En una altra setmana històrica en la que il•lusions, paradoxes i contradiccions abunden, dues acotacions volgudament breus, i no per això necessàriament vinculades ni vinculables.
Primera. Corren dies de desassossec, però també d’il•lusió. Dies en els que les iniciatives empresarials poden ser bones, o no, segons qui en siguin els seus promotors. Deia la meva àvia que “quan la guineu no les pot, diu que són verdes”. Una sàvia expressió que emergeix de l’experiència popular acumulada al llarg dels temps, i que il•lustra perfectament el comportament que a voltes tenim les persones, ja sigui individualment o grupal. A finals de la setmana passada coneixíem que Eurovegas (l’opció d’inversió en oci que lidera el magnat nord-americà Sheldon Adelson, i per la qual s’apostava des del govern perquè recalés a Catalunya) decidia instal•lar el seu imperi de dubtosa honorabilitat a Europa en els terrenys més permissius de la Comunitat Autònoma de Madrid. Només unes hores abans que la notícia es conegués oficialment, el govern de la Generalitat de Catalunya, en un cop d’efecte planificat, es treia de la mànega el trumfo del complex Barcelona World a construir prop de Port Aventura. A partir d’aquest moment, Eurovegas i Barcelona World (dos projectes d’oci amb semblances òbvies), passaven a ser dues propostes diametralment diferents: l’una, Barcelona World, era –en llenguatge governamental– bona i sense arestes; l’altra, Eurovegas, dolenta i amb arestes. Tot plegat en un intent del govern de no haver d’encaixar el fracàs de la negociació amb Adelson, en la que tan havia confiat. Però malgrat “les bondats” de Barcelona World, la pregunta continua essent la mateixa: ¿són d’aquesta mena les inversions que el país necessita? O, contràriament, l’aposta ha de ser per l’economia productiva sustentada en empreses tecnològicament preparades, en projectes d’alt valor afegit, en valors vinculats a la formació, la recerca, la innovació…
Segona. L’exemplar manifestació cívica d’abans d’ahir a Barcelona, i els posicionaments que en quant a la convocatòria independentista anaven adaptant els partits polítics dies i hores abans en veure’s desbordats pels esdeveniments, ha posat de relleu la urgència que els partits polítics es posicionin, sense més ambages ni contradiccions, en relació als reptes polítics que la societat catalana reivindica. Des d’aquest punt de vista, l’impressionant èxit de la manifestació fa que els partits polítics en general i els de l’esquerra en particular, es vegin forçats a abandonar posicionaments tàctics que a enlloc no condueixen. Des d’ara, les ambigüitats ja no valen. Ni en quant al model de país que es vol, ni tampoc en quant al model de societat que es defensa. Als partits polítics no els poden quedar excuses per dibuixar amb nitidesa el quadern de ruta que proposen per fer prevaler els drets que Catalunya i la ciutadania reclama. És a partir d’aquest posicionament que s’haurà de vertebrar la base social que permeti avançar en el procés de construcció de la societat i del país que els catalans i les catalanes lliurament decidim a les urnes. En qualsevol cas, per evitar més frustracions, no es pot obviar el context de profunda crisi econòmica que Catalunya, però també Espanya i Europa viuen; tampoc la certesa que els poders fàctics econòmics i socials –que al cap i a la fi són els que regeixen encara la vida política d’aquí i de fora d’aquí— estan a hores d’ara més ocupats per mantenir el seu estatus i la seva ascendència social i política que no pas per fer créixer el país i treballar a favor d’una gran part de la ciutadania que és cada vegada més vulnerable. Una ciutadania que fins ara no s’ha sentit representada ni defensada políticament, i que per això mateix exigeix ser escoltada.
Publicat a Diari de Sabadell, el 13 de setembre de 2012
Joan,
Fas unes reflexions adients que conformen les diferents cares d’aquest país. Volem un projecte nacional però ens manca el full de ruta, que ningú no s’atreveix a explicitar. Optem a l’excel.lència, però caiem en el parany dels guanys fàcils que difícilment serveixen per construir la bastida d’un nou país. Discutim sobre les gran paraules i descuidem els detalls. En definitiva, manquem lideratges forts que sàpiguen arriscar i no es deixin arrossegar per estratègies tacticistes. El més important de l’11-S va ser el civisme de la gent que en un ambient de festa va sortir al carrer i els que es van quedar a casa, que també mereixen respecte.
Caldrà seguir les pròximes passes. El repte no és fàcil. Cada vegada hi ha més malestar per les conseqüències de la crisi i la política, lluny de prestigiar-se, està en caiguda lliure. Ara més que mai necessitem de la política per trobar vies de sortida a la crisi econòmica, social i de valors que ens deixa amb la pell i l’os i a l’hora hi desconfiem perquè no està a l’alçada de les circumstàncies. Quina gran contradicció i quin gran repte.
Portem massa anys amb la llei electoral absurda –si a l’inici podia tenir una justificació, aquesta ja no s’aguanta–, els aparells dels partits mantenen excessiva preeminència, premiant qui no piula ni qüestiona res…, només cal repassar les llistes electorals per comprovar-ho.
Sembla arribat el moment en què ‘els electors’, l’anomenada ‘societat civil’, els ‘pobres, els incultes, els subordinats indiquem el camí desitjat (15M, 11s2012). O es posen les piles o el fotrem fora com sigui, almenys en la intenció.