Dilluns vinent, 22 de març, se celebrarà el primer aniversari de la inauguració oficial de la primera fase de la urbanització del Parc de Catalunya. El balanç d’aquests dotze mesos de vida oficial del Parc no pot pas ésser ni més profitós ni més positiu si tenim en compte els milers i milers de sabadellencs que durant aquest període hauran gaudit de les àrees arbrades i de les instal.lacions del Parc, tant en els assolellats matins d’hivern com en els calurosos capvespres d’estiu.

La gran afluència de sabadellencs al Parc deixa fora de qualsevol dubte les ànsies que la ciutadania tenia de poder disfrutar d’un equipament d’aquesta mena, que –cal recordar-ho una i mil vegades– si avui és una realitat és gràcies a la decisió, oportunitat i esforç d’uns quants ciutadans que, durant la transició política, lluitaren per tal d’evitar que l’especulació immobiliària acabés amb la darrera possibilitat que la ciutat tenia de disposar d’un ampli espai verd urbà situat gairebé en el bell mig de la ciutat. L’abnegació i la reivindicació continuada d’uns ciutadans prepara el camí per tal que el primer Ajuntament democràtic comencés a convertir en possible el somni d’aquells utòpics.

Per a la urbanització de l’àrea s’apostà per un model de Parc en el qual el disseny hi jugués un paper determinant, obligant a la profunda intervenció d’homes i de màquines que en, poc temps, transformaren la fisonomia de la part baixa del Parc. Es tractava d’aconseguir que el Parc i el seu entorn immediat formessin un tot coherent i harmoniós i, segurament per això, s’optà per una actuació que no desentonés de la resta de les intervencions, urbanística i arquitectònica, que s’estaven portant a terme en l’Eix Macià. Que la primera actuació urbanística sobre el Parc es concentrés exclusivament en la façana de l’Eix no fa més que abonar aquesta hipòtesi.

No es coneix exactament quan continuaran les obres d’urbanització pendents. Cal suposar que la recessió econòmica incidirà en el desenvolupament del projecte pel fet que les expectatives generades per l’Eix Macià difícilment s’acompliran a curt termini i això provocarà un cert endarreriment dels terminis previstos per a la continuació dels treballs d’urbanització del Parc. Caldria aprofitar aquesta circumstància per a repensar –si és que ja no s’ha fet– la intervenció a fer en la resta d’hectàrees del Parc sobre les quals encara no s’ha actuat. Valdria la pena treure partit de la vegetació i dels desnivells existents respectant-los i realçant el conjunt amb petites intervencions destinades més a consolidar que no pas a reformar. Es tractaria així d’afermar camins ja traçats, de situar nous bancs, orientats cap a migdia i no cap a llevant, i col.locar algunes fonts al llarg i ample de la part més alta del Parc. També enfortir l’espai destinat a amfiteatre que, les nits d’estiu, podria acollir espectacles de tota mena. Recuperar uns renovats Festivals d’Estiu, com els que s’havien celebrat els anys 60, no seria cap mala pensada. Posats a donar idees caldria potser pensar en la possibilitat d’instal-lar plafons que informessin i orientessin, en cadascuna de les zones en les quals està estructurat el Parc, en relació amb les espècies arbòries i matolls que en ell hi viuen, les seves peculiaritats i característiques. La nostra massa rovellada cultura florística segur que agrairia l’esforç.

Només resta felicitar-nos per aquest primer any de vida del Parc de Catalunya. Continuem gaudint d’aquestes hectàrees de pulmó verd de les quals disposem els sabadellencs i fem-ho amb responsabilitat, civisme i respecte envers els equipaments i les instal.lacions que han estat posats a la nostra disposició. Procurem que el Parc, malgrat els sempre incomprensibles i inevitables petits atemptats, pugui continuar creixent i desenvolupant-se com fins ara. Els pares, els infants i tots aquells que estimem el Parc de Catalunya hem de contribuir-hi. Les generacions futures ho agrairan.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de març de 1993