Ara fa quatre anys (febrer de 2020) –i perdoneu que m’autociti–, escrivia jo a la revista Papers de la Lliga dels Drets dels Pobles que: “Catalunya és a la cua de tot l’Estat quant a despesa en matèria de salut dels ciutadans, amb una minva d’inversió relativa de l’ordre d’un 27,5% des de 2009, i absoluta de 3.328 milions d’euros. Quant a educació el panorama no és pas millor, ja que Catalunya ocupa posicions de cua (la tercera per sota) pel que fa a l’evolució de la despesa, atès que també durant els darrers deu anys, s‘ha produït un decrement al voltant del 12% amb el resultat de 781 milions d’euros de diferència amb relació al pressupost de la Generalitat de Catalunya de 2009.” La consellera d’Educació, Anna Simó, al rectificar l’opinió del seu secretari de Transformació Educativa, reconeixia ahir que la manca d’inversions –juntament amb la de la pobresa infantil i la segregació escolar– eren les causes per les quals Catalunya havia obtingut tan pèssims resultats en matemàtiques i comprensió lectora en el darrer informe PISA. I em pregunto: És que algú podia pensar que les retallades aplicades per la Generalitat de Catalunya l’any 2009 en matèria de sanitat i d’educació públiques no tindrien conseqüències?