L’11 de desembre de 2023, en ocasió del cicle “3 eixos de progrés” organitzat per la demarcació del Vallès de l’Associació/Col·legi d’Enginyers Industrials de Catalunya, vaig presentar la ponència que segueix en nom i representació de l’Associació Plataforma Vàlua recentment construïda i de la qual en soc membre de Junta. Ponència que posava negre sobre blanc l’estat del tercer sector social a Sabadell.

 

“Ho hem escoltat en les ponències que m’han precedit, tant en la sessió d’avui com en les dues precedents. Vivim temps socialment i econòmicament convulsos i crítics. I això sempre vol dir més feina i més pressió sobre les organitzacions que des del tercer sector social treballem a favor de les persones vulnerables. Clar que si hi ha alguna singularitat que ens caracteritza com a tercer sector social, aquesta és la resiliència, a despit que sabem que amb aquesta aptitud no n’hi ha prou quan es tracta de fer front a envestides com les que hem tingut d’acarar els darrers anys i les que haurem d’acarar en un futur immediat incentivades pels interessos de les grans corporacions, que al cap i a la fi són les que en un món tant globalitzat com el nostre, ostenten el poder.

Una pregunta que de manera recurrent se’ns formula és, si des del tercer sector notem els efectes que es deriven de la inflació i de l’augment incessant del cost de l’energia. La resposta no té volta de full. Els notem i molt! Per les dades de les quals disposem –extretes de les darreres memòries de la Plataforma Vàlua–, sabem que estem assistint a un creixement en el nombre de persones que, per les causes que sigui, es veuen empeses a acudir als nostres serveis a la cerca d’ajut en qüestions tan essencials com l’alimentació, l’habitatge, l’energia…, de la mateixa manera que també notem un augment en el nombre de famílies i de persones vulnerables que requereixen d’una atenció especial (persones amb addiccions, persones grans, persones amb discapacitat, persones amb problemes de salut mental…) persones, a més, que com tots viuen i vivim en entorns VUCA+H. És a dir en entorns Volàtils, Incerts, Complexos i Ambigus, als quals darrerament s’hi ha afegit la H d’Hiperconnectats.

Talment, com passa amb les famílies, les entitats socials no disposem de cap baló d’oxigen per refer-nos dels embats passats ni tampoc per acarar els presents ni els que vindran. I aquí rau una de les causes que fa que les entitats del tercer sector social desenvolupem la nostra tasca sotmesos a molta pressió.

(…)

Quan hi va haver qui va donar per superada la crisi del 2008, costava fer-los creure que mentre se’ns deia a bombo i plateret que transitàvem per moments de suposada bonança econòmica, ‘encara’ hi havia milers de persones i de famílies en situació de vulnerabilitat i que aquells “brots verds” dels quals se’ns parlava, no arribaven ni arribarien mai a tothom. I això sense fet oblit de la situació de persones i famílies que ja llavors es trobaven en el llindar de la pobresa tot i disposar d’ingressos derivats del seu treball, però que eren insuficients per fer front a unes necessitats que els quedaven i els queden allunyades pel seu cost. Afegir encara els casos de persones que per superar en 20 o 50€ l’ingrés mínim vital no tenen dret a cap altre prestació social.

Aquests senyals de que no avançàvem en la bona direcció es varen fer evidents a l’esclatar la pandèmia. La Covid19 tensà més encara el sistema d’atenció i de protecció social fins a uns límits preocupants, amb persones i famílies que de cop i volta van caure en situació de vulnerabilitat al no disposar de cap coixí econòmic que els sustentés.

Ara, a les conseqüències de la pandèmia, hem d’afegir els efectes migratoris que deriven, però no només, de les guerres a Ucraïna i a Israel, de l’amenaça d’una possible nova recessió econòmica i del canvi climàtic que amb tota probabilitat arrossegaran més persones a la migració i a la vulnerabilitat. I això sense tenir en compte els efectes d’un altre problema greu: el creixent índex de trastorns psicològics que afecta al col·lectiu dels adolescents, amb el suïcidi com a primera causa de mortalitat.

Fins aquí una descripció somera del complex panorama al qual les entitats del tercer sector social hem de fer front, desplegant una tasca substitutòria de la que s’hauria de portar a terme des de l’administració pública. I precisament perquè som conscients d’aquesta realitat i de la responsabilitat que voluntàriament hem contret, les entitats del tercer sector social a Sabadell estem compromeses en la consolidació d’un projecte comú que ens ha de permetre compartir i unir esforços, coneixements i establir sinèrgies entre nosaltres per fer-nos més fortes, més resilients i poder respondre millor a les necessitats de les persones i de les famílies vulnerables.

És així que avui els puc anunciar que bona part de les entitats del tercer sector social ens hem unit en una Associació que ens agrupa a totes: l’Associació Plataforma Vàlua, en nom i per delegació de la qual m’estic adreçant a tots vostès. Una associació que és, alhora, una prova de que quan es disposa d’un projecte i d’uns objectius, la unió de forces es fa més fàcil.

(…)

Mentre les entitats del tercer sector social fèiem camí en aquest procés de constituir-nos en Associació, no volíem que el llegir ens fes perdre l’escriure. És a dir, que no podíem perdre passada i que ens havíem de fer més visibles, més presents davant la societat. D’aquí que de manera paral·lela al treball que portàvem a terme per a constituir-nos en Associació, les entitats del tercer sector local ens comprometíem en una altra tasca de caràcter transversal que contribuís a  connectar-nos amb aquells sectors de la ciutat (Cercle d’Entitats o la Fundació Bosch i Cardellach com a exemples) que encara que des d’òptiques diferents mostraven  la seva preocupació per l’evolució de la societat. Es tractava i es tracta de posar en comú i a l’abast de tothom, la problemàtica que afecta a les persones i a les famílies vulnerables i així conèixer amb més precisió l’estat de la qüestió quant a les necessitats del tercer sector i en conseqüència planificar millor les accions i actuacions que hem de portar a terme. D’aquest treball constant i coral, se n’han derivat unes primeríssimes conclusions, en les quals em centraré a partir d’ara; conclusions que en gran part es contenen en l’informe “Una diagnosi de les entitats socials a Sabadell. Situació i horitzó” recentment editat, i que encara que és signat per la Fundació Bosch i Cardellach, recull amb fidelitat el resultat del debat i de les necessitats més peremptòries que les entitats del tercer sector social hi hem aportat.

(…)

Una de les conclusions d’aquest informe que els acabo de citar, és que l’Acció Social a Sabadell, per la seva magnitud assistencial, econòmica i social, és una prioritat. El treball social a Sabadell té 2 grans actors necessaris, encara que no suficients, com veurem més endavant. D’una banda, les entitats socials que vivim el dia a dia i que per tan disposem de l’expertesa i del coneixement dels problemes socials més peremptoris i les causes que els desencadenen. De l’altra, l’administració (sigui local o nacional), a qui correspon decidir les accions i actuacions polítiques a desplegar, també en l’àmbit de l’acció social. Dos actors –entitats socials i administració– que, en el seu conjunt, ens han permès durant el 2022, atendre a 28.200 persones, gestionar un pressupost de més de 64 milions d’euros (40 milions per part de les entitats més 24,4 per part de l’Ajuntament) i donar feina a més de 1.100 persones en tasques assistencials i de suport, a les quals hem d’afegir la tasca ingent del miler llarg de persones voluntàries, sense les quals els puc ben assegurar que la supervivència de les nostres entitats no seria possible.

 

Malgrat la magnitud d’aquestes xifres, el cert és que el tercer sector social –quant a la tasca que fem– continua essent un gran desconegut per a la majoria de la ciutadania. Una circumstància que, alhora, acaba derivant en una dificultat afegida per als potencials usuaris que en desconeixen la nostra existència. És evident que una promoció d’aquests serveis i de les entitats i institucions que els presten, contribuiria també a una major conscienciació de la ciutadania respecte a les emergències socials i a la feina que des del tercer sector portem a terme i, per tan, a una major implicació en tots els ordres i sentits, amb la funció social que desenvolupem.

D’aquí que entenem que l’Acció Social és una qüestió de cogovernança, de coresponsabilitat i de solidaritat en la qual, la unitat d’acció entre actors principals (administració pública i entitats) és condició fonamental si volem atendre a totes les persones i famílies en situació de vulnerabilitat. Però tampoc no ens enganyem. Cert és que entre entitats del tercer sector i administració pública hi ha dues dinàmiques de treball diferents: potents en uns aspectes i limitades en d’altres. Però és a partir de reconeixe’ns aquestes nostres respectives limitacions, que administració pública i tercer sector hem de compartir responsabilitats per gestionar millor els recursos –humans i dineraris– dels quals disposem.

En aquest sentit cal posar en valor que fa unes setmanes, la Plataforma Vàlua i l’Ajunatment signàvem un document d’intencions com a pas rellevant per avançar en la direcció que fa un moment apuntava. Tot i la transcendència del contingut d’aquest document, no hem d’amagar que les entitats del tercer sector continuarem reclamant un marc legal superior que faci reconeixement explícit de la nostra acció social i que garanteixi la nostra participació en el disseny, l’execució i el seguiment de les polítiques públiques i que, alhora, habiliti mesures que contribueixin a la nostra estabilitat i sostenibilitat.

(…)

M’hauran de permetre ara un petit parèntesi per apuntar que des d’algunes entitats del tercer sector s’addueix que mentre l’administració pública els delega serveis d’Acció Social, no se les té en compte, per contra, quan es tracta d’ordenar el panorama del sector en el seu conjunt, ni tampoc a l’hora d’explicar com es distribueixen els recursos econòmics que es contenen en els pressupostos. D’aquí la importància que ens correspon a totes les parts, d’entendre l’Associació Plataforma Vàlua com una plataforma necessària a partir de la qual, juntament amb el Consell Municipal d’Acció Social, articular la cogovernança i la coresponsabilitat de la qual els parlava i fixar així amb les administracions corresponents (Ajuntament, Diputació i Generalitat), uns objectius assolibles d’acord amb les necessitats de cada moment.

Tanco parèntesi…

(…)

Per aconseguir els reptes a superar que he anat enumerant, cal, primer, incentivar l’adopció de mesures tendents a flexibilitzar i agilitzar tràmits i gestions quant a la relació entre les entitats socials i l’administració. És a dir, flexibilitzar el marc administratiu que ens condiciona, amb l’adopció de mesures que agilitzin els tràmits en favor de l’eficiència i l’eficàcia. Un exemple: La debilitat de la majoria de les subvencions a les quals accedim condueixen a una feina a voltes descompensada entre allò que rebem i el cost de la tramitació que se’ns requereix. Ens consta que l’Ajuntament està adoptant mesures per trencar aquesta dinàmica.

Segon, posar al dia els convenis que regeixen per al tercer sector per tal de poder satisfer uns salaris justos i competitius als treballadors del sector. Les entitats lluitem per dotar d’una major estabilitat i qualitat els nostres respectius equips professionals. (Diré  de passada que un dels nostres reptes és millorar constantment les capacitats i competències dels nostres professionals). Des de les retallades del 2011, encara no s’han modificat els concerts amb les entitats assistencials ni tan sols per apujar els sous segons l’augment de l’IPC, la qual cosa provoca una fuita de persones treballadores que nosaltres hem format cap a sectors assistencials més ben remunerats. Per a ser justos val a dir que la Generalitat, a través de l’ordre 244/2023, de 6 de novembre, és a dir, fa un mes escàs, ha procedit a actualitzat els preus i els imports de determinats serveis socials de la Xarxa de Serveis Socials d’Atenció Pública.

Ho hem dit abans i cal insistir-hi de nou: el tercer sector funciona gràcies a l’esforç i la dedicació d’un conjunt de professionals i de persones voluntàries que després no es tenen generalment en compte en els processos d’una contractació pública que sigui socialment responsable, que reforci l’economia social i que sigui garant del compliment de la llei de contractació pública 09/2017 d’acord amb la qual l’Administració Pública ha de reservar un 10% dels seus concursos públics a Centres Especials de Treball d’Iniciativa Social o a empreses d’inserció i, tanmateix, garantir que també des de l’Administració Pública es fa una oferta d’ocupació no inferior al 7% per a persones amb discapacitat.

Tercer, apostar per models de finançament que dotin d’estabilitat econòmica els ingressos de les entitats socials. El pressupost municipal i les aportacions d’altres administracions públiques dedicades a l’acció social haurien d’anar més enllà del model subsidiari (subvencions) per optar per la via de concerts o d’altres models a explorar. I això no ho diem només nosaltres sinó que gairebé és un clam. Cal deixar de pensar l’acció social com una despesa, quan és una inversió. Cal, també, promoure l’acció concertada amb el món privat (cooperatives i agents sense ànim de lucre), per dotar-les d’una estabilitat econòmica, però també exigir una rendició de comptes cap els ens públics a fi de garantir el bon ús dels recursos que de les administracions públiques emanen.

Quart, i no per això la menys important: millorar les polítiques de patrocini com a forma de finançament complementària. Ho he avançat en començar. No tot ha de ser administració pública, ni tampoc organització social. La figura del patrocini és la que ha de permetre involucrar a les persones individuals i a les empreses en tasques socials. Totes les entitats socials ens hem de poder beneficiar d’una legislació més adequada que fomenti l’increment de la base social sobre la qual sustentar el tercer sector, també amb aportacions provinents d’empreses o d’ens jurídics de diversa tipologia. És obvi que encara estem lluny dels esquemes de desgravació fiscal dels països que ens van al davant en aquesta matèria i que hi ha molt camí a recórrer.

Hem de dir que la reforma de la Llei de mecenatge que va aprovar el Congrés dels Diputats el 26 d’abril d’enguany anava en la bona direcció. Però la convocatòria de les eleccions del 23 de juliol van fer decaure tots els projectes legislatius llavors en curs. Davant aquest escenari, l’única possibilitat que la reforma de la Llei de Mecenatge té d’avançar és que el Govern de l’Estat la tramiti per decret-llei i d’aquesta manera pugui entrar en vigor a 1 de gener de 2024. Esperem que el nou Govern de l’Estat recentment conformat posi fil a l’agulla amb la màxima diligència possible. Cal, en definitiva, potenciar el mecenatge com a element multiplicador de la capacitat de les entitats no lucratives que prestem serveis d’interès públic.

(…)

És en aquest marc que els estic exposant que no em puc oblidar de posar damunt la taula una altra qüestió candent a la qual arribem tard: la necessitat ineludible d’ampliar el parc d’habitatge social de lloguer disponible. La conclusió final de moltes anàlisis sobre el fet social a Sabadell i a la resta del país, posa de relleu que l’habitatge opera com un fet essencial i determinant en la problemàtica social. És la manca d’habitatge allò que accentua la problemàtica social i per això reclamem una mirada potent. Hem de reconèixer que malgrat Sabadell ha estat capdavantera en matèria d’habitatge social públic (Pla de l’Habitatge dels anys 50’s, Visasa, Vimusa, Caixa d’Estalvis de Sabadell…), continua havent-hi la necessitat de noves llars socials si volem revertir l’escassedat d’habitatge protegit i acarar també la crisi derivada del sensellarisme. Un apunt: cada any que passa s’incrementa a Sabadell el número de persones sense llar i avui aquesta xifra assoleix les 280 persones, un centenar més que no pas fa tres anys.

En aquest sentit volem recordar que la cessió d’espais municipals és essencial per a moltes entitats del tercer sector per prestar els nostres serveis en les condicions requerides. Una de les polítiques que considerem més fàcils d’implementar per part de l’administració pública, passa per una política de sòl i/o d’edificis eficient que fomenti la creació d’habitatge social i equipaments per la via del concert en el qual la cessió de sòl públic sigui la clau de volta per a la sostenibilitat de noves promocions d’habitatge social i d’espais assistencials.

En aquest resum succint, no hi pot faltar fer esment de la integració de persones, en moltes ocasions d’origen migrant, que viuen de l’economia informal atès que no disposen d’alternatives legals de feina. Diàriament contemplem com un gruix de ciutadans d’origen migrant, sense papers i amb greus dificultats d’allotjament, malviuen de la recollida de paper i de metalls en un règim que els exclou de tots els dret socials. Els programes de formació i inserció laborals i la urgent reforma de la Llei d’Estrangeria es fa cada dia que passa més inajornable.

I acabo. I ho faig conscient que en el calaix han quedat moltes capses per destapar, tals com la de la pobresa –que a hores d’ara afecta ja a un 23% de la població­– o la de la taxa d’atur entre les persones joves amb estudis baixos, que segons el darrer informe de l’Enquesta de Població Activa és del 30,8%, o la de la infància en risc, o la de l’envelliment població, o la de l’increment de la dependència, o la de la violència masclista, o la de la segregació escolar…

El projecte en el qual el tercer sector social sabadellenc estem compromesos, passa per una Acció Social forta, basada en el compromís conjunt de les entitats socials, de l’Ajuntament i de les altres administracions públiques comptant amb la complicitat del teixit social i econòmic de la ciutat.

Entenem que ha arribat l’hora de superar l’aïllament i la feina que en l’àmbit social desenvolupa  cada entitat i cada administració pública i substituir-lo per una visió concertada i compartida. L’Acció Social a Sabadell –ho deia en començar– disposa d’un conjunt important d’actius i de recursos personals i econòmics dels quals n’hem de treure tot el profit possible. És innegable que som i prestem un servei públic i que els nostres projectes transformen dificultats en oportunitats.

Aquesta és la contribució que fem a la societat, per la qual demanem reconeixement.

Gràcies per la vostra atenció.”