Ha costat suor i llàgrimes però finalment el seny ‑en forma de manca de calés‑, ha acabat imposant la seva definitiva lògica. Després d’una atzarosa història, de destrosses ‑segons uns‑ i d’un eufèmic “diferències de criteris en la restauració” ‑segons altres‑, ara es torna a buscar una destinació adient per a l’emblemàtica i sabadellenca Casa Duran. Certament que per a un viatge com aquest no calien bagatges. Per arribar on ara ens trobem no calia haver començat aquest serial, ni tampoc haver‑hi esmerçat temps, diners, saliva i tinta. Perquè, com si d’una faula es tractés, la moralitat que es desprèn de l’afer Casa Duran és posar negre sobre blanc que el sentit comú continua essent el menys comú de tots els sentits.

Han hagut de passar dies, setmanes i mesos, que institucions encapçalades per la Fundació Bosch i Cardellach i la Unió Excursionista de Sabadell no defallissin en la seva creuada de denunciar la desfeta a la qual es sotmetia l’interior de la Casa Duran, per adonar‑nos que la masia del segle XIV no es mereixia un tracte com el que ha rebut. I ara correm‑hi tots i a refer el camí. A recuperar allò que s’ha malmès i a destinar més calerons per a intentar salvar la masia. Un negoci ben estrany en temps de penúries…

En veure el desenllaç de la tragèdia són moltes les preguntes a les quals algú hauria potser de donar resposta. Però no cal. Perquè aquestes són massa òbvies i més d’un es posaria vermell… Molt vermell. En qualsevol cas és preocupant que s’hagi arribat fins aquí… Però, com sempre, la responsabilitat no serà de ningú… Viure per a veure.

Publicat a El 9 Nou, el 26 de juny de 1997