Confesso que en els temps que corren no és fàcil escriure sobre l’actualitat política a Catalunya. Més quan els esdeveniments es succeeixen a velocitat de vertigen, al ritme mateix amb que evolucionen els estats d’ànim dels uns (els ‘indepe’) i del altres (els que no en són o no en són del tot), empesos pels milers de missatges que desborden les xarxes socials i que, a demanda, s’amplifiquen gràcies a les diverses comunitats virtuals de les que tots –o gairebé tots– en formem part.
La intervenció del president Carles Puigdemont davant el Parlament de Catalunya de dimarts en la que va anunciar –per proposar suspendre immediatament i temporalment– la declaració d’independència i donar una nova oportunitat al diàleg i a la negociació comptant amb què es produís la intervenció d’algun actor o actors internacionals, ha de ser ben rebuda. Una intervenció condicionada (i això es va notar tant en el to com en la forma discursiva adoptada pel president) per les moltes pressions internes rebudes (des de la CUP i des de JxS) i externes, d’entre les que en sobresurt la de Donald Tusk, president del Consell Europeu, que és qui el va convèncer perquè frenés la DI. D’aquí que les paraules de Puigdemont tinguessin un primer destinatari en la comunitat internacional sense que per això s’oblidés de la repercussió que tindrien i que estan tenint dins de Catalunya mateix, però sobretot a nivell del govern de l’Estat. En la seva curta i ben estructurada intervenció, Puigdemont volia també presentar-se com a un governant responsable i com a un estadista conscient de la transcendència del moment polític en el que es produïa la seva compareixença.
Puigdemont, al pujar al faristol sabia que era del tot prioritari guanyar temps i, alhora, intentar no defraudar a massa gent. Així, a l’anunci de la Declaració d’Independència en va seguir l’ajornament de la seva aplicació per immediatament després, una vegada acabada la sessió parlamentària, procedir a la signatura de la Declaració dels Representants de Catalunya amb indubtables efectes polítics però no pas jurídics al no haver estat presentada i votada dins l’hemicicle. Al president li calia refer confiances i evitar que el govern de Madrid pogués prendre fàcilment la decisió d’aplicar el famós article 155 de la Constitució.
Amb la compareixença de Puigdemont de dimarts es tancava de fet el segon acte del ‘procés’, just unes poques hores abans que en comencés el tercer (que ha de ser el del desenllaç) que es va obrir amb la declaració de Rajoy al migdia d’ahir i la seva compareixença posterior a la tarda davant el Congrés de Diputats. Si La Moncloa, després de tot el què ha passat aquests darrers dies (referèndum, jornada d’atur de país, manifestacions massives de signe divers el darrer cap de setmana), no s’adona que hora és de dialogar amb Catalunya, hauran de ser les mateixes veus foranies que han pressionat a Puigdemont les que ara ho hauran de fer sobre Rajoy. I és que l’abast del conflicte que enfronta els governs de Madrid i de Barcelona ultrapassa les nostres fronteres i arriba fins a una Unió Europea (UE) en hores baixes que amb preocupació veu que conflictes semblants podrien repetir-se en d’altres regions de països de la Unió.
De moment, de tot plegat me’n queda una doble sensació: d’una banda, que el hàmster del ‘procés’ ha tornat a la seva sínia per continuar girant i girant mentre es produeixen reposicionaments emocionals i polítics que veurem fins on ens porten; de l’altra, que a partir dels fets esdevinguts, les postveritats i els fakes news continuaran succeint-se sense solució de continuïtat.
Torna a ser l’hora de la POLÍTICA…
Publicat a Diari de Sabadell, el 12 d’octubre de 2017
Joan:
Per a mi que m’han servit un cafè descafeïnat que no sé si prende’l amb sucre o amb sacarina, o sense cap de les dues coses, perquè el cafè m’acaba atacant profundament la salut, em deteriora el cor!!!
Per tant, millor que no el prengui i esperi el següent àpat, a veure que em serveixen? Entretant seguiré expectant… com sempre!
Això tenim, el que dius a mena de crònica. Però vistes les dues bandes enfrontades, el seu tarannà, no tinc massa esperança de que aquests actors siguin capaços d’asseure’s a negociar. Perquè negociar és posar al damunt de la taula el top de la teva posició i estar disposat a perdre alguns del plantejaments. I no donen pistes, els contendents, de rebaixar res, si bé és cert que no s’hi han posat, encara, l’un davant de l’altre.
És poc fiable que Puigdemont digui que vol negociar, però amb una declaració d’independència per davant i suspenent-la acte seguit, com dient-li a Rajoy: “mira el que estic disposat a fer si no t’asseus a dialogar amb mi”. Sabem que havia de fer la declaració d’independència, perquè tenia al damunt més de dos milions de vots, tot i que no siguin massa certificables, i la CUP i ERC empenyent-lo. Però també sembla que si no tenia prou suports europeus, sobretot de la UE, seria un mal pas de conseqüències imprevisibles.
És poc esperançador que Rajoy i la seva acòlita, Soraya, segueixin, amb el suport de Felip VI, optant per un mur infranquejable i enviant tota l'”artilleria” judicial, policial, financera,…i el que pot venir, amb les amenaces d’un inèdit article 155, enlloc d’una predisposició al diàleg, com tu dius, a la política per desencallar la podrida situació actual.
Li veig mal futur a aquesta partida entre l’esperit fenici de la Mediterrània i l’esperit orgullós dels “hijosdalgo” de terra endins.