En els temps que corren no és habitual coincidir amb personatges els quals, fent cas omís als incessants i temptadors cants de sirena que sorgeixen del fons turbulent de l’oceà de les ambicions i vanitats, no dubten en anteposar la defensa d’interessos públics per damunt dels personals. En un món empès per l’afany de notorietat i per la conquesta d’honors buits i fàcils, es fa laboriós destriar el gra de la palla.

I és que els dies en els quals vivim no abonen precisament l’aposta que, contracorrent, alguns decideixen fer en favor de causes cíviques o socials. Algú podria fer-nos notar que, en general, tot allò que no proporciona ostentació o dividends sembla que s’hagi donat de baixa en l’escala de valors que regeix els destins d’una societat egocèntrica. Més aviat els temps que corren abonen –o almenys així ha estat fins ara– l’èxit precari d’una mena de “superhomes”, a l’estil Conde o de la Rosa, que, per a la nostra desesperació, triomfen gràcies a realitats virtuals muntades a partir d’ascendències i pleitesies inconfessables. Ara, però, hi ha alguns indicis de què potser els temps comencen a canviar. Que bufen nous vents ansiosos de foragitar de l’horitzó els aires de grandesa que mai no s’haurien d’haver cultivat ni alimentat…

Possiblement per això, en els temps que corren, en sobresurt la tasca d’aquelles dones i d’aquells homes honrats i modestos que de l’exercici de càrrecs de servei públic, en fan sinònim de discreció, fugint de pompes i d’amics circumstancials.

Pere Fonolleda és –era– un industrial tèxtil com d’altres hi ha a la ciutat. Els impositors de la Caixa l’elegiren per tal que ocupés un escó en el Consell d’Administració de la Caixa de Sabadell. Després, el Consell el nomenà secretari, primer, i vice-president, després. L’any 1988, els consellers decidiren catapultar-lo a la presidència de l’entitat econòmica més antiga de Sabadell: La Caixa d’Estalvis. La mateixa institució que encara no fa massa anys, en una no correcta però intencionada traducció de la veu castellana “ahorros”, els sabadellencs coneixien popularment com la “caixa d’oros”.

Ell s’ha pres el càrrec seriositat i convenciment. Hi esmerça moltes hores traient temps a d’altres obligacions. Sap que de la presidència de la Caixa no n’obtindrà cap més avantatge ni profit que el que proporciona la satisfacció personal d’exercir el càrrec amb dedicació. Segur que per aquesta raó hi ha qui afirma que Fonolleda passarà als annals de la Caixa com el president que fou capaç de retornar el clima de normalitat a  l’entitat, després d’uns anys que foren atzarosos i difícils per a la institució. I no només a la normalitat d’una bona i eficaç gestió, sinó que també a la d’una entitat, amb objectius d’ordre financers però també socials, que ha sabut tornar a connectar amb el teixit social del seu àmbit d’actuació. El diàleg i el sentit comú han estat i són, les divises que han presidit la gestió de Pere Fonolleda al front de la Caixa.

D’aquí vuit mesos, per imperatius legals, li arribarà el moment en el qual haurà de deixar el Consell d’Administració. Es clourà un període de setze intensos anys en la història de la Caixa de Sabadell. Es clourà també una etapa apassionant en la vida d’un home que pot sentir-se orgullós del seu treball en la presidència del Consell d’Administració de la institució…

Fonolleda, Pere. L’encant de la discreció en el poder.

De la sèrie “Llums i ombres”, publicat a El 9 Nou, el 24 d’octubre de 1994