El fet és que en aquest fred matí de finals d’octubre, amb temperatures que climàticament s’assemblen a les que haurien de ser normals, però que políticament ascendeixen fins al punt més alt assolit els darrers mesos, no sé per on començar l’apunt d’avui al meu dietari. He escrit mantes vegades que les casualitats en política no existeixen, però sí les causalitats. Avui he de matisar aquesta meva afirmació pel fet que en el decurs de la setmana que encetem ens adonarem com conviuran les casualitats amb les causalitats i no precisament a fi de bé. Perquè no deixa de ser casual que avui faci vuit anys que Puigdemont va declarar la independència de Catalunya davant el Parlament (declaració que no va trigar en retirar) i, alhora, que demà passat es compleixi el primer aniversari del desastre ocasionat per la dana a València que va veure augmentada la seva dimensió per la nefasta gestió de Mazón. Dos fets que s’interrelacionen entre si en el temps, a partir dels quals es desencadenen les causalitats a les quals assistirem al llarg dels dies vinents, amb la paradoxa –només aparent– que Puigdemont faci un favor a Feijóo en contraprogramar l’actualitat política amb la seva renovada amenaça a Sánchez, tapant, d’una banda, i en gran part, els efectes de l’aniversari de la dana, proporcionant un baló d’oxigen a Feijóo i, de l’altra, posant la por al cos als socialistes davant la possibilitat que Junts els retiri el suport i en conseqüència s’entri en una dinàmica esbarrejada que acabi desembocant en la convocatòria d’eleccions generals que en res afavoririen als socialistes ni, per descomptat, als interessos dels catalans i de Catalunya que –diuen els de Junts– és l’única alta missió que els guia i que per això mateix la seva comesa política ben poc té a veure amb l’eix esquerra-dreta… Vaja per Déu!