mscara1.JPG

Carnestoltes és el rei de la disbauxa i del disbarat. A l’entorn del seu efímer regnat prenen dimensió les festes de Carnaval, anunciadores de l’arribada de la Quaresma. Des de la recuperació de la democràcia, sense presses però tampoc sense pauses, la celebració del Carnaval s’ha anat imposant arreu fins al punt que avui és pràcticament impossible trobar un indret en el que aquesta festa no ocupi un lloc destacat d’entre les de més populars. Aquest és el cas de Sabadell on el Carnaval, malgrat no disposa d’una tradició arrelada en el temps, és capaç de congregar més adeptes i participants en cada nova edició. En part gràcies a l’aportació i a l’activa participació que al Carnaval aporten les ciutadanes i ciutadans nascuts a països del centre i del sud del continent americà i que avui viuen entre nosaltres. Carnaval és en principi l’excepció d’uns dies en els que res no ens ha de sorprendre i en els que tothom té butlla per fer mofa –a voltes descarnada– de fets, persones i/o esdeveniments quotidians sense que ningú no hagi de perdre els estreps si esdevé centre d’atenció del Rei Carnestoltes o del seu esbojarrat seguici. 

Però si ens atenem a l’actualitat i observem com ens va en la nostra vida col•lectiva, haurem de convenir que l’excepcionalitat, els efectes i els efluvis de la disbauxa carnavalesca reservada als dies que van des del Dijous Gras fins al Dimecres de Cendra, s’estén cada vegada més a tot l’any. Ho podem comprovar amb les situacions esperpèntiques que es viuen allà –amb els Berlusconi’s de torn–, o les que vivim aquí –Ruiz-Mateo’s, Camp’s, Millet’s, Montull’s i assimilats–. A partir d’aquests casos no és difícil adonar-se com comportaments d’aquesta mena tendeixen dissortadament a escampar-se, i malgrat la seva rellevància i extravagància no semblen que acabin sorprendre massa pràcticament a ningú. Més aviat, en un exercici de funambulisme impossible de qualificar, els personatges que els protagonitzen continuen gaudint dels favors d’una part del públic que els aplaudeix i els riu les gràcies, qui sap si amb la secreta i inconfessable aspiració de poder-los emular. 

Enmig de tanta disbauxa i en un altre ordre de coses, s’està començant a escriure ben a prop nostre una altra pàgina carnavalesca que posa de relleu el rigor i la seriositat que atresora un personatge singular, nouvingut a la política parlamentària i que hi ha arribat després d’una trajectòria discutida i discutible en l’àmbit de l’esport. Un personatge amb aspiracions i que no pensa pas renunciar a res per fer-les realitat. Joan Laporta. Ell ha estat president del Barça i en acabar el seu mandat esportiu va fundar el seu propi partit, la Democràcia Catalana (CD), per promoure després la coalició Solidaritat Catalana per la Independència (SI). Es volia assegurar poder gaudir de les majors atencions possibles en la seva condició de candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya per aquesta coalició. Els quatre escons aconseguits per SI li devien semblar poc i el protagonisme conquerit escàs. Així doncs, a la cerca de major notorietat i davant la proximitat d’una nova contesa electoral, en aquest cas de caràcter municipal, Laporta va decidir flirtejar amb ERC, menystenint l’opinió de la resta de partits de la coalició SI. Flirtejar amb aquella mateixa organització política a la qual havia combatut en ocasió de les eleccions autonòmiques i a la que ara es mostrava disposat a rendir-se a canvi de figurar en el segon lloc de les llistes que els republicans presentaran per Barcelona. Clar que en aquesta història d’interessos espuris, el que més sorprèn no és pas que Joan Laporta i el seu partit canviïn de parer en ben pocs mesos. Més aviat sorprèn que un partit amb la tradició d’ERC s’avingui a donar joc a un personatge de tan escassa fiabilitat política i ideològica. La política continua fent estranys companys de viatge.

I mentre, el Carnaval continua…

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de març de 2011