En un dels molts i extensos suplements dominicals que publiquen els diaris catalans, es podia llegir no fa pas massa un ampli reportatge sobre Andorra. Un reportatge que es trobava farcit de tòpics típics o, si ho així ho preferiu, de típics tòpics sobre les valls andorranes. Mentre el llegia em preguntava sobre la tendència que tenim de deixar‑nos portar per les rutines i observar les coses des d’una òptica preconcebuda. I és que sempre que parlem d’un país que no és el nostre, apareixen en la conversa els clixés extrafets que serveixen per a establir, d’entrada, una certa escala de valors en relació a les característiques tant de les persones que hi habiten com del marc geogràfic que el condiciona.

Generalitzar no és pas bo ni aconsellable. Menys quan ho fem sobre col¨lectius de persones que conviuen sota el cel d’un mateix estat. Sense necessitat d’anar més lluny només cal fixar- nos amb els tòpics que s’adjudiquen a francesos i a espanyols o, per a què no dir‑ho, també als catalans. I els andorrans que teniu la possibilitat de conèixer bé ambdós països que limiten el Principat pel nord i pel sud, sabeu molt bé que aquests tòpics no són sempre aplicables. Ni tots els del sud d’Andorra són toreros i ballen sevillanes, ni tots els del nord van elegantment vestits i viuen a París.

El cert és però que costa molt deixar a banda, quan ens referim a un determinat país, les imatges que ens venen a la ment les quals entronquen amb les sensacions i les impressions que sobre el territori en qüestió hem rebut ja sigui perquè ens han parlat d’ell o n’hem llegit alguna que altra cosa. En qualsevol cas tots haurem experimentat que quan coneixem el país sobre el qual els apliquem, els tòpics deixen de ser‑ho i queden modificats d’acord amb les nostres experiències personals.

Aquesta llarga disquisició estiuenco‑filosòfica, venia a tomb, com deia en començar, arran la publicació d’un reportatge sobre Andorra en un dels molts setmanaris dominicals que publiquen els periòdics de Catalunya. El reportatge, malgrat la proximitat d’Andorra a Catalunya i que estava escrit per un periodista català, destil·lava una certa mística entorn el país dels pirineus que és Andorra. Fins aquí res no hi hauria a objectar si no fos perquè en cap moment no es reflectien els problemes que viu el Principat d’Andorra, ni tampoc els reptes de futur als quals ha d’enfrontar‑se si les valls andorranes volen mantenir, com fins ara, la seva identitat. Una qüestió que, per cert, no és gens banal.

Publicat a El Periòdic d’Andorra, el 15 d’agost de 1997