Ahir La Moncloa sortia en defensa de les recents declaracions del vicepresident del Govern, Pablo Iglesias, en les que qüestionava la qualitat i normalitat democràtica d’aquest país, amb les que de fet, i dit sigui de passada, contradeia i deixava sense efecte d’una puntada la popular dita que resa que “no es pot repicar i, alhora, anar a la processó”. Argumentava el Govern que les manifestacions del seu vicepresident calia contextualitzar-les en la campanya electoral al Parlament de Catalunya. Vaja!, que com en Carnaval, en campanya electoral “tot s’hi val”!… Déu n’hi do! En tot cas, altra cosa és anomenar les coses pel seu nom i així deixar ben clar que quan parlem de manca de normalitat democràtica ho fem –per exemple, però no només– del poder judicial que a hores d’ara és sens dubte una baula feble del sistema democràtic espanyol. I això perquè el poder judicial, enarborat per actituds d’alguns que més que partidistes són sectaris, en la pràctica acaba exercint com si d’una tercera cambra legislativa es tractés, assumint un rol que òbviament no pertoca a aquell que és un dels tres poders de l’estat social de dret. Però també en aquest cas, caldria que cadascú entonés el seu particular mea culpa, ja que si tenim l’estructura judicial que tenim és, sobretot, perquè el PP s’ha dedicat sistemàticament a bloquejar qualsevol possibilitat de renovació dels seus màxims òrgans (Consell General del Poder Judicial i Tribunal Constitucional) que no l’afavoreixi. És així com a despit que alguns dels membres d’aquests òrgans estan subjectes a un mandat que els ha caducat, continuen fent i desfent talment com si sentissin ploure…