Ho confesso. Navego enmig d’un mar de dubtes. D’una banda voldria felicitar als que van tenir la idea de dissenyar un programa, en format de reality show, a la televisió holandesa per tal de conscienciar a la ciutadania de la manca de donants d’òrgans. De l’altra, m’esparvera haver de pensar que la societat només respon per cops d’efecte –com en aquest cas un fictici reality show– a l’hora de posar en evidència la manca de solidaritat humana en una qüestió tan vital com ho és la donació d’òrgans. Certament, als promotors del reality de la televisió holandesa no els faltaren ni crítiques ni oposicions prèvies a l’emissió del programa. Qui més qui menys –i jo m’hi incloc entre– estava convençut que en programar un reality show com el que s’anunciava, la productora Endemol es disposava a donar un pas que ultrapassaria qualsevol límit de l’ètica televisiva. La polèmica estava servida i des d’arreu d’Europa, els mitjans de comunicació es feren ressò de l’emissió del nou i morbós reality show. Fins i tot, s’aixecaran moltes veus exigint que no s’emetés el reality que s’anunciava. De fet, això –la polèmica– és també el què buscaven els seus promotors per tal que es parlés del programa i així captar encara més audiència.
Com que tot estava planificat, l’emissió del reality sobre la donació d’òrgans, no s’havia de veure modificada per res ni per ningú. I l’expectativa creixia i, per allò del morbo, l’audiència estava més que garantida. Tothom sabia perfectament de què aniria la història: una donant de ronyó, afectada per una greu malaltia que l’havia de portar a la mort, havia de decidir davant les càmeres de televisió quina, de les tres possibles persones receptores que participaven en el programa, seria la receptora d’un seu ronyó. Un plantejament que trencava amb tots els esquemes, regles i protocols que regeixen en matèria de donació d’òrgans. Plantejades així les coses, entendran que abans que s’emetés el programa el meu posicionament fos taxatiu: calia rebutjar el reality show per, com a mínim, dues raons: una, per no considerar ètic que d’una qüestió com la de la donació d’òrgans se’ns fes un show, la qual cosa suposava, a més, trencar qualsevol barrera deontològica en matèria televisiva; dues, pel fet que amb la seva emissió es vulnerarien tots els procediments i codis que regeixen per a qualsevol donació d’òrgans. Però les coses, a vegades, donen tombs inesperats com el del reality show anunciat; un tomb que –ho reconec– em va provocar gran desconcert i em va instal•lar en el dubte. Tot havia estat un minuciós muntatge per cridar l’atenció de la ciutadania davant la necessitat de donants d’òrgans.
M’havia de preguntar si era o no lícit el què els holandesos d’Endemol acabaven de fer. En qualsevol cas, els promotors de la idea havien aconseguit el què ells perseguien: que es parlés de les donacions d’òrgans en un país, Holanda, en el qual n’hi ha ben poques. L’efecte, en aquest sentit, havia estat immediat: dotze mil persones es van mostrar disposades a fer donació dels seus òrgans quan els arribés la seva hora. Des d’aquest punt de vista de la sensibilització, hauria de felicitar als que van idear el programa i a les persones que van estar disposades a prendre part en el joc. La hipotètica donant no era més que una actriu, mentre que les persones malaltes en llista d’espera pel transplantament de ronyó que hi participaren, eren reals i estaven ben avisats de la finalitat del reality show i del paper que ells havien de jugar.
I acabo com he començat. És ètic, recórrer a programar un espectacle per conscienciar a la ciutadana davant qualsevol problema? I si ho fos, fins on arribarem en el camí espectacularitzar-ho tot? Orson Welles, amb la seva famosa emissió radiofònica de l’adaptació de “La guerra dels móns” va provocar, l’any 1938, un gran debat. Un debat que, ara, amb l’hegemonia de la televisió, fa temps que està plantejat però no s’acaba de fer mai. Potser ha arribat ara el moment de fer-lo i a fons. La intel•ligència de les persones ho agrairia.
Publicat a Diari de Sabadell, el 14 de juny de 2007
Comentaris recents