuta” (El País)
“Els altres votants” (El Punt Avui)
“Europa avala la reacció de Sánchez a Ceuta però recela de la regularització” (Ara)

 Enmig de la xafogor política i mediàtica, els titulars dibuixen a la perfecció un país que camina en dues direccions. La cara: “La UE tanca files amb Espanya per la gestió de la crisi de Ceuta. Els socis mostren la seva ‘total solidaritat’, elogien la ‘ràpida i eficaç’ resposta del Govern i admeten que no hi ha relació directa entre l’entrada massiva i la regularització d’immigrants”. (El País). “Rècord d’ocupació per la immigració. El nombre d’ocupats a Espanya arriba a un nou màxim històric amb 22,5 milions de persones. La regularització d’estrangers ha significat 262.475 noves afiliacions a la Seguretat Social”. (La Vanguardia). I la creu, immediata i inevitable: “Miguel Tellado retrata la soledat de Sánchez a la UE i critica la seva ‘irresponsabilitat’ per recomanar cançons des de la gandula: ‘Ceuta no ha recuperat la normalitat’. (Web oficial del PP). “El PP acusa al Govern d’hipocresia i descontrol en la regularització extraordinària de migrants i reclama un pla nacional de política migratòria”. (Demòcrata). Mentre les dades apunten a estabilitat i progrés, la política insisteix en el relat de la crisi permanent, com si el país fos incapaç de mirar, a la vegada, en la mateixa direcció.

  • Dijous 6 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya obrirà pantans per recuperar platges” (El Periódico)
“El sector de l’habitatge demana un pacte al Govern arran el fracàs de l’última llei ” (La Vanguardia)
“L’acollida de menors posa a prova les aliances de PP i Vox” (El País)
“L’espai impulsa el futur a la Terra” (El Punt Avui)
“El PP accepta distribuir entre les autonomies els 1.100 menors de Ceuta” (Ara)
“Triple plata” (Diari de Sabadell)

A la cerca d’un punt des del qual observar l’eclipsi. Aquest s’ha convertit en el meu pseudoesport preferit d’aquestes destemprades tardes de començaments d’agost: pujar als punts més elevats de la ciutat per decidir quin és el millor indret des del qual viure el fenomen. Mentre hi penso i observo el meu entorn, tinc la sensació que no soc l’únic que fa aquesta cerca i que som molts els que busquem un punt des d’on observar l’eclipsi, això sí parcial, d’una manera particular, diferent de la que tindran els que han decidit prendre carretera i manta a la cerca d’un lloc proper, però lluny de casa, des del qual gaudir de l’eclipsi en tota la seva magnificència. A mesura que avanço pels carrers en pendent, tinc la impressió que la ciutat mateixa participa en aquesta meva recerca. Les terrasses s’ompliran de cadires orientades cap al cel, els balcons esdevindran petites atalaies improvisades, i fins i tot els qui no havien pensat en l’eclipsi acabaran aixecant el cap, contagiats per una mena d’expectació compartida. Potser és això el que més m’atrau d’aquests dies de pre-eclipsi: la comunitat efímera que es crea quan tots busquem com viure un mateix instant. No ens coneixem, però sabem que compartirem una complicitat còsmica. Els que han marxat lluny tindran la magnificència del fenomen en tota la seva plenitud; nosaltres, en canvi, tindrem aquesta intimitat urbana, aquesta manera de viure l’eclipsi des de casa, com si fos un secret que la ciutat ens confia només a nosaltres. I mentre el sol començarà a transformar-se en una forma impossible, entendré que el que realment buscava no és només el punt des d’on observar-lo, sinó el moment en què la llum canvia i, per uns instants, tot semblarà suspendre’s.

  •  Divendres 7 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els estrangers regenten el 44% de la restauració de Barcelona” (El Periódico)
“Ceuta reclama a Europa el blindatge de la frontera amb el Marroc” (La Vanguardia)
“L’ombra de la ingerència russa plana sobre França i Alemanya” (El País)
“La ‘makina’ no s’atura” (La República – El Punt Avui)
“La meitat dels catalans de 30 a 40 anys són nascuts a l’estranger” (Ara) 

“Sentiment de por que té algú que se sap indefens davant de possibles perills”. Així defineix el Diccionari general de la Llengua Catalana el mot basarda. I basarda és exactament el que he sentit aquest matí mentre caminava pels carrers límit del casc urbà, damunt la timba del Ripoll, mirant cap a Torreromeu i escoltant les primeres informacions del dia: a les xarxes socials franceses proliferen notícies falses que afecten sobretot tres candidats a les presidencials de la primavera vinent: Gabriel Attal (Renaissance), Édouard Philippe (Horizons) i Raphaël Glucksmann (Place Publique). Segons tots els indicis, la campanya està impulsada per xarxes prorusses vinculades al Kremlin (Matriochka i Storm‑1516) amb un objectiu ben definit: desacreditar els rivals directes de Marine Le Pen, erosionar la confiança pública en candidats proeuropeus i crítics amb Rússia, i polaritzar opinions. És el terreny ideal perquè l’extrema dreta capitalitzi el malestar de la ciutadania en temps convulsos. En definitiva, estem davant una operació concebuda per desestabilitzar el debat democràtic francès i, de retruc, a la UE. Operació que, per la seva autoria, naturalesa i intencions, fa basarda. Molta basarda. Encara més quan penso que aquí també ens encaminem cap a unes eleccions legislatives que seran –ja són– dominades per un clima tens, crispat i cada vegada més fanatitzat, que afavoreix la dreta extrema.

  •  Dissabte 8 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Els hospitals reforçaran les Urgències durant l’eclipsi” (El Periódico)
“Espanya fixa des d’avui controls als italians després del repte de Meloni” (La Vanguardia)
“Sánchez i Meloni van al xoc pels controls fronterers” (El País)
“Fer trampes” (La República – El Punt Avui)
“Itàlia ignora l’ultimàtum i Espanya respon posant també controls duaners” (Ara)
“Triple plata” (Diari de Sabadell)

 Diu la notícia: “L’Audiència Provincial de Càceres ha condemnat a dos anys de presó un home que va reconèixer haver provocat de forma intencionada set incendis forestals al terme municipal de Casas del Castañar (Càceres). Els magistrats, però, han acordat suspendre el compliment de la pena amb la condició que no torni a delinquir durant cinc anys i faci un curs de prevenció d’incendis forestals.” Em quedo perplex. Com és possible? Com pot la justícia supeditar el compliment d’una pena per set –SET– incendis intencionats al simple fet de “no delinquir durant cinc anys” i fer un curs de prevenció? Els incendis forestals provocats per un autor confés són un crim contra el territori, contra el patrimoni natural, contra la seguretat col·lectiva. Davant això, la resposta judicial hauria de ser inequívoca. L’aplicació de sentències severes –sense pal·liatius ni concessions– és una de les maneres, no pas l’única, d’explicar que ocasionar el mal té preu i que la destrucció del bosc no pot quedar en una simple advertència condicionada ni en un curs de prevenció. 

  • Diumenge 9 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Eclipsimania” (El Periódico)
“El xoc entre Itàlia i espanya ja impacta en el control de fronteres” (La Vanguardia)
“L’eclipsi de les nostres vides” (El País)
“Candidats tallats pel mateix patró” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Xoc polític, crisi humanitària” (Ara)

 Fàcil és dir-ho, més difícil és fer-ho. Al text de l’acord de coalició subscrit entre el PP i Vox per a la legislatura a Andalusia, les dues formacions posaven l’accent en la necessitat d’aplicar una profunda “simplificació burocràtica” i una racionalització del sector públic. Entre les prioritats destacaven l’”eficiència pressupostària, el bon ús dels diners públics i l’optimització dels recursos” amb un apartat específic dedicat a l’eliminació i reducció de la “despesa supèrflua”. Però la formació del Govern autonòmic després del pacte amb Vox, s’ha traduït en una ampliació de la seva estructura i la paradoxa que suposa defensar l’agilitació de la tramitació administrativa i l’eliminació de traves burocràtiques amb el nomenament de 13 nous alts càrrecs. Pels seus fets els coneixereu, no pas pel que diuen…

  • Dilluns 10 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“El fiscal general crea una unitat especialitzada en jurat popular” (El Periódico)
“Els robatoris de cable es disparen i agreugen la crisi de Rodalies” (La Vanguardia)
“Una fàbrica xinesa a Galicia posa en alerta a Defensa i al CNI” (El País)
“Terra cremada” (El Punt Avui)
“Rècord de temperatura al mar” (Ara)

 Refugiar-se en un cinema és una manera infal·lible de combatre la calorada d’aquests dies d’agost, encara que només sigui per un parell d’hores. Ahir vaig fer-ho per anar a veure la coproducció islandesa-danesa-sueca-francesa El amor que permanece. Un film avalat per bones crítiques. L’obra de Hlynur Pálmason, director i guionista, em va convèncer en molts aspectes, tot i que amb matisos. La posada en escena és bellíssima: el paisatge esdevé un dels grans protagonistes del film. La fotografia és d’una bellesa singular i els enquadraments respiren precisió i sensibilitat. Els actors encaixen amb naturalitat en els seus respectius rols familiars, i la narració combina realisme, fantasia i observació quotidiana amb un llenguatge a voltes subtil. Ara bé, d’aquesta amalgama se’n deriven unes imatges i situacions que no sempre són fàcils d’interpretar. En sortir del cinema, potser aclaparat per la xafogor de la tarda, vaig sentir-me traslladat a aquells anys de joventut en els quals les pel·lícules d’“art i assaig” –obres sovint incòmodes per al règim– prioritzaven l’expressió artística, la denúncia, la visió personal del director i l’experimentació formal per damunt de l’entreteniment massiu. Com en aquelles obres, El amor que permanece aposta per la llibertat formal i la mirada íntima, i per això mateix és igualment susceptible d’alimentar debats apassionats, com els d’abans, alguns dels quals encara avui em ressonen i dialoguen amb la meva pròpia memòria.

  • Dimarts 11 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’augment de vols satura l’espai aeri de Barcelona i Madrid” (El Periódico)
“Itàlia i Dinamarca tensen la UE i s’alien contra ‘la immigració sense control’” (La Vanguardia)
“Columbia s’estremeix” (El País)
“L’ombra que ve del cel” (El Punt Avui)
“Itàlia i Dinamarca reclamen endurir la política migratòria” (Ara)

 A vegades, unes simples imatges tenen la força de traslladar-nos en l’espai i en el temps. Això és exactament el que m’ha passat avui. Una pel·lícula muda de gairebé sis minuts, rodada el 18 de març de 1976, ha fet volar la meva memòria fins al dia en què els periodistes, només quatre mesos després de la mort del dictador, vam sortir al carrer en la que va ser la primera manifestació autoritzada a Espanya des de la Guerra Civil. Sota el lema “Som periodistes, no confidents”, reclamàvem la llibertat d’expressió, el dret al secret professional i, sobretot, exigíem la llibertat de Josep Maria Huertas Claveria. (Huertas havia estat empresonat el 22 de juliol de 1975, acusat d’injúries a l’Exèrcit arran d’un reportatge a Tele/eXprés, titulat Vida erótica subterránea, on explicava la història dels meublés de Barcelona, alguns regentats per vídues de militars franquistes). Les imatges que han desencadenat aquesta meva evocació, rodades per Santi Vilanova –periodista, escriptor i dinamitzador del moviment ecologista–i per Pilar Sentís –psicòloga i pionera de l’ecofeminisme a Catalunya–, tot i formar part de l’arxiu de la Filmoteca de Catalunya, havien romàs inèdites fins ara, quan el Col·legi de Periodistes de Catalunya les ha difós a través del portal report.cat (https://www.report.cat/la-historica-manifestacio-dels-periodistes-de-1976-en-video/). Mig segle d’història, i d’històries personals i col·lectives, les contempla. Vells records de companys i companyes que ja no hi són, i belles il·lusions compartides quan, com cantava el poeta, tot estava encara per fer i tot era possible. I avui, aquestes imatges recuperades ens ho tornen a recordar amb una força inusitada.

  • Dimecres 12 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Pendents del cel” (El Periódico)
“L’atur juvenil repunta al món per la IA i la crisi geopolítica” (La Vanguardia)
“Espanya rep l’espectacle de l’eclipsi amb una mobilització excepcional” (El País)
“El dia D” (El Punt Avui)
“Espanya busca un pacte amb Rabat pel retorn de migrants” (Ara)

 Les notícies falses no són, malauradament, un invent dels temps actuals. Sempre n’hi ha hagut. Fa uns anys, quan apareixien, corrien de boca a orella a una velocitat sorprenent; ara ho fan a través de les xarxes socials i, per això, tenen una projecció molt més gran. Si a això hi afegim que sovint només llegim titulars, l’efecte de les informacions falses o distorsionades es multiplica exponencialment. Recordo, quan devia tenir deu o onze anys, la brama que va córrer sobre la fi imminent del món. Era a l’estiu. Aquella història va encendre converses arreu, i alguns, per si de cas, fins i tot es van afanyar a acaparar menjar. Una reacció que, ben mirat, poc tenia a veure amb el que seria la fi del món, si és que arribava. No sé si el final de la vida humana és o no a prop; no vull ser catastrofista. Però sí que tinc la percepció que, si no actuem amb urgència, la vida dels humans –no pas la del planeta– corre un perill seriós. I no només pel canvi climàtic, que també, sinó per la virulència i la dimensió dels conflictes bèl·lics i humans que avui assolen el món. Tot això té poc a veure amb l’eclipsi de sol que avui podrem observar –si el temps ho permet– des dels punts més alts de la ciutat, una experiència única que, per això mateix, ha estat capaç de mobilitzar pràcticament tothom. Els antics associaven els eclipsis al malestar dels déus davant el comportament dels humans. Ara sabem que són fenòmens que es repeteixen des que el món és món i que, més enllà de la curiositat i dels estudis científics que se’n deriven, tenen poques conseqüències sobre el planeta. Tot i així, no puc evitar pensar que els déus –si és que existeixen– comencen a estar més que preocupats per la deriva dels humans.

  •  Dijous 13 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Embruixats” (El Periódico)
“Un regal de la Lluna” (La Vanguardia)
“L’eclipsi hipnotitza Espanya” (El País)
“Espectacle total” (El Punt Avui)
“Un eclipsi per a la història” (Ara)

1. Els titulars dels diaris d’avui ja ho diuen tot. Per això m’estalviaré qualsevol comentari sobre l’eclipsi d’ahir, que nosaltres vam contemplar des del Parc Catalunya, amb aquella barreja de sorpresa i serenor que només ofereixen els fenòmens astronòmics compartits.

2. De la lectura dels diaris d’avui n’emergeix una constatació inquietant: les tendències autàrquiques i defensives que defineixen tant el caràcter de Putin com el de Trump. A Rússia, Putin acaba de deixar fora de joc el partit liberal Yábloko de les properes eleccions presidencials, reforçant encara més el control del Kremlin sobre el sistema polític. No és un moviment menor: Yábloko és l’única formació que s’oposa de manera clara i sostinguda a la guerra contra Ucraïna. Mentrestant, als Estats Units, Trump ha utilitzat periodistes i alts càrrecs de la seva pròpia administració com a esquer en un episodi en què intentava protegir-se d’un suposat atac iranià contra l’avió presidencial. Un gest que revela fins a quin punt està disposat a instrumentalitzar l’entorn institucional per salvaguardar-se.

  • Divendres 14 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“La gent gran pateix 215.000 delictes l’any” (El Periódico)
“El Govern central agilitza les expulsions sumàries per buidar els carrers de Ceuta” (La Vanguardia)
“El Marroc desplega l’exèrcit per prevenir un altre allau” (El País)
“Retorn a l’escola” (La República – El Punt Avui)
“El Baix Llobregat i el Garraf patiran més les onades de calor” (Ara)

Si no fos per l’impacte real del seu mandat, els dos anys del segon mandat de Trump s’assemblarien a una cançó de l’enfadós: afirmacions que es contradiuen en qüestió d’hores i una agenda política que canvia al ritme del caprici del moment. El problema és que aquesta volatilitat no és anecdòtica; desestabilitza l’escenari internacional. Trump ha convertit les relacions globals en un joc d’atzar permanent. Les aliances tradicionals les mou com si fossin fitxes d’un casino: es valoren, es descarten o es renegocien sense un criteri estable ni una visió de llarg termini. Aquesta imprevisibilitat erosiona la confiança entre socis i fa gairebé impossible qualsevol planificació estratègica. El resultat és un sistema internacional cada cop més fràgil, reactiu i exposat a decisions sobtades que inevitablement tindran conseqüències. La tensió entre Espanya i el Marroc d’aquestes darreres setmanes n’és una prova eloqüent en l’espera del que podria passar demà.

  • Dissabte 15 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“La pròrroga d’Almaraz obre la via a allargar la vida d’Ascó i Vandellós” (El Periódico)
“L’Executiu prorroga fins al 2030 la vida útil de la nuclear d’Almaraz” (La Vanguardia)
“Sánchez allarga la vida de la nuclear d’Almaraz per la crisi energètica” (El País)
“La memòria de Tarradellas” (La República – El Punt Avui)
“No ens oblideu” (Ara)

Avui canviarem la calor i la xafogor per les tempestes. Almenys això diuen els que hi entenen. L’experiència, però, ens ho ha ensenyat de sobres: després d’onades de calor com les que hem suportat aquests dies, els elements acostumen a desfermar-se i passem de la sequera a les pluges torrencials en un sospir. No és cap descobriment. Raimon ja ho va cantar amb aquella lucidesa que no caduca: “Al meu país la pluja no sap ploure: o plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe.” El que sí és nou –i inquietant– és la persistència i la magnitud dels fenòmens meteorològics que vivim els darrers anys. Ja no parlem d’episodis puntuals, sinó d’un patró que es repeteix amb una regularitat que desconcerta: calorades que s’allarguen més del que era habitual, tempestes que descarreguen en minuts el que abans cauria en mesos, i una sensació creixent que el clima ha deixat de ser un teló de fons per convertir-se en protagonista. Potser per això avui, mentre esperem que arribi la tempesta, tenim la sensació que no només canviarà el temps, sinó també la manera com ens hi relacionem. Perquè si Raimon cantava que “la pluja no sap ploure”, nosaltres comencem a descobrir que tampoc no sabíem llegir els senyals d’un clima que ens avisava des de fa temps.

  • Diumenge 16 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“La computació quàntica alça el vol a Catalunya” (El Periódico)
“La policia marroquina impedeix nous assalts a la frontera de Ceuta” (La Vanguardia)
“El Marroc exhibeix la seva força com a guardià d ela frontera” (El País)
“La solidaritat catalana no flaqueja” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Lorca, un crim que encara ressona” (Ara)

Dels boscos cremats se’n desprèn una lliçó silenciosa. A primer cop d’ull, tot sembla perdut: el negre de les soques, l’olor d’aire cremat, la sensació que la vida ha retrocedit fins a un punt irreparable. Però només cal esperar una mica perquè la natura reveli el seu secret més antic: el bosc, en realitat, no mor mai. Només es transforma. Amb el pas dels dies, apareixen brots entre la cendra, com si la terra respirés de nou. Les arrels que semblaven mortes retenen una memòria antiga, no humana, una obstinació que no necessita paraules. I és aleshores quan entenc que la vida no sempre avança en línia recta. Que sovint ho fa en espiral, tornant al mateix lloc però amb una forma diferent. Potser per això, quan penso en els molts incendis –els reals i els simbòlics– que enguany ens estan sacsejant, m’adono que el que ens salva no és evitar el foc, sinó aprendre a renéixer després. El bosc ho fa sense lament, sense nostàlgia, sense por. Simplement continua. I en aquesta continuïtat hi ha una força que em reconcilia amb el temps, amb les pèrdues, amb les transformacions inevitables. Avui, mentre escric aquest comentari, sento que aquesta idea m’acompanya com una mena de brúixola íntima: allò que sembla final sovint és només un canvi de forma. I que, com el bosc, també nosaltres tenim una manera secreta de persistir.

  • Dilluns 17 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Dos F-18 espanyols abaten un dron rus a Rumania” (El Periódico)
“Alarma a Europa pel risc d’una escalada en la guerra híbrida” (La Vanguardia)
“El Govern mantindrà intacta la seva estratègia amb el Marroc” (El País)
“El Ripoll: el riu que divideix Sabadell” (El Punt Avui)
“Catalunya importa el 80% de la fusta que consumeix” (Ara)

“Jo crec que anem cap a l’extinció. Però no serà per l’avarícia d’uns quants; ni per l’egoisme que ens ha calat fins al moll de l’os a tothom. Serà per Pedro Sánchez amb tota seguretat. Anem-ho dient perquè els qui vinguin d’un altre planeta algun dia, sàpiguen, quan llegeixin els nostres escrits, quina va ser la veritable raó de la nostra desaparició.” (Extret d’un comentari irònic vist a la xarxa).

  • Dimarts 18 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern habilita centres per a migrants per les crítiques de Ceuta” (El Periódico)
“Els europeus arrisquen a perdre 440.000 milions si esclatés la bombolla d’IA” (La Vanguardia)
“El pols per l’acollida agreuja el xoc entre Govern i PP” (El País)
“La via Von der Leyen” (El Punt Avui)
“L’Estat habilitarà 1.500 places per a migrants a Ceuta” (Ara)
“L’aparcament ja s’intueix” (Diari de Sabadell)

Reflexió de mitjans d’agost. La longevitat de Pedro Sánchez al capdavant del Govern espanyol torna, una i mil vegades, a situar-se al centre del debat polític. Des de la dreta i l’extrema dreta, s’atribueix aquesta permanència a una suposada xarxa de pactes “perversos” –qualificats fins i tot d’“il·legítims”– que, segons aquest relat, li hauria permès mantenir-se en el poder tot i no haver guanyat cap elecció. Passa, però, que aquesta crítica fa oblit d’un element essencial del sistema parlamentari: en democràcia governa qui és capaç de construir majories. Així funciona a Espanya, a Europa i a qualsevol país amb investidura parlamentària. Les eleccions determinen la composició del Congrés i del Senat; la presidència, en canvi, depèn de la suma de suports que cada candidat sigui capaç d’articular. La política, com recordava Otto von Bismarck el 1867, és “l’art del possible”. I dos segles abans, el cardenal Richelieu ja havia advertit que “la política és l’art de fer possible allò necessari”. En aquest marc, la longevitat de Sánchez no és cap anomalia, sinó el resultat d’una aritmètica parlamentària que –agradi o no– defineix el funcionament de la democràcia representativa.

  • Dimecres 19 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern planteja que l’Alta Velocitat de Madrid a BCN entri per la Sagrera” (El Periódico)
“El Govern espanyol vol delimitar la crisi a Ceuta per tranquil·litzar Europa” (La Vanguardia)
“La sequera i la calor extrema posen en emergència Europa” (El País)
“Connectar en persona” (El Punt Avui)
“Judici històric a Facebook i Instagram” (Ara)

Un comentari del bon amic Wifredo Espina a una entrada meva al Facebook –on evocava la manifestació que els periodistes vam protagonitzar el 18 de març de 1976 reclamant la llibertat d’expressió, la clàusula de consciència i el secret professional– m’ha fet memòria d’un fet essencial: hi ha periodistes que deixen empremta per l’estil; d’altres, que ho fan per la trajectòria; i uns quants –molt pocs– perquè saben ocupar un espai que ningú més pot o vol ocupar. Wifredo Espina pertany a aquesta darrera categoria. El seu llegat no és només el d’un columnista hàbil, sinó el d’un professional que va entendre que, en determinats moments històrics, opinar és una forma de responsabilitat cívica. En un país sotmès a la vigilància ideològica, Espina va demostrar que la intel·ligència pot ser més corrosiva que la consigna, i que la ironia, ben administrada, és una arma política indestructible. La seva columna Cada cual con su opinión, al Correo Catalán –diari d’ideari carlista fundat a Barcelona el 16 de desembre de 1876 per Manuel Milà de la Roca, amb el suport del sacerdot sabadellenc Fèlix Sardà i Salvany i que va desaparèixer el 1985– no era un exercici d’egolatria –com passa ara amb massa opinió– sinó un espai de respiració col·lectiva. Wifredo escrivia per pensar, no per provocar; per suggerir, no per imposar. El seu mèrit no va ser només desafiar la censura –que també– sinó fer-ho sense renunciar mai al rigor i a la mesura. En temps de soroll, ell optava pel bisturí. En temps de consignes, per la insinuació. En temps de por, per la constància. Aquesta combinació explica que ministres i lectors el llegissin amb una barreja d’interès i inquietud. El llegat d’Espina incomoda, i això és bo. Ens obliga a preguntar-nos què n’hem fet, avui, de la llibertat que ell i altres van contribuir a eixamplar. Ell denunciava que el periodisme havia deixat de ser contrapoder per convertir-se en aparell auxiliar del poder. I costa no donar-li la raó quan veiem mitjans i redaccions sotmeses a interessos econòmics, columnistes convertits en activistes de partit i mitjans que confonen influència amb dependència. La seva defensa aferrissada de la clàusula de consciència i del secret professional continua sent un recordatori incòmode: la independència no és una actitud, és una estructura. No depèn de la voluntat del periodista, sinó de les condicions que li han de permetre exercir-la. Per això recuperar Espina i el seu esperit com ho faig ara, no és fer un exercici de nostàlgia. És una invitació a revisar què entenem per opinió pública i quin paper volem que en aquest context hi jugui el periodisme. Ell, amb la seva dilatada tasca, ha demostrat que es pot ser crític sense ser estrident, valent sense ser temerari i influent sense ser servil. Per tot això, el seu llegat més valuós és, precisament, aquest: la convicció que la paraula, quan és honesta i precisa, pot obrir finestres fins i tot en els murs gruixuts. I que una columna escrita amb la serenitat d’un home que no vol agradar sinó comprendre, pot tenir més impacte que moltes proclames. En temps de radicalitats, Espina ens recorda que l’opinió no és un producte: és un servei públic. I que exercir-lo amb dignitat continua sent una forma de resistència.

  • Dijous 20 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern refreda la rebaixa de taxes a les nuclears” (El Periódico)
“Feijóo insta a expulsar tots el migrants de Ceuta i fortificar la frontera” (La Vanguardia)
“L’acollida de menors desencadena una altra guerra entre Govern i PP” (El País)
“L’Urgell reclama una empenta” (El Punt Avui)
“Pla per traslladar 500 nenes immigrants de Ceuta a la península” (Ara)
“El repte de cuidar 200 gats a l’estiu” (Diari de Sabadell)

La imatge de Messi banyant el petit Lamine Yamal, que s’ha fet viral els darrers mesos, té el seu origen en una sessió fotogràfica solidària del 2007 organitzada per UNICEF i la Fundació Barça. La família Yamal va guanyar un sorteig convocat a l’efecte, i el seu nadó –de només tres mesos– va ser fotografiat amb un Messi de vint anys, tímid, lluny encara de ser el mite que acabaria essent. La fotografia va quedar oblidada fins que Lamine va debutar com a nova promesa del Barça. És així com aquella escena entendridora ha acabat esdevenint una paràbola del temps i del destí: aquell que acabaria per ser el millor jugador del món, encara jove i insegur, banyant un nadó que, sense saber-ho ningú, n’esdevindria l’hereu del seu talent i escenari. Messi  apareix en la imatge com una figura iniciàtica, gairebé un padrí accidental, mentre Yamal és la vida que comença, la promesa que encara no té nom. Es tracta, en definitiva, d’una imatge que sense voler-ho aleshores, ens parla avui del relleu generacional, de com la història del Barça es teixeix amb fils inesperats, i de com el futur, de vegades, ja és present en una escena domèstica i quotidiana que ningú no sap interpretar fins molts anys després. I Joan Monfort va ser el fotògraf que la va immortalitzar.

  • Divendres 21 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Espanya va frenar un pla de seguretat de Ceuta arran del desglaç amb el Marroc” (El Periódico)
“Utilitzar la IA per treballs escolars perjudica l’aprenentatge” (La Vanguardia)
“El Govern va sondejar el Rei sobre una trucada a Mohamed VI” (El País)
“Llegir sense llegir” (La República – El Punt Avui)
“El Govern espanyol intenta reubicar 1.700 immigrants a Ceuta” (Ara)

1. Ho estic comprovant aquests dies a cada pas que dono: tot i caminar sovint en silenci i quedar a l’ombra de la fama de la Vall de Boí, el romànic de la Vall d’Aran no té res a envejar al seu veí més celebrat. Són dos mons que comparteixen arrels, però que han crescut amb respiracions diferents, com dos rius que baixen del mateix massís però dibuixen valls amb caràcters propis. A la Vall de Boí, el romànic llombard dels segles XI i XII s’alça amb una seguretat gairebé mineral. Les esglésies semblen voler tocar el cel, amb campanars de torre esvelts que puntegen l’horitzó com agulles de llum. Tot respira unitat, puresa d’estil, una austeritat que es converteix en força. És un romànic vertical, tens, que s’eleva com si volgués desafiar la muntanya mateixa. A la Vall d’Aran, en canvi, el romànic avança amb una altra cadència. És més ple, més tardà, més ric en matisos. Les esglésies s’estenen amb horitzontalitat. Els porxos coberts, les teulades generoses i les primeres petjades gòtiques hi aporten una suavitat que el de Boí no necessita. Aquí, l’arquitectura sembla escoltar el clima atlàntic, la pluja fina, la boira que s’arrossega pels prats. Comptat i debatut, dues valls, dues maneres d’entendre la pedra. La verticalitat llombarda d’una banda; la plenitud heterogènia de l’altra. I entre totes dues, un diàleg silenciós que fa del Pirineu un llibre obert de formes, èpoques i mirades.

2. Una de les esglésies de l’Aran que sense desmerèixer a les altres, més ha cridat l’atenció és la de Santa Maria de Vilamòs que té els seus orígens al segle XI. Tot i que diverses reformes posteriors –especialment entre els segles XVII i XVIII– n’han modificat la fesomia i han desvirtuat parcialment el seu caràcter romànic, el campanar de torre continua essent l’element més distintiu del conjunt. Aquesta estructura excepcional a l’Aran, de planta quadrada i obertures de mig punt, manté intacta la seva identitat i evoca la influència de les torres eclesials de la Vall de Boí. A més, a les parets exteriors del temple es conserven diverses esteles funeràries d’època romana encastades en el mur, fet que converteix l’església en un dels testimonis històrics més singulars i rics de tota la Vall d’Aran.

  •  Dissabte 22 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“La policia vigila 11 líders dels migrants a Ceuta” (El Periódico)
“L’Executiu no aconsegueix prendre el control de l’allau migratòria a Ceuta” (La Vanguardia)
“El Govern prepara un pla d’ajuts per revitalitzar Ceuta” (El País)
“Gir a la dreta” (La República – El Punt Avui)
“La màfia cobra fins a 9.000 euros per portar els immigrants de Ceuta” (Ara)
“Rècord de mits tropicals aquest estiu a Sabadell” (Diari de Sabadell)

Aquest estiu incandescent ens està oferint escenes mai vistes a Europa. Hidroavions captant aigua del Sena per sufocar l’incendi de Fontainebleau. El Rin i el Danubi reduïts a un fil d’aigua que gairebé impedeix la navegació. Focs forestals a Gal·les, a la frontera entre Bèlgica i Alemanya, a les platges de Croàcia. El clima –primer amb la calor, després amb els temporals violents– s’està acarnissant amb el vell continent que ja caminava amb pas insegur. I és que Europa, al costat d’aquesta lluita contra una meteorologia extrema, arrossega altres crisis que la desgasten: tensions polítiques i socioeconòmiques que no s’esvaeixen, un declivi demogràfic que contrasta amb l’arribada de migracions massives que alarmen i desestabilitzen, i uns països que, a més, es rearmen perquè se senten amenaçats per Rússia. El resultat és un continent que afronta alhora la fúria del clima i la fragilitat de les seves estructures internes, com si la natura i la història haguessin decidit posar-lo a prova al mateix temps.

  • Diumenge 23 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Adeu a l’estiu de sempre” (El Periódico)
“El clima extrem s’acarnissa amb Europa i agreuja la crisi política” (La Vanguardia)
“Ceuta: la crisi impossible que desborda al Govern ” (El País)
“L’aigua que baixa i que deixa ferida” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Nova cursa per a controlar el mar” (Ara)

Aquest matí, mentre feia la darrera passejada matinera de la temporada per senders de la Vall d’Aran, em preguntava quina podia ser la causa que va portar milers de joves marroquins a creuar la frontera. La pregunta em venia al cap després de constatar que, des d’Espanya, s’havia tendit a culpabilitzar les xarxes socials i les màfies del trànsit de migrants, mentre el Marroc es mantenia en silenci quatre dies. Una inacció que em fa pensar que algú, en l’hermètic entramat d’interessos que envolta el rei Mohammad VI, podia estar utilitzant els incidents per sondejar la capacitat de reacció espanyola. Però la resposta a la meva autopregunta no pot ser només geopolítica. El Marroc ha construït estadis, línies d’alta velocitat i un gran port industrial davant de Gibraltar. Fabrica cotxes i avions, exporta fertilitzants i creix a un ritme del 4,8%. I, malgrat tot, el seu sistema social no funciona. Molts joves, atrapats entre l’esplendor de les infraestructures i la precarietat del seu dia a dia, pensen que el futur és marxar. I així, mentre jo avançava entre prats i boscos pirinencs, en un paisatge que convida a la calma, la imatge d’aquests joves creuant fronteres se’m imposava amb força. Dues realitats que es toquen: la quietud d’una vall que sembla fora del temps i la urgència d’un país que empeny la seva joventut cap a l’exterior. Entre totes dues, una pregunta em persisteix: què fa que un jove decideixi deixar-ho tot enrere?

  • Dilluns 24 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Rabat va reforçar la xarxa d’influència als EUA quatre mesos abans de Ceuta” (El Periódico)
“El disseny de virus amb IA dispara les alarmes sobre la bioseguretat” (La Vanguardia)
“El preu de l’habitatge es duplica al llarg de 12 anys de pujada sense treva” (El País)
“Calor mortal” (El Punt Avui)
“La Generalitat bat el rècord de despesa que passa d’un any a l’altre” (Ara)

De retorn a casa després de la curta però gratificadora estada a la Vall d’Aran, dues sensacions m’acompanyen. La primera és de calma, d’un benestar que sé que durarà poc. Les tensions de tota mena que planen sobre nosaltres –polítiques i socioeconòmiques fonamentalment– tendeixen a augmentar cada dia que passa. Però això no hauria de ser penyora pel desànim; al contrari, hauria de ser motiu suficient per plantar-hi cara mentre confiem en temps millors. La segona sensació, paradoxalment, sorgeix d’aquesta mateixa calma. Després del que ha passat a Ceuta i de l’ús pervers que dels fets n’estan fent la dreta i l’extrema dreta, un convenciment m’aclapara: Pedro Sánchez té ja els dies comptats a la Moncloa. Tinc la sensació que el seu Manual de resistència entra en l’epíleg. Les forces reaccionàries ho tenen tot a favor per derrocar-lo del Govern: una majoria de mitjans de comunicació alineats, unes xarxes socials que destil·len rancúnia i, sobretot, una part del poder judicial entestada a exercir les seves prerrogatives més enllà del que li pertoca en un Estat social i democràtic de dret com el nostre. Tot té un inici i també un final: la placidesa estiuenca dels més afavorits, i qui sap si també un cicle polític que sens dubte ha ampliat el benestar dels més desfavorits. Després d’un estiu calorós i de set anys de complexitats i pronòstics paorosos difosos des de la dreta, els núvols de tempesta són, ara sí, una amenaça real i metafòrica escrita en lletres majúscules.

  • Dimarts 25 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Govern recorre al CNI per agilitzar repatriacions a Ceuta” (El Periódico)
“L’Executiu crea l’autoritat única per a Ceuta un mes després de l’assalt” (La Vanguardia)
“Sánchez fa un gir a la gestió de la crisi de Ceuta després de 26 dies” (El País)
“L’era del drac” (El Punt Avui)
“Sánchez convoca el Consell de Seguretat Nacional 28 dies després” (Ara)
“Cinc rutes alternatives per fer esport” (Diari de Sabadell)

Ahir, el Narcís, ple d’il·lusió i d’aquella emoció que només desperten les primeres vegades, va iniciar una nova temporada esportiva, ara com a jugador del Barça d’handbol. Encara duia a la pell l’eco dels dies que havíem compartit a la Vall d’Aran, on, entre converses tranquil·les i caminades sense pressa, m’explicava com esperava aquest moment. Jo –coses d’avis– li feia avinent que, malgrat el salt que ara feia, calia que fos conscient del moment i que mantingués l’actitud de fermesa que sempre l’ha caracteritzat. Se’l veia motivat, atent, com si intuís que estava a punt d’obrir una porta que li faria bategar el cor d’una manera nova. El Narcís té tots els ingredients que fan créixer un infant: l’entorn familiar, la voluntat de fer bé allò que fa, les ganes d’aprendre i l’alegria que transmet la seva mirada. Avui, mentre mirava amb orgull la fotografia que els seus pares m’han fet arribar –vestit amb l’equipació del Barça– m’ha tornat a la memòria el seu petit historial de moments que  anunciaven alguna cosa especial. El primer, quan només tenia vuit anys: en acabar un partit, vaig sentir que l’àrbitre feia aquest comentari als membres de la taula: “Caldrà seguir de prop aquest 13 [dorsal que el Narcís ha exhibit sempre, tant en la seva etapa a l’OAR Gràcia com la més recent al Sant Quirze], perquè se’l veu amb molt bones aptituds per al handbol”. Aquella frase, dita gairebé de passada, va quedar-me gravada i, perquè negar-ho, em va causar una gran satisfacció. El segon moment va arribar la temporada passada, quan una persona vinculada a la secció d’handbol del Barça, en veure’l amb la samarreta culé, li va dir: “Jo de tu no em separaria massa d’aquesta samarreta que avui llueixes, perquè et queda molt bé.” Va ser un d’aquells instants breus que, sense fer soroll, deixen petjada. A partir d’aquestes dues escenes vaig començar a pensar que cada passa que fes –cada entrenament, cada partit, cada encert i cada error– havia de ser una llavor que l’ajudaria a créixer. No només com a jugador, sinó com a persona. I així li ho vaig transmetre aquests dies de sojorn a la Vall d’Aran, entre muntanyes que sempre ens ensenyen que tot creixement és lent, constant i silenciós. Ahir, veient-lo encetar aquesta nova etapa, lluint la samarreta blaugrana, vaig intuir que totes aquestes llavors comencen a germinar. I que, en el fons, el que jo veia no era només un nen que inicia una temporada sinó un infant que comença a descobrir el seu propi camí.

  • Dimecres 26 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“BCN ampliarà el pagament amb targeta a tot el transport públic el 2027” (El Periódico)
“Marlaska i Robles discrepen sobre si el CNI va avisar de l’allau a Ceuta” (La Vanguardia)
“Robles i Marlaska xoquen pel paper del CNI en la crisi de Ceuta” (El País)
“Salut blava” (El Punt Avui)
“Xoc entre Robles i Marlaska pel paper del CNI a Ceuta” (Ara)

M’he sentit força identificat amb la columna que avui publica Antoni Puigverd a La Vanguardia. No tant pel contingut –que en bona part comparteixo– com per la capacitat que té de convertir una vivència aparentment menor en una reflexió sobre el temps, la fragilitat i les portes que cada generació obre sense saber què hi ha al darrere. Llegint-lo, he tornat inevitablement a fa només una setmana, quan amb dos dels meus nets i els seus pares passàvem uns dies a la Vall d’Aran. Els meus nets grans, l’Adrià i el Narcís, de 14 i 11 anys –en tinc dos més, més petits, el Guillem i la Júlia, de 13 i 11 anys– tenen la dèria de l’esport, tot i que un hi està més abocat que l’altre, tal com explicava ahir mateix en aquest dietari. Per això, moltes de les converses de sobretaula o de passejada pels senders de l’Aran giraven al voltant del món esportiu. Però, com sovint passa en els textos de Puigverd, el tema principal només és la superfície i d’aquesta manera, de tant en tant, afloraven inquietuds pròpies de l’edat, petites fissures que obrien la porta a converses més fondes, més humanes. Una d’aquestes fissures va aparèixer de manera inesperada. El net més petit em va preguntar si jo havia fumat de jove. Li vaig dir que sí. Tot seguit, amb aquella franquesa que només tenen els infants, em va demanar si també havia fumat porros. La pregunta, tan sincera i inesperada, em va sorprendre, però vaig respondre amb la mateixa sinceritat: sí, n’havia provat. A partir d’aquí es va obrir una conversa familiar sobre el món de la droga, compartida, serena, sense dramatismes. Una escena que, llegida des del text de Puigverd, adquireix un altre relleu: la constatació que la vida sempre ens posa davant de portes que no havíem previst. No entraré en detalls que ara no calen, però sí que vull remarcar la normalitat amb què vam poder tractar una qüestió tan delicada. També la satisfacció íntima que vaig sentir en poder parlar-ne obertament amb els meus nets, sabent que jo, de jove, mai no havia tingut l’oportunitat de parlar ni de drogues –tampoc de sexe– amb els meus pares, i encara menys amb els avis. Eren temes tabú que cadascú havia d’administrar com podia, sovint a les palpentes, obrint portes sense llum. No sé quin ús en faran els meus nets Adrià i Narcís de les opinions que van escoltar, tant de part dels seus pares com de nosaltres, els avis. Però sí que estic convençut que converses com aquestes els poden servir de referència i ser útils en temps de desconcert, just quan es disposen —malparafrasejant Puigverd— a obrir portes que nosaltres vam obrir sense saber gens ni mica què s’hi amagava al darrere. Potser aquesta és, al capdavall, la funció dels adults: no evitar-los el desconcert, sinó oferir-los paraules que els ajudin a travessar-lo.

  • Dijous 27 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“Catalunya compra la col·lecció de minerals de l’impulsor de Titanlux” (El Periódico)
“Meta accepta pagar 14.700 milions per tancar la demanda per addició” (La Vanguardia)
“Meta pacta una indemnització històrica per danys a menors” (El País)
“El futur ja és aquí” (El Punt Avui)
“Meta pagarà 17.000 M de dòlars per evitar el judici sobre menors i xarxes” (Ara)
“Sis centres educatius ja generen energia solar” (Diari de Sabadell)

No. El retorn de les vacances no ha estat, ni de bon tros, un plat de bon menjar. No pas per a mi –que he gaudit d’unes vacances generoses– sinó per als habitants del conjunt del planeta. Un planeta que, cada vegada més, sembla recordar-nos que no és un escenari passiu, sinó un organisme immens que reacciona, respira i es transforma, sovint amb la nostra aquiescència. Fa anys intuíem que els efectes del canvi climàtic arribarien amb força; avui ja no només es compleixen, sinó que s’acceleren. Les cimeres pel clima, els compromisos solemnes, les declaracions d’intencions… tot plegat ha quedat en paper mullat. I així, ens sorprenen –o ens haurien de sorprendre menys– terratrèmols, onades de calor insòlites, tempestes cada vegada més freqüents i les inundacions devastadores a la frontera del Nepal amb el Tibet d’abans-d’ahir. Són, en el fons, recordatoris que la natura no és un decorat, sinó una força que ens precedeix i que ens sobreviurà. Hem oblidat una veritat essencial: els humans som un incident minúscul en la història d’un planeta que fa 4.000 milions d’anys que gira. La Terra ha viscut canvis radicals, ha vist néixer espècies i ha contemplat la desaparició de moltes altres. És la seva llei de vida. Nosaltres, en canvi, ens resistim a acceptar que formem part d’aquest cicle i que no en som els protagonistes, sinó un capítol breu, una nota a peu de pàgina en un llibre que no hem escrit. Potser el drama de la nostra època no és només el canvi climàtic, sinó la incapacitat d’assumir la nostra finitud. Ens hem acostumat a pensar-nos com a centre, com a mesura de totes les coses, com si la Terra fos un espai dissenyat per a nosaltres. Però el planeta no té cap obligació envers la humanitat. Som nosaltres qui depenem d’ell, i no a l’inrevés. Ens haurem d’acostumar als efectes d’aquests canvis climàtics que s’estan precipitant, i fer vots perquè la humanitat rectifiqui la seva trajectòria –també relacional entre països– abans que sigui massa tard. La Terra té una data de caducitat llunyana: uns 4.000 milions d’anys per endavant. La nostra, en canvi, depèn de nosaltres i dels elements. I potser és molt més propera del que ens podríem imaginar. No és una amenaça, sinó una invitació a la humilitat: a reconèixer que existir és un privilegi fràgil, i que la continuïtat de la nostra història no està garantida, sinó que és una tasca que, malgrat tot, cal guanyar cada dia.

  • Divendres 28 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“La Xina desbanca Alemanya com a primer proveïdor d’Espanya” (El Periódico)
“La tensió entre veïns i migrants es dispara a Ceuta” (La Vanguardia)
“L’esclat de brots de violència agreuja la crisi migratòria a Ceuta” (El País)
“Gol a la repressió” (La República – El Punt Avui)
“La tensió esclata a Ceuta amb la crema d’un campament” (Ara)

Avui, mentre caminava i observava el despertar del dia, he aixecat els ulls cap al cel buscant la lluna. L’he trobat mig amagada darrere uns núvols fràgils que, malgrat la seva lleugeresa, m’han impedit veure el seu eclipsi en tota l’esplendor. Enmig d’aquella claror matinera encara indecisa –i no sé ben bé el perquè–, el meu pensament ha volat cap el show permanent que envolta Donald J. Trump. Com passa amb tots els realities quan entren en decadència, el guió fa temps que s’ha convertit en una espiral terminal: repetició, estridència, saturació. Les sortides de to, que abans excitaven els seus seguidors més aferrissats, avui generen més fatiga que adhesió. L’audiència no creix, i fins i tot els qui defensaven el magnat amb fervor comencen a mostrar signes d’esgotament. Si fos només una figura televisiva, n’hi hauria prou en canviar de canal. Però no! El problema és que aquest reality té efectes polítics cabdals i la seva decadència no paralitza el seu entorn; al contrari, n’accelera moviments. Aliats, imitadors i beneficiaris d’arreu del món saben que la finestra d’oportunitat s’estreny i que és ara quan poden intentar consolidar poder, reorientar estratègies o tancar negocis que en un context més estable no gosarien plantejar. Quan un líder entra en fase de descomposició, els satèl·lits acostumen a actuar amb més nervi, més risc i menys escrúpols. És una dinàmica coneguda: la fragilitat del centre desferma l’activisme de la perifèria. Tot plegat contribueix a un clima global tens i imprevisible. Les crisis s’encavalquen, els discursos extremistes troben espais on arrelar i les institucions es veuen obligades a resistir en un terreny cada cop més inestable. No és només soroll mediàtic, ni una simple exageració televisiva: és una reorganització del poder en temps de desconcert, una acceleració de moviments que, en condicions normals, avançarien amb més prudència. Són temps que exigeixen perspectiva i criteri, perquè el soroll mediàtic i polític tendeix a confondre més que a aclarir. I mentre caminava, amb el dia obrint-se entre núvols i una lluna que no acabava de mostrar-se, he arribat al convenciment que la resposta no és l’estridència, sinó la capacitat de mantenir el cap fred. Enmig d’aquest desconcert global, la vida quotidiana continua reclamant calma, lucidesa i una confiança mínima en la nostra capacitat de resistir sense perdre el nord.

  • Dissabte 29 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“El Niño amenaça d’encarir els aliments bàsics un 15%” (El Periódico)
“Meloni es disposa a prorrogar els controls a la frontera per Ceuta” (La Vanguardia)
“La guerra energètica condueix la inflació al 4,3% per l’alça del combustible” (El País)
“Cinquanta anys” (La República – El Punt Avui)
“El govern espanyol demana ‘unitat’ al PP per calmar Ceuta” (Ara)
“L’elèctric, encara no passa pel taller” (Diari de Sabadell)

Han passat set anys des que vaig escriure la primera part de les meves memòries en clau familiar. Set anys que, vistos des d’avui, em semblen un tram de vida prou ple: de canvis, de silencis, de descobertes petites que només es fan quan un ja camina amb una certa calma. Aquest estiu, enmig de les converses amb els meus nets –tan directes, tan transparents, tan lliures de qualsevol pudor– he sentit una cosa que feia temps que no sentia: la necessitat de tornar enrere i revisar allò que havia deixat escrit. Les seves preguntes, tan innocents i alhora tan fondes, m’han fet adonar que hi havia racons de la història familiar que no havia explicat del tot, episodis que mereixien una llum més clara, i d’altres que reclamaven una actualització. I aquests dies, amb la casa més silenciosa i el temps una mica més meu, m’he dedicat a rellegir, retocar, ampliar i ordenar. Ho faig amb una mena de serenor que només arriba quan un sap que escriu per algú que estima. M’agradaria enllestir-ho aviat, per poder-los lliurar una edició coincidint amb el Nadal vinent. Em sembla un bon moment per regalar memòria, per regalar arrels. I ja que he reprès la feina, sento també la voluntat de continuar amb la segona i la tercera part d’aquestes memòries. No pas per cap ambició literària, sinó per una raó íntima i persistent: que la meva família més propera conegui una mica més els nostres avantpassats i, perquè negar-ho, també les meves tribulacions i facècies de quan anava en calça curta. Al capdavall, tots som una suma d’històries petites, d’instants que ens han anat modelant. I és just que quedin fixats perquè els qui vindran després puguin entendre d’on venim i, sobretot, s’adonin que moltes de les preguntes que es fan –a despit del pas del temps– són pràcticament les mateixes que ens fèiem nosaltres quan érem petits. En això, la vida és sorprenentment fidel.

  • Diumenge 30 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“L’Educació requereix una reflexió a fons i més recursos” (Salvador Illa) (El Periódico)
“La crisi de Ceuta es manté oberta en canal un mes després” (La Vanguardia)
“Ceuta, ciutat trencada” (El País)
“A superbaixa latència” (L’Econòmic – El Punt Avui)
“Submergits en la IA” (Ara)

Darrer diumenge d’agost, que per a molts tanca les vacances i obre la porta a les setmanes i mesos de rutina. Aviat retornarem a la normalitat de sempre, i els dies de sojorn quedaran com un bell i dolç record. Aquest ha estat el meu pensament avui mentre complia –encara que en un horari més tardà– amb la rutina de la passejada de cada dia, en aquesta ocasió pels parcs de la Font de Can Rull, de les Aigües i de Catalunya. Hi ha moments que demanen calma i mirada llarga. I, mentre avançava entre arbres i camins sobradament coneguts, m’he adonat que és just això el que necessitem: serenitat. Per no deixar-nos engolir pel soroll, per mantenir el criteri, per preservar els espais de convivència i per recordar que, fins i tot enmig del tràfec mediàtic i el soroll abassegador de les xarxes socials, la vida quotidiana continua reclamant-nos lucidesa, pausa i una confiança íntima en la nostra capacitat de resistir. Ànims!

  • Dilluns 31 d’agost de 2026

Els titulars de la jornada:
“El llibre guanya terreny a la pantalla a les escoles catalanes” (El Periódico)
“El curs començarà amb 1.100 docents més i restriccions a la IA” (La Vanguardia)
“Els serveis d’intel·ligència avisen de noves accions contra Ceuta i Melilla” (El País)
“Una mobilitat més equitativa i sostenible” (El Punt Avui)
“Educació posa el focus en l’acollida i el suport als directors” (Ara)

Poc imaginava, a començaments d’agost, quan vaig escriure una divagació sobre la pressió autoimposada d’anotar unes línies cada dia, que seria capaç de canviar –o almenys moderar– les meves rutines diàries. I, tanmateix, sense gairebé proposar-m’ho, el cert és que aquests dies de sojorn, he dedicat part del meu temps a badar. Feia temps que havia oblidat aquest exercici tan oportú i relaxant: deixar que el temps passi sense que això comporti la sensació d’haver-lo perdut. Molt al contrari: descobrir que el temps, quan no se l’exigeix, es torna més amable. Badar és una forma de reconciliar-se amb un mateix, de donar espai a la ment perquè respiri, perquè s’aturi, perquè escolti. És una pràctica que sovint menystenim, atrapats com estem en la urgència, en la productivitat, en la necessitat de justificar cada minut de les nostres vides. I, tanmateix, és en aquests instants de quietud on sovint apareixen les millors idees, les intuïcions més fines, les preguntes que realment importen. La qüestió és saber si ara, quan he tornat a casa, seré capaç de continuar practicant l’exercici de badar. Si sabré reservar-me un racó de temps per no fer res, per deixar que la vida circuli sense pressa, per mantenir viva aquesta petita revelació estiuenca. La resposta dependrà de la meva voluntat, però també d’assumir que la pausa és una forma de vida tan legítima com l’acció.