Les eleccions parcials municipals celebrades a Itàlia diumenge passat, eren força esperades pel fet que, segons es deia, podien assenyalar quin seria el futur polític que esperava a aquell país després del procés revolucionari al qual ha estat sotmés en el decurs dels darrers temps. Asseguraven els observadors que el mapa polític del país transalpí prendria una nova dimensió a partir d’aquestes eleccions municipals parcials i que el territori italià quedaria dividit possiblement en tres franges polítiques en les quals la Lliga al nord, l’ex-comunista PDS (Partit Democràtic de l’Esquerra) al centre i la DC (Democràcia Cristiana) al sud, serien les formacions hegemòniques. Però, novament, els analistes de la situació italiana s’han equivocat i el mapa polític al qual apunta Itàlia després de les eleccions de diumenge no s’ajusta exactament als pronòstics realitzats: La Lliga, és cert, dominen en el nord però no amb la contundència que s’esperava; el PDS juntament amb la Rete i altres aliances amb forces d’esquerra obté una presència destacada en tot el país, mentre que la DC desapareix del mapa polític i és el neo-feixista MSI (Moviment Social Italià) el partit que se situa amb una certa hegemonia en el centre i el sud.

Les conseqüències d’aquest mapa polític són evidents. La Lliga del Nord, que lidera Umberto Bossi, haurà de deixar les seves pretensions secessionistes per a més endavant pel fet que només disposa d’una presència consolidada a la Lombardia. La DC de Mino Martinazzoli s’haurà de replantejar el seu futur ja que si el mes de juny, també arran eleccions municipals parcials, el PSI (Partit Socialista Italià) desapareixia del mapa polític, ara ha estat la DC qui pràcticament ha fet “mutis” pel foro en favor, disortadament, dels neo-feixistes italians que han obtingut uns resultats preocupants en alguns punts del país.

Hi havia qui assegurava que de la revolució política a la qual està sotmesa Itàlia per motiu de les “tangentopolis” i les obscures relacions entre polítics i màfia, en sorgiria un nou ordre polític en el qual ja mai més no es parlaria més amb els termes clàssics de dretes i esquerres i que noves formacions civils vindrien a ocupar l’espai dels tradicionals partits polítics. En aquest sentit fenomens com els de les Lliga del Nord i la Rete en el centre i sud serien, segons les mateixes veus, els encarregats de reciclar la vida política italiana. Amb les eleccions de diumenge sembla que també aquesta tesi se’n ha anat en orris i que, de vell nou i si ens atenem a les lectures que poden fer-se dels resultats, haurà de continuar-se parlant a Itàlia, de dretes i esquerres. Efectivament, el PDS d’Achille Occhetto ha estat capaç d’articular entorn seu les veus i els vots més progressistes i és l’únic partit clàssic que no només manté el tipus sinó que assoleix uns resultats esperançadors cara a evitar que siguin els partits de la dreta i de l’extrema dreta aquells que es facin, en un futur immediat, amb el domini del mapa polític italià.

Una nova etapa política comença ara a Itàlia. Són història els més de 40 anys de domini d’un gran centre format pel “pentapar-tit” que garantia una certa estabilitat política. Malgrat aquesta constatació encara sembla lluny que es pugui conèixer amb detall la futura composició parlamentària del país resultat de les eleccions legislatives –inicialment previstes per a celebrar-se abans del proper estiu– que, segons com evolucionin les coses, podrien ajornar-se “sine die”. Tampoc no pot aventurar-se massa en relació a quin tipus de govern podrà formar-se una vegada els italians es pronunciïn davant les urnes. Es així com res no sembla indicar que l’etapa de convulsió política a la qual està sotmesa Itàlia estigui arribant a la seva fi i tot apunta a què encara hauran de passar –políticament parlant– moltes coses abans no es clarifiqui el panorama en el país de la “pasta” i de les “pizzes”.

Publicat a Diari de Sabadell, el 25 de novembre de 1993