Per molt bé que m’ho embolcallin i per molt bé que m’ho vulguin vendre en positiu no em convenceran. Per molt que m’ho justifiquin no podré comprendre les raons de fons que avalen el pacte que socialistes i convergents varen subscriure diumenge passat a Tarragona, i que obria les portes a què al costat de Port Aventura es pugui construir finalment el complex hoteler i de joc que coneixem com a BCN World. Un complex recreatiu i turístic que segons asseguren els seus promotors esdevindrà una peça clau per al desenvolupament turístic de qualitat de la zona. Passa, però, que el complex –i això no es diu enlloc– serà alhora un esquer capaç d’atreure pràctiques poc recomanables que normalment van associades a la indústria del joc. El pacte signat entre convergents i socialistes que ha permès l’aprovació de la llei que consolida la rebaixa de la fiscalitat que grava el joc (que ha passat del 55% actual a només un 10%), em sembla simplement una obscenitat en temps de dificultats en què són les rendes més baixes les que es veuen també més ofegades pels impostos.

Sóc plenament conscient de la situació de crisi per la qual travessem, i que per això mateix no podem deixar passar passada quan se’ns parla de creació de llocs de treball. Les xifres de persones en atur que suportem són preocupants, i expliquen l’estat social del país. És així que qualsevol oportunitat que se’ns presenti susceptible de generar llocs de treball, ha de ser, per definició, considerada. Però se’m fa molt costa amunt que les úniques opcions de les quals a hores d’ara disposem per apaivagar les xifres d’atur siguin exclusivament projectes turístics i/o d’oci com és el cas del BCN World. I és que no crec que aquesta sigui l’aposta que el país precisa per la reindustrialització i per valoritzar el coneixement i la recerca. De sempre he estat crític envers el joc i la seva indústria. I ara ho he d’estar més quan el Parlament de Catalunya aprovarà una llei que es miri com es vulgui l’afavoreix. Sabem que el joc està associat a determinades patologies personals i socials que, al seu torn, poden comportar la necessitat d’una major despesa pública en l’àmbit de la prevenció i de la salut; despesa que per ser pública entre tots haurem d’assumir.

Contrasta la facilitat amb què Artur Mas i Pere Navarro s’han posat d’acord per aprovar una llei que està al servei d’interessos empresarials. Més encara quan ens havien acostumat a múltiples baralles parlamentàries en especial a l’hora de debatre a l’entorn de la necessitat de promoure polítiques afavoridores de la cohesió social i de l’atenció a les persones, com va succeir en el darrer debat parlamentari sobre la pobresa que va acabar només amb paraules i bones intencions. A mi, i segur que a milers de ciutadanes i de ciutadans ens plauria que la mateixa fermesa exhibida diumenge, la mostressin CiU i el PSC en d’altres qüestions en què la ciutadania reclama solucions urgents. Mentre no sigui així, l’acord de diumenge haurà de ser interpretat com la prova del nou de que el diner és i continua essent  sempre primer… ¿Ens hem oblidat que els promotors de BCN World, els senyors de Veremonte, no es van estar gens de posar condicions en una seva compareixença al Parlament de Catalunya per tirar endavant el seu projecte?

Per aquestes i per moltes altres raons que seria llarg d’explicitar, em sento profundament desencisat per l’acord subscrit entre socialistes i convergents, malgrat les promeses de creació de llocs de treball, d’inversions milionàries i de compensacions mil que –diuen– el complex turístic ens haurà de portar. I no-sé-ben-bé-perquè, però no em puc estar de preguntar-me què passarà i on quedaran els acords suara signats, cas que el projecte BCN World no assoleixi les expectatives que empresarialment han estat fixades. Millor serà que entorn les possibles respostes a aquesta meva innocent pregunta no hi doni massa voltes… No ho creuen?

Publicat a Diari de Sabadell, el 3 d’abril de 2013