Fa gairebé un mes que els periodistes catalans celebràvem el nostre II Congrés. Havien transcorregut més de catorze anys des de la celebració del primer en el mes de febrer de 1978 quan la democràcia encara era incipient i només feia vuit mesos que s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques. Era lògic doncs que de les sessions d’aquest II Congrés se’n derivessin interessants debats en relació a la problemàtica que afecta avui a la professió periodística arran els continuats canvis que es produeixen tant pel que fa al canviant panorama de la propietat dels mitjans de comunicació com a l’evolució de les tecnologies que afecten a les condicions de treball dels periodistes.

De la cinquantena llarga de conclusions i recomanacions que sorgiren dels treballs congressuals, n’hi havia tres d’especialment transcendents: la proclamació del Codi Deontològic de la professió, la proposta d’impulsar els Estatuts de Redacció i la decisió de caminar vers la creació d’un sindicat unitari de periodistes.

El nostre és un país en el qual un dels esports nacionals és el de la crítica. Per això no pot sorprendre a ningú que aquestes conclusions del Congrés concitessin immediatament enceses crítiques per part d’algun sector de la professió preocupat perquè l’exemple dels periodistes catalans fos seguit per d’altres col·lectius de periodistes de la resta de l’Estat.

Els periodistes, per la nostra activitat diària, som un dels col·lectius sobre el qual recauen un major nombre de reprotxes. Que ningú no s’enganyi. Som majoria els periodistes que practiquem la nostra professió responsablement i seriosa. Això no obstant, com succeeix en d’altres col·lectius, els periodistes també som humans i cometem errors i, si ho preferiu, potser massa errors.

Però això res no té a veure amb aquells periodistes i mitjans de comunicació que apel·lant la defensa de drets en els quals no creuen, amaguen unes pautes de conducta poc respectuoses –com a mínim– amb els drets constitucionals que assisteixen als ciutadans que, d’entre altres són els de la llibertat d’informació i d’expressió però també de respecte als drets fonamentals dels ciutadans. No es enganyem. De periodistes –com d’arquitectes, metges, mestres o funcionaris– n’hi ha de tota mena, de responsables i d’ineptes, de comportament ètic i de frívols. La diferència, però, entre el treball dels periodistes i el dels altres col-lectius professionals està en què l’activitat de l’informador és avaluada diàriament per milers de ciutadans que davant la dificultat de separar el gra de la palla prefereixen generalitzar i fer passar periodistes i mitjans per un mateix rasser titllant-los de poc professionals i responsables.

Cal acabar amb aquest estat de coses i començar a dir les coses pel seu nom i per això els periodistes catalans hem volgut dotar-nos d’un instrument que permeti al ciutadà establir diferències entre els periodistes i mitjans de comunicació que només fan periodisme-espectacle dels que –encara majoria– coneixen l’ofici i les seves obligacions, que sense renunciar als drets de la llibertat d’informació i d’expressió enarboren la bandera del respecte a les llibertats fonamentals que assisteixen a qualsevol ciutadà consagrades també, a l’igual que les primeres, en la nostra Constitució.

En aquest context cal entendre la proclamació del Codi Deontològic per part dels periodistes catalans com un primer i indefugible pas dels que creiem que als usuaris de la informació els assisteix el dret a exigir rigor i professionalitat tant a periodistes com mitjans de comunicació així com, arribat el cas, demanar es depurin responsabilitats per les conseqüències derivades d’un no ètic comportament professional, de la mateixa manera que els mateixos periodistes som els primers en reclamar que el pes de la justícia caigui sobre aquells professionals d’altres col·lectius que hagin actuat negligentment i hagin causat perjudici a les coses o a les persones.

Publicat a Diari de Sabadell, el 19 de novembre de 1992