Ho escrivia fa uns dies i avui em ratifico plenament en aquella idea. Ceuta pot acabar sent la gota d’aigua que necessitava el PP per donar per amortitzat el conegut manual de resistència de Pedro Sánchez. És legítim que un partit d’oposició aspiri a desgastar el Govern i a presentar-se com una alternativa de poder. Forma part de la lògica democràtica. El problema apareix quan aquesta funció es transforma en una estratègia permanent d’”acoso y derribo”, en què l’objectiu deixa de ser discutir les polítiques per convertir-se en una desqualificació sistemàtica de l’adversari. El que sembla no adonar-se el Partit Popular, o potser no vol admetre, és que les dinàmiques polítiques acostumen a ser reversibles. Els precedents que avui es creen poden esdevenir regles del joc per demà. Si tota iniciativa governamental és rebuda amb una oposició absoluta, si qualsevol error és convertit en una causa de demolició política i si es fomenta la idea que l’adversari no és simplement un rival sinó un enemic a abatre, s’estan assentant les bases d’una confrontació que difícilment desapareixerà amb un canvi de govern. És més que probable que, si el PP arriba a la Moncloa amb el suport determinant de Vox, es trobi davant una oposició igualment contundent i bel·ligerant. I aleshores descobrirà que les eines utilitzades durant anys per erosionar el Govern anterior són les mateixes que s’utilitzaran contra ell. La política espanyola sembla haver entrat en una espiral en què cada contendent justifica els seus excessos perquè l’altre també els comet. Però aquesta lògica no produeix guanyadors col·lectius. Només genera més polarització, més desconfiança i més distància entre els representants públics i els ciutadans. El més preocupant de tot plegat, però, no és qui guanyarà la pròxima batalla parlamentària, sinó el deteriorament progressiu de la cultura del pacte. Les grans reformes i els grans avenços democràtics acostumen a néixer del consens, no pas de la confrontació permanent. Quan la crispació es converteix en l’estat natural de la política, els acords passen a ser vistos com una feblesa i no com una virtut. I aleshores el país corre el risc de quedar atrapat durant anys en una dinàmica estèril de blocs enfrontats, incapaços de reconèixer-se mútuament com a interlocutors legítims. Potser la victòria tàctica d’avui acabarà sent la derrota estratègica de demà. Perquè és molt més fàcil destruir els ponts que reconstruir-los. I Espanya fa massa temps que viu instal·lada en una política de trinxeres.