Començo a escriure aquestes ratlles dissabte al matí, en plena jornada de reflexió. Ho faig just després d’haver repassat algunes de les moltes opinions publicades fins ara, tant a favor com en contra del referèndum. Observo que, en general, deixant a banda les opinions més o menys hiperventilades que en excés han vist la llum pública els darrers dies i setmanes, es dóna una certa coincidència entre la majoria dels opinadors en el sentit de que passi el que passi demà diumenge 1-O, el dilluns serà el dia D a partir del qual es refaran ponts per tal d’acarar el desencontre (per dir-ho d’una manera amable) que des de fa temps va adquirint major entitat entre Catalunya i Espanya.

Reprenc l’escriptura d’aquesta peça a mitja tarda del dissabte, després d’escoltar diverses compareixences polítiques a l’IPBC (International Press and Broadcasting Center) creat per atendre als informadors desplaçats a Barcelona en ocasió de l’1-O. Sobta que per accedir a l’IPBC i assistir a les conferències de premsa que allà s’hi celebren, els informadors han de pagar 10 euros per dia. Hem passat, penso, del periodisme de plasma i de les no preguntes impulsat per Mariano Rajoy, al periodisme de pagament, en aquest cas amb el vist-i-plau de la Generalitat de Catalunya.

El diumenge 1-O es desperta rúfol. Potser per estar en sintonia amb la jornada que s’anuncia tensa. Aprofito la meva caminada matinera per visitar alguns dels col·legis electorals, custodiats per grups de persones disposades a practicar una defensa passiva per barrar el pas a la policia i facilitar que la ciutadania pugui exercir el dret a la llibertat d’expressió, en aquest cas en forma de vot. Al llarg del matí es confirmen els pitjors pronòstics i amb preocupació observo com la única resposta que l’Estat és capaç de donar a la mobilització ciutadana és mitjançant una brutal i desproporcionada repressió policial. De nou i quan més falta fa, absència total i absoluta de la política. Mai, en democràcia, es pensi com es pensi, pot justificar-se que la policia s’extralimiti en les seves funcions, menys encara quan la tasca que se li havia encomanat per la jutgessa era retirar urnes i paperetes.

El dia transcorre tens, molt tens, i finalment arriba la vesprada. Les imatges brutals d’una policia desbocada es succeeixen i es multipliquen gràcies a les xarxes socials. El fet que no totes les que circulen siguin verídiques (com tampoc ho són tots els missatges en les xarxes socials que es repliquen una i mil vegades) no detreu en res la magnitud de la desmesurada actuació policial. A les vuit del vespre arrenquen les compareixences dels presidents del govern de l’Estat i del govern de Catalunya. Les escolto amb atenció: dissortadament res de nou sobre la taula i, el què és pitjor, Rajoy continua mirant cap a una altra banda. És fa tard, el dia ha estat llarg i comença a ser hora d’anar al llit. Em costa adormir-me colpejat com estic per les imatges d’uns fets que pensava que mai no hauria de veure ni de viure.

Arriba el dilluns. Matinejo. Les ràdios i les televisions reprodueixen els missatges emesos anit. Surto al carrer. El dia, emboirat i trist. Comença una setmana que es presenta més trepidant que no pas ho han estat les darreres. Vull pensar, segur que ingènuament, que, malgrat tot, la política s’imposarà i aquells a qui tenim delegada la nostra representació política compliran amb el deure que els correspon de trobar la sortida a la crisi que ens sigui menys onerosa, en tots els ordres i sentits.

Dimarts l’explosió de manifestants al carrer i la decebedora al·locució del Rei, tant pel to com pel contingut. Mentre, ahir a la tarda, l’Europarlament tractava de la crisi política que viu a Espanya. Sorprèn, com a mínim, que aquesta sessió arribés abans no s’haguessin reunit els parlaments d’Espanya i de Catalunya.

Publicat a Diari de Sabadell el 5 d’octubre de 2017