Que els humans som uns animals, en tots els ordres i tots els sentits, és una constatació que no hauria d’admetre cap mena de discussió. Ni des del punt de vista biològic ni tampoc, si fem cas als fets de cada dia –i si així m’ho permeteu–, des del punt de vista  zoològic. La ciència ha defensat sempre que l’espècie dels humans unia a la seva component animal la de la intel·ligència i la de la racionalitat. L’home, en genèric, s’ha dit sempre que era un animal racional ja que se li suposa una capacitat pel raonament. Però les circumstàncies de cada dia sembla s’entossudeixin en demostrar-nos tot el contrari. És a dir que el gènere humà és cada vegada menys racional, amb comportaments cada vegada més irracionals.

Diuen que per a una mostra només cal un botó. I el cert és que de botons de mostra de la irracionalitat humana en trobem constantment. Cada dia, fullejant el diari, escoltant la ràdio o veient la televisió, ens adonem que ens trobem enmig d’una mena d’esbojarrada i absurda carrera que no sabem ben bé cap on ens porta però que, en qualsevol cas, res no té a veure amb la virtut racional que se suposa acompanya als humans. No cal anar gens lluny per a descobrir exemples de la irracionalitat de dignes, i no tant dignes, representants de la nostra espècie. I no cal que ens referim al discurs fàcilment demagògic de les sempre injustes i inútils guerres que s’estenen al llarg i ample del món, quan volem demostrar un dels més preocupants nivells d’irracionalitat de l’espècie humana. Perquè seria un començar i mai no acabar, l’enumerar situacions en les quals els humans evidenciem la dubtosa capacitat de raonar de la qual disposem. La guerra és, òbviament, resultat de la irracionalitat humana. Però ho és també qualsevol actitud agressiva –per menor i ínfima que pugui semblar–, i ho és l’incivisme i la insolidaritat que ens rodegen.

Però al marge de tot això, alguna component d’irracionalitat hi deu haver també quan som capaços d’aprovar lleis en defensa dels animals –en aquest cas els irracionals, a despit que a vegades ens demostrin que són més racionals que no pas nosaltres– i, per contra, ens mostrem negats a l’hora de posar punt-i-final a tot el què significa un atemptat contra els drets bàsics de les persones. Com també s’evidencia un alt nivell d’irracionalitat quan 130 mil caçadors es manifesten en ple centre de París, en contra de les disposicions de la Unió Europea que volen protegir als altres animals.

Déu n’hi do!

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 8 de arç de 1998