Quan jo era petit i els problemes que el trànsit acabaria provocant sobre les ciutats solament s’intuïen, recordo que en un dia, davant l’impertinent soroll d’un “siscents” que passava pel davant de casa, algú va exclamar: “on va aquest desgraciat?”. La velocitat a la qual anava el “siscents” no era elevada però el seu pas es feia notar. Minuts més tard, va passar un cotxàs, amb xofer privat inclòs, en el qual hi viatjava un home acuradament vestit. El cotxe passà ravent i fins i tot va estar a punt d’emportar-se per endavant a una vianant. Algú va comentar, excusant a l’infractor: “aquest senyor deu arribar tard a una cita!”. Dues maneres ben diferents de veure i viure els fets.

Llegeixo als diaris que l’Audiència de Barcelona ha condemnat a un ciutadà sabadellenc a sis anys de presó arran el robatori de dos cotxes l’any 1997. Partint de la certesa que la pena és proporcionada als danys i als perjudicis causats per l’infractor, fàcil és preguntar-se en relació a la proporcionalitat entre aquesta sentència i d’altres amb què són castigats ciutadans de renom després d’haver-se passat pel folro els seus deures més elementals en matèria de solidaritat fiscal. Cas que aquests darrers ciutadans siguin enxampats i jutgats, normalment acabaran essent condemnats a unes penes que bé no compliran mai o que bé seran insignificants si ens atenem al perjudici i al greuge col·lectiu causat. Dues maneres de mesurar les actuacions de les persones. I és que mentre un és un desgraciat, l’altre és tot un senyor. Calen exemples?

Publicat a El 9 Punt, el 16 de maig de 2002.