La paradoxa d’uns discursos oficials coincidents a grans trets entre els governs d’aquí i d’allà, se’ns fa massa present quan es tracta de fer balanç i d’autoavaluar la feina feta en ocasió d’aniversaris de processos electorals estats. I és que aquest novembre haurà estat un mes prolíger en aniversaris. D’una banda, ens ha recordat la desaparició física del dictador, de la qual no caldria fer-ne més memòria si no fos perquè no es pot oblidar allò que la llarga nit de la repressió franquista va comportar en tots els ordres i sentits. D’altra banda, aquest mes que ara acaba haurà estat el mes en el qual hauran coincidit dos altres aniversaris de fets més recents, i en aquest cas plenament democràtics: dos anys des de les darreres eleccions legislatives espanyoles, i un any des de les eleccions autonòmiques catalanes.
Han calgut només vint-i-quatre mesos de govern dels populars perquè els ciutadans comprovéssim com les polítiques impulsades des de Madrid tenien una única direcció: la d’afavorir els interessos dels sectors més poderosos, en detriment dels interessos de les capes més populars de la societat. I això a pesar que l’ínclit ministre Cristóbal Montoro s’escarrassi en proclamar tot el contrari, i atribuir –ai làs!— els perjudicis ocasionats a les capes més populars als efectes de la crisi (sic), i no pas a les mesures restrictives adoptades des del govern. Però sabem de la visió particularíssima que de la política en té el ministre d’Hisenda. Sigui com sigui, des de les eleccions del 20 de novembre de 2011, i de la victòria sonada del PP bastida sobre l’onada d’un PSOE a la deriva i d’unes promeses electorals que no s’havien de complir, el president Rajoy s’ha amagat sempre darrera les bambolines en l’espera d’una reactivació econòmica que ens anuncien però que no acaba d’arribar. Al seu torn, els ministres –alguns més que no pas uns altres- han complert amb allò que d’ells s’esperava: negar qualsevol evidència en quant a un país que retrocedeix en equitat i en polítiques socials, i treballar per fer efectiva la recentralització de l’Estat. I a hores d’ara, ningú amb quatre dits de front pot negar que l’Estat de les autonomies ha entrat en via morta, i que el model d’Estat plasmat en la Constitució espanyola de 1978 no té futur.
Però és evident que des del govern i des del PP les coses no es veuen així. I prediquen allò que no creuen, i creuen allò que a la ciutadania no convé. I com que s’han adonat que mentir els surt segons els sondejos molt barat electoralment parlant, es dediquen a administrar ‘los valores patrios’ que tants rèdits els estan donant fora de Catalunya i contra Catalunya. I ara ens volen fer creure que sortim de la crisi gràcies a les seves polítiques que per sí mateixes justifiquen plenament els sacrificis que la ciutadania –una part d’ella més que no pas una altra– ha de fer. I, per si amb això no n’hi hagués prou, sempre els queda Brussel·les, i les seves imposicions i obsessions de lluita contra el dèficit. Res no compta per als populars, ni les mobilitzacions al carrer, ni el descontentament general de la població, ni l’atur, ni els costos socials que de les polítiques restrictives aplicades se’n deriven. Un parell de dades sobradament conegudes il·lustren el panorama: les previsions apunten a què l’atur no començarà a disminuir fins el 2015, i que el 26,1% de la població espanyola viu a hores d’ara per sota del llindar de la pobresa amb tendència a créixer.
A Catalunya, el discurs oficial d’un any després de les eleccions té algunes similituds triomfals: s’ha tocat fons, no cal que ens preocupem que no hi haurà més retallades (i és que ja no queda res per retallar!), el futur s’albira avui amb major nitidesa que no pas ara fa un any… Tampoc, en aquest cas, cap referència als efectes de les retallades imposades pel govern de Catalunya. I quan no hi ha més arguments, sempre queda Madrid…, que ofega i que no deixa fer. I ni des de Madrid, ni des de Barcelona, ningú és capaç d’entonar un ‘mea culpa’ des dels respectius governs, encara que només sigui per fer veure que se sap escoltar allò que al carrer és un clam.
Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de novembre de 2013
Coincideixo amb el teu punt de vista.
A més de fer volar coloms sobre el futur proper, en una Europa (i món) cada dia més complexa, també tenim el futbol que ens distreu de mal de caps i ens agermana amb altres països llunyans.
El penós dia a dia de molts no apareix amb tanta constància com els discursos bensonants.
Avui parlaven de que un 20% de la població té el 40% de la riquesa i de les diferències entre rics i pobres.
Aquí quan es parla de que ja no hi haurà més retallades el 2014, no es diu res del 5% al salari dels funcionaris –700,000 euros d’estalvi en retalladles–.