Els accidents esdevinguts al Montblanc des del mes de juny, que han fet prop d’una cinquantena de víctimes, i la sequera de notícies pròpia del mes d’agost, ha estat la mescla ideal que ha col·locat en un primeríssim pla d’actualitat a la muntanya i els riscos que, en ocasions, comporta. Sembla que, de cop i volta, s’hagi trencat l’encant i l’àuria bucòlica que acompanya la majestuositat de la muntanya i, especialment, de l’alta muntanya. Tot perquè el Montblanc s’ha atrevit a recordar-nos, com gairebé ho fa cada any per aquestes dates, el seu poder al mostrar-nos la seva cara menys amable. Així, doncs, l’elevat nombre de víctimes mortals i unes gotes de sensacionalisme, ha acabat projectant una tràgica dimensió sobre el sostre d’Europa.

Es pot jugar amb les paraules, però no amb els fets. I els fets ens evidencien que el lleó —el Montblanc en aquest cas— no és tant ferotge com ara ens el volen presentar. Qui coneix la muntanya, sap de la seva impressionant bellesa en moments de placidesa; com també sap que totes les precaucions són ben poques quan s’enfada. Qui coneix la muntanya sap que quan està tranquil·la no cal témer amb excés i no hi ha massa entrebancs a l’hora de descobrir els seus tresors. Però cal anar en compte! Perquè quan la muntanya canvia d’humor és quan fa ostentació del seu poder i quan converteix en perilloses trampes —a vegades mortals— senders, canals i vies d’escalada; com si volgués preservar la intimitat que només unes hores abans exhibia sense cap mena de pudor. Llavors, quan la muntanya treu el geni i algú s’atreveix a desafiar‑la, és quan s’estableix una desigual lluita entre ella i l’home; una lluita en la qual sempre serà la muntanya qui en dirà la darrera paraula..

La muntanya —s’anomeni Montblanc, Aneto, Pica d’Estats o Puig Alt— res no vol saber d’impaciències. Més aviat vol que se la contempli, se la mimi, se l’admiri, se li reconegui el seu poder i, per damunt de tot, es respectin les seves, a vegades, il·lògiques lleis. Quan això es fa, la muntanya s’acaba mostrant complaent envers el visitant i deixa que s’endinsi en la seva intimitat. És per això que quan es va a la muntanya cal saber esperar pacientment el moment per a visitar-la. És per això quan s’és a la muntanya, cal no perdre-li el respecte, parar atenció als seus sobtats canvis i no perdre el tremp. Però, malgrat tot, ha de quedar ben clar  que l’accident és possible. D’entre altres consideracions perquè l’accident pot arribar en qualsevol punt i moment en el qual hi hagi la presència de l’home.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 6 de setembre de 1998