El malalt està pitjor del que semblava. La cimera del G20 celebrada a Washington el darrer cap de setmana, haurà servit de ben poc si és que es tractava de donar esperances al malalt en el sentit que l’acció mancomunada dels principals mandataris del planeta podia ser part decisiva del remei que els més optimistes esperaven s’acabés dispensant. Però tot ha estat endebades, almenys fins ara. I no hauria d’estranyar massa que això hagi estat d’aquesta manera. D’una banda perquè a la cimera de Washington, qui actuava d’amfitrió era un president, George Bush, que de fet ja no és president; bé, per ser més exactes, només ho és en funcions. Per contra, no hi va assistir el que ara és president electe dels EUA, Barack Obama, i que serà president a tots els efectes, a partir del proper 20 de gener. D’una altra banda, perquè ningú que estigui en els seus cabals podia pensar que amb una cimera d’una durada de poc més de cinc hores, recepcions incloses, es poguessin resoldre els molts errors econòmics acumulats al llarg de les darreres dècades. I això malgrat que a la cimera hi assistissin els més alts mandataris dels que, suposadament, són els països més rics del planeta. Però les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I si hem arribat fins on ara som econòmicament parlant, deu haver estat gràcies als desencerts continuats i per no haver fet cas als avisos que ens arribaven i que, això no obstant, ens negaven a escoltar. Confiàvem amb un destí i amb una sort quan ni el destí ni la sort estaven en disposició de ser-nos propicis. D’aquesta manera, aquella sentència popular que resa allò de qui dia passa any empeny se’ns haurà mostrat en aquesta ocasió, com un pervers conseller al no evitar que la situació anés empitjorant.
Davant de tot plegat, la pregunta és òbvia: què fer? Dissortadament, vist el què hem vist, ben poc es deu poder fer ara, més enllà de pal•liar el dolor que ens afligeix amb cataplasmes. I és que per atendre amb cura al malalt, ja no es poden continuar administrant les medecines que fins ara els experts havien prescrit ja que aquestes medecines s’han mostrat ineficients a l’hora de combatre els símptomes que de la malaltia econòmica se’n deriven.
Possiblement, part del remei a aplicar al malalt sigui aquell de no fer massa soroll i deixar que la malaltia faci el seu curs d’una manera controlada i, això sí, també amb l’ajut de les mesures profilàctiques més indispensables. No fos cas. I és que la simptomatologia que afecta al malalt, encara que no sigui nova del tot, presenta cares que mai no s’havien manifestat en l’àmbit econòmic fins ara mateix. I precisament això és el què fa especialment difícil tractar la malaltia i disposar d’una vacuna capaç d’acarar el complicat quadre clínic econòmic que el malalt ens presenta. L’únic que sí sabem és que no ens podem quedar sense fer res. D’aquesta manera és fa necessari que els governs prenguin iniciatives que condueixin fonamentalment cap a un canvi en el funcionament i comportament dels mecanismes de control i de protecció del sistema econòmic i financer per evitar que en el futur es puguin repetir situacions com la que vivim. En unes altres paraules, cal que les principals economies del món es posin a remar en una mateixa direcció. Cal també prendre consciència que segurament ja hem passat d’un món unipolar a un altre pluripolar i més multilateral. És des d’aquest punt de vista, que les converses i les cimeres entre governants han de continuar produint-se.
Clar que amb això de la crisi econòmica, ens estem oblidant d’altres problemes molt més sagnants que afecten al planeta i que, dissortadament, no mereixen de moment cimeres del G20 o similars per acarar-los. I és que a Palestina, al Congo, a l’Afganistan, a Somàlia, a…, es pateixen conflictes que potser perquè fa tant de temps que duren, ja no n’hi acabem de fer cas ni tant sols per qüestions estrictament humanitàries.
Publicat a Diari de Sabadell, el 20 de novembre de 2008
Comentaris recents