Els fets esdevinguts a París fa una setmana arran l’atemptat terrorista fet a la redacció de Charlie Hebdo, han mogut riuades de tinta i d’opinions. No seré jo qui aporti més elements per a la reflexió entorn els molts aspectes que des de diversos angles han estat apuntats per articulistes i opinadors. Sí que m’interessa, però, fer algunes observacions, rases i curtes, entorn qüestions que en el fragor dels comentaris que he llegit i he escoltat he anotat en el meu blog de notes.
La primera apunta a l’associació que fàcilment s’estableix entre religió i terrorisme. Cert és que en nom de la religió s’han fet grans disbarats. Però aquesta premissa no ens pot fer caure en el parany de responsabilitzar a una determinada religió, i als seus seguidors, dels actes terroristes i dels assassinats que en el seu nom es puguin cometre. I si no hem de caure en el parany de confondre religió amb terrorisme, tampoc ho podem fer a l’establir equivalència entre ser àrab, i ser musulmà. De la mateixa manera que no podem equiparar el fet de pertànyer a un partit polític islàmic, amb ser islamista. Tot plegat perquè cadascun d’aquestes conceptes (àrab, musulmà, islàmic, islamista) defineix col·lectius de persones que tenen en comú unes característiques determinades. Així, és àrab la persona que habita o que ha nascut en qualsevol dels països africans i del sud-oest asiàtic que tenen l’àrab com a idioma comú, mentre que és musulmà qui fa de l’islam la seva opció religiosa, sigui o no àrab. Per la seva banda, un partit polític islàmic és el que pren la religió basada en l’Alcorà com a fonament ideològic, mentre que el genèric islamista ens remet a aquells polítics i/o a aquelles polítiques de caràcter fonamentalista que es valen de l’islam per tractar de justificar els seus actes per ignominiosos i aberrants que puguin arribar a ser. I encara que qualsevulla de les combinacions a establir entre aquests quatre col·lectius genèrics és possible, equiparar terrorisme amb religió és en qualsevol absolutament inadequat.
El terrorisme té a veure amb pràctiques polítiques totalitàries nascudes amb l’objectiu d’exercir dominació política sobre les persones i/o sobre el territori que s’ambiciona, i que per aconseguir-ho es valen de la utilització de la violència i de qualsevol situació que els sigui favorable per afegir adeptes a la seva causa, i sobretot per estendre el seu domini basat en la por i en el terror. En aquest context cal incloure a organitzacions com Al-Qaida i el Califat o Estat islàmic, però no pas únicament. I és que una de les paradoxes que estem vivint avui, és que mentre un atemptat com el de París -que a Europa s’està traduint en una crida unànime a salvaguardar la llibertat d’expressió-, en el món àrab pot servir per donar cobertura a governs totalitaris en la seva estratègia de negació continuada de qualsevol llibertat per als seus governats.
La segona anotació té a veure amb el binomi tolerància / respecte. Crec, i així ho he defensat repetidament, que no es tracta de ser tolerants. Més aviat es tracta de ser respectuosos envers els altres, i d’educar en aquest valor del respecte, i de que la llibertat de cadascú té com a límit la llibertat de l’altra. Respectar a l’altre vol dir, d’entre moltes consideracions possibles, evitar que situacions de marginació i d’exclusió social s’enquistin tal com està passant a la nostra societat. Al cap i a la fi són situacions com aquestes que afecten fonamentalment a persones immigrants joves o descendents d’immigrants, les que abonen actituds fonamentalistes, susceptibles de coincidir amb els interessos d’organitzacions terroristes que busquen la negació de la democràcia, i la imposició d’un règim basat en el terror. I, per cert, que d’això ben poc en sentim a parlar…
Publicat a Diari de Sabadell, el 15 de gener de 2014
Moltes gràcies, Joan!
Molt aclaridor i concís. Molt bé.
M’ho he llegit tard, però, com sempre, m’agrada llegir-te, Joan. I també, com faig sovint, felicitar-te per la teva tasca “bloguera”. Però deixa’m fer algunes observacions.
En el teu discerniment entre els diversos vocables al voltant del que podríem dir, genèricament, el món musulmà jo faria les següents puntualitzacions:
– Àrab, referint-nos a les persones, no a la llengua, tot i que per extensió s’aplica, com dius, a aquells que parlen aquesta llengua, jo crec que és més correcte referir-nos a les persones nascudes o de descendència de la península aràbiga. Recordo, per exemple, que quan va haver la guerra de Sadam Husein contra l’Iran, es puntualitzava que al sud d’Iraq, a l’àrea de Basora, hi vivien àrabs i perses. Tots dos utilitzen l’àrab com a llengua culta, “llengua religiosa”, però després fan servir com a llengua vehicular la corresponent a cada comunitat. Passa a gairebé tots els països “d’influència àrab”. A Mauritània són saharians i parlen hassania, no són àrabs. O sí, com a altres països, hi ha les famílies tribals que es diuen descendents de l’ocupació àrab del segles VII, VIII i IX, per distingir-se dels autòctons que poden ser berbers. I així amb els egipcis, que no són àrabs, amb els turcs, amb els perses, amb els pakistanís, amb els indonesis, amb els bosnians,…
– Musulmà o islàmic, aquests sí, són els que professen la religió de l’Islam i poden ser eslaus dels balcans, turcs o espanyols, és clar.
– I islamista el que, com bé dius, aquells que fan de la religió islàmica motiu i modus de vida i que té com a objectiu dedicar-se a propagar per la raó o per la força la religió com a única (integrista o fonamentalista)
Vaja, que no és el mateix ser barceloní que barcelonista o madrileny que madridista… I ja sebem com van els trons quan s’escalfen, com tots els “istes”.
Bé, és el que crec. Com també tinc clar que aquests enfrontaments entre els islamistes i occidentalistes o cristianistes o laicistes, fins i tot, no obeeixen més que a manipulacions dels centres de poder, domini o control de la geopolítica. El control dels territoris, el control de les riqueses que volen exercir, acabada la guerra freda, les elits de l’una i l’altra banda porten a l’enfrontament, si bé amb instruments diferents. I a la banda islamista, sobretot a la més dura, li toca manipular els missatges de l’Alcorà per estendre’s entre nombroses societats desfavorides, poc cultes o a les marginals, inclús de les zones occidentals. També va passar amb la Inquisició i amb les guerres de religió a Europa. Clar, diem, “però això va passar als segles XVI i XVII i no ara”. Però ja sabem que en molts dels països àrabs o musulmans del Magrib o del Proper Orient (Proper Orient pel eurocentrisme, clar) les societats viuen en aquells segles de les guerres de religió, tot i que utilitzin mòbil i les noves tecnologies, les classes més acomodades.
Disculpa l’extensió. Disculpa que m’aprofiti del teu blog.
Cap mena de disculpa Xime! Molt al contrari, agrair-te les teves sempre oportunes aportacions/reflexions al meu blog… No en tinguis cap mena de dubte: em sento molt orgullós de totes i cadascuna de les intervencions que en relació als meus posts es fan…