1. Quan el Tribunal Constitucional (TC) va emetre, el 25 de març, la sentència en relació al recurs que havia presentat el govern Rajoy contra la declaració sobiranista que havia estat aprovada pel Parlament de Catalunya, per allò tan habitual que primer millor és disparar i després ja ho veurem, ningú no va parar atenció en el contingut precís dels 36 folis que l’argumentaven. Van haver de passar 24 hores abans que després de les valoracions inicials se’n comencés a fer una anàlisi més acurada i es posés en valor la invitació que l’alt tribunal feia al diàleg en la part segona part de la seva resolució. La data en què es va donar a conèixer la sentència i el posicionament del TC va fer pensar que en el debat d’abans d’ahir al Congrés de Diputats podria produir-se algun tipus de moviment que obrís les portes a tractar de resoldre el contenciós que enfronta Catalunya i Espanya. Però no. No va ser així, i el debat parlamentari va ajustar-se al guió previst, sense que es produís cap sorpresa rellevant. Cal reconèixer en qualsevol cas el bon nivell polític i jurídic que el debat va assolir.
2. Si ens atenem a les voluntats expressades pels grups parlamentaris al Congrés, i especialment parem compte en el posicionament del PP, dimarts es va perdre una nova ocasió per poder encetar el diàleg franc i obert que tan es troba a faltar. El president Rajoy va perdre l’ocasió de mostrar-se com un estadista, i en la seva intervenció es va limitar a repetir els arguments que coneixíem perquè els que ha vingut repetint reiteradament des de fa temps. El president del govern espanyol no va atrevir-se a moure’s ni un mil·límetre del lloc que ell i el seu partit venen defensant. Ni tan sols va posar-se vermell quan es va desfer en elogis a Catalunya i va declarar-nos el seu respecte i admiració. Unes paraules que més aviat ens van recordar aquell parlar català en la intimitat que Aznar assegurava practicar. Cal que sàpiga Rajoy que a les alçades que ens trobem, les adulacions no ens fan cap tipus d’efecte, si més no per allò del que “em fas petons, i no me’n sols fer, per alguna cosa m’has de menester”. D’altra banda tothom sap que si hem arribat fins on ara ens trobem políticament parlant, és fonamentalment pel recurs d’insconstitucionalitat que el PP va decidir presentar davant el TC en relació a determinats articles de l’Estatut de Catalunya de 2006, una vegada aquest havia estat votat i aprovat pels Parlaments d’Espanya i de Catalunya i referendat per la ciutadania. De fet va ser així com el PP va poder guanyar una ‘batalla’ que als Parlaments d’Espanya i de Catalunya havia perdut. Des d’aquell moment polític, la desafecció entre Catalunya i Espanya no ha deixat de créixer.
3. Els fets són els fets, i quaranta-vuit hores després del debat, la porta del diàleg continua fermament tancada. A més, qui en té la clau per obrir-la no està disposat a deixar-la, emparant-se en què que la Constitució no permet allò que des del Parlament de Catalunya es reclama d’autoritzar al govern de Catalunya a convocar i a poder celebrar una consulta. Sabem que no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. I el PP i el govern d’Espanya són els primers grans sords que no saben ni volen escoltar, malgrat després es desfacin amb crides al diàleg. N’hi pot haver d’altres, però ells són els primers. I és que perquè hi hagi diàleg cal que hi hagi voluntat d’escoltar. I si alguna cosa va quedar a bastament clara al Congrés dels Diputats és que no hi ha voluntat d’escoltar. I no només de no escoltar les veus que hi arriben des de Catalunya, sinó que tampoc quant a les consideracions que des del TC es fan en el sentit que el dret a decidir no és inconstitucional, i que és la via del diàleg i de la cooperació el camí que cal recórrer per resoldre els problemes i els desencontres territorials.
Publicat a Diari de Sabadell, el 10 d’abril de 2014
Comentaris recents