Les persones que habitualment em llegeixen saben de la tendència que tinc a posar en valor l’interès que el patrimoni natural del rodal sabadellenc presenta. D’aquí que no pugui estar-me en aquesta ocasió de referir-me als efectes devastadors que sobre el rodal va tenir el temporal de vent de la setmana passada, i que, dissortadament, va fer tres víctimes mortals a la veïna ciutat de Terrassa, alguns ferits a Sabadell, i que alhora obria una ferida profunda en paratges propers i estimats per nosaltres que trigarà anys i anys a ser sanada. El bosc de Can Deu, un dels indrets més concorreguts pels sabadellencs per les múltiples possibilitats d’esbargiment que fins ara oferia, és exponent dels molts danys que la ventada va causar, i dels esforços que caldrà esmerçar per tal que el bosc es recuperi de la desfeta que ha patit. Caldrà, però, que passin algunes dècades abans no poder gaudir de nou del valor paisatgístic del nostre rodal amb la mateixa plenitud que se’ns mostrava fins fa uns dies. No estem acostumats a viure fenòmens atmosfèrics tan violents com els que vàrem viure la setmana passada. No hi estem nosaltres, ni tampoc hi estaven els boscos del nostre entorn que s’han vist més afectats.
Sabem sobradament que les coses són com són i no pas com voldríem que fossin. I allò que no imaginàvem pogués passar mai, acaba passant en un segon, en un minut, o en unes hores… I és que la naturalesa res no entén d’experiències viscudes o no, i només li calen la coincidència de certes condicions climàtiques per transformar la seva cara habitual d’amabilitat, i desfermar la seva força damunt un territori que precisament per no estar-hi habituat, n’acaba pagant un peatge molt elevat. Al Vallès no es coneixien precedents de ventades tan extremes. Clar que tampoc res no en sabíem d’altres fenòmens meteorològics excepcionals que s’han esdevingut en les darreres dècades, com és el cas de les pluges torrencials i de la nevada fora mida que al Vallès vàrem viure el 1962. Tanmateix ens haurem d’anar acostumant a fenòmens climàtics poc habituals que no deixen de ser un avis en relació a les conseqüències d’un canvi climàtic que no ens acabem de prendre seriosament.
Els danys de la ventada han estat ja avaluats econòmicament, però els danys paisatgístics operats en la nostra memòria són incalculables. Sigui com sigui s’imposa passar pàgina amb celeritat per posar-nos mans a la feina, i garantir que amb l’esforç conjunt de tothom puguem assentar unes bases fermes que possibilitin la recuperació dels espais naturals malbaratats.
L’episodi climatològic viscut a casa nostra, coincidia en el temps amb les primeres sessions de la cimera mundial del clima clausurada diumenge passat a Lima. Una cimera que semblava abocada a un nou fracàs, però que al darrer moment fou capaç d’assolir un acord històric que obre l’esperança a poder acarar la cimera de totes les cimeres sobre el canvi climàtic que tindrà lloc a París el proper any, en unes millors perspectives. El caràcter històric de l’acord assolit a Lima pels 196 països representats, parteix del compromís que assumiren tots els països participants, de quantificar i anunciar quines seran les actuacions que pensen desplegar en el seu territori l’any 2015 encaminades a reduir l’emissió de gasos d’efecte hivernacle. Per primera vegada, els països participants en una cimera sobre canvi climàtic, s’hauran mostrat disposats a fer quelcom per a fer-hi front. Es podrà adduir que el compromís assolit a Lima no obliga a una reducció immediata d’emissions de gasos com reclamaven les organitzacions ecologistes participants en la cimera. Però que això sigui així no treu que de facto, l’acord signifiqui un primer gran pas per aconseguir que a la Conferència París 2015 es fixi i es ratifiqui l’objectiu d’un nou protocol, vinculant i universal, sobre la protecció del medi ambient.
Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de desembre de 2014
Els esdeveniments climàtics excepcionals són sempre una sorpresa, atès que la nostra vida és curta respecte els temps de la natura que funciona amb un rellotge de llarga durada. Les pertorbacions ambientals, com es diu ara, flagel·len el medi, qui el cuida i que el gaudeix; que no és poca cosa. El desconeixement de la seva dinàmica evolutiva ens ha de fer reflexionar sobre com hem de tractar l’espai afectat, si amb els criteris anteriors o amb mesures reversibles que permetin estratègies de mitigació. Gens fàcil, però possible en molts casos. Un desig per a treballar l’alteració natural del bosc de Can Deu perquè esdevingui un exemple d’atenció reversible per a poder atendre la convivència ordenada de la vida de l’ecosistema forestal amb l’ecosistema urbà metropolità.
Sabadell disposa de ciència segur, i de voluntat?
Tal i com dius, ens hauriem de prendre més seriosament aquestes irregularitats climàtiques.
Com en tot, no li donem el valor real que pot tenir fins el moment que ho perdem i no en podem disposar, llavors, lamentem no haver sigut més seriosos en el moment de prendre una decisió.
Nosaltres ho comentem des de casa, els pobres que han perdut part de la casa, del jardí, de l’hort o de qualsevol cosa estimada per ells, són els que ho viuen i ho pateixen, no ens oblidem de que també hi ha persones ferides i malauradament altres han perdut la vida.
Hauriem de ser tots plegats més responsables, escoltar a les persones que estudien aquest tema tan real i complicat i oblidar-nos de “fer el llest” i pensar que moltes vegades es basen en exageracions!