Ningú no pot dubtar a hores d’ara que l’actitud de Jordi Pujol envers els mitjans de comunicació en general i els periodistes en particular durant la seva etapa al capdavant de la presidència de la Generalitat de Catalunya, ha acabat per incidir en la qualitat (forma i fons) de la informació política catalana. L’”ara no toca” és i serà com una llosa que pesarà sobre el sistema comunicatiu català, i de la qual només el temps i els observadors polítics, econòmics, i socials, n’acabaran per discernir la seva dimensió i efectes tant sobre la ciutadania com sobre la manera de concebre la política. Fonamento aquesta meva asseveració en les conseqüències ja vistes d’aquella tolerància en la que periodistes -i també editors/propietaris de mitjans de comunicació- vàrem caure, i que, de facto, va comportar que acceptéssim l’”‘ara no toca” com a argument suficient per no tractar les qüestions que des de la presidència del govern de Catalunya es consideraven no era el ‘moment adient’ de fer-ho. Dit d’una altra manera: amb la tolerància a l’”ara no toca”, periodistes i mitjans de comunicació deixàvem a mans de Jordi Pujol la gestió de l’agenda político-informativa catalana en detriment –i això és el més greu– dels drets de la ciutadania a la informació pública i a la transparència. Assenyalada aquesta qüestió, cal constatar immediatament que d’excepcions a aquella acceptació tàcita de l’”ara no toca” n’hi va haver, a despit que no és menys cert que es podien comptar amb els dits d’una sola mà. Excepcions que per haver comés el pecat de no plegar-se als desitjos ni a la concepció de país que Pujol encarnava i proclamava, eren desqualificades per poc patriotes.

Tanmateix, com a complement d’aquestes remarques necessàriament breus, m’he d’afanyar a afegir-ne encara una altra que des del meu punt de vista dóna tot el seu sentit a la concepció tan personal de país i de govern que Pujol encarnava. I és que l’”ara no toca” no pot dissociar-se en cap cas ni en cap moment dels silencis inherents a aquell oasi català en el qual se’ns volia fer creure que estàvem ‘feliçment’ instal·lats…

__________________________

(*) Aquesta peça, publicada en el núm. 166 de la revista ‘Capçalera’ del Col·legi de Periodistes de Catalunya del mes de desembre de 2014, forma part d’un conjunt d’articles que sota el mateix títol de ‘No tocava?’ estan signats per degans estats de la institució col·legial (Salvador Alsius, Montserrat Minobis, Josep Carles Rius, Josep Ma. Martí i jo mateix), en els que es reflexiona sobre el paper dels periodistes i dels mitjans de comunicació durant els 23 anys de govern Pujol.