La creació del Banc de Sabadell el 1881, significà un punt d’inflexió en el procés de modernització i de vertebració de la ciutat-fàbrica que, com a model, havia d’imperar a Sabadell fins a començaments de la dècada dels anys setanta del segle passat. Tanmateix, va ser també durant la segona meitat del segle XIX que en l’àmbit local es consolidaren uns trets i una manera de fer que dimensionen el contingut del sabadellenquisme que ha regit i que en alguns casos encara regeix, a la ciutat. La nova classe benestant sorgida aquells dies, més transgressora que la vella aristocràcia, va abraçar sense condicions la modernitat i va ser decisiva quant a la implantació de nous serveis, d’entre els quals, l’arribada del gas (1852), del ferrocarril (1855), del telègraf (1857), de la fundació de la Caixa d’Estalvis de Sabadell (1859), així com d’equipaments culturals fins llavors mai vistos, tals com el Teatre Principal (1866) o els Campos de Recreo (1867). D’aquells anys daten també entitats referencials com l’Acadèmia Catòlica (1871), l’Acadèmia de Belles Arts (1880), l’Hospital i Casa de Beneficència (Casa de la Caritat) (1856) i la Cooperativa La Sabadellenca (1881).

És doncs durant la segona meitat del segle XIX que la llavors encara vila de Sabadell –que el 1877 passaria a ser ciutat–, transformarà radicalment la seva estructura industrial, econòmica i també social. Seran canvis que faran de Sabadell un referent industrial que com a característica principal presenta la de ser una ciutat-fàbrica, atès que tota l’economia local depenia, directament o indirectament, d’un únic sector productiu: el tèxtil. Un sector que al seu torn era el que impulsava i donava feina a tallers mecànics, impremtes, transports, comerciants de primeres matèries, constructors de naus industrials, professionals liberals…, que, alhora, requerien més mà d’obra per a satisfer les demandes que les puixants indústries sabadellenques generaven. Perquè ens fem una idea del dinamisme industrial d’aquells anys, apuntarem que entre el 1875 i el 1895 la producció tèxtil llanera conjunta de Terrassa i Sabadell significava els dos terços de la producció total espanyola i que el creixement poblacional de Sabadell va passar dels 5.833 habitants el 1850 als 23.375 amb els quals comptava en acabar el segle. Els nouvinguts –el primer gran moviment migratori que es produeix a Sabadell– provenien de la Catalunya central i de l’àrea pirinenca.

En aquest context de creixement, modernització i transformació industrial i social de la ciutat, es requeriran grans inversions. Fins llavors, els incipients industrials sabadellencs, a l’hora d’elaborar els seus plans de desenvolupament, havien evitat acudir al crèdit extern que substituïen bé per l’acumulació de riquesa, bé per l’associació de capitals, bé per préstecs entre particulars. Això explica en bona part, perquè fins al 1880, la banca, no havia intervingut pràcticament en el finançament d’una indústria sabadellenca que reclamava, d’una banda, algun tipus d’institució financera que contribuís a superar les limitacions que el sistema informal de crèdit imposava i, de l’altra, tenir accés a una eina creditícia que permetés finançar la importació de carbó i, sobretot, de llanes llargues de qualitat des d’Argentina i Austràlia.

La resposta a aquesta doble demanda (banca comercial i subministrament de llanes i carbó) arribarà amb la fundació del Banc de Sabadell. Convé recordar aquí que el 1859, l’industrial Pere Turull Sallent (Sabadell, 16.10.1796 – 04.04.1869) –conegut a Madrid com “el rico catalán”–, fundava la Caixa d’Estalvis de Sabadell, la qual, d’alguna manera i fins al naixement del banc, facilitaria l’accés al finançament dels industrials i fabricants de la ciutat, a despit que en el manifest fundacional de la institució es declarés que la Caixa naixia “amb una clara i decidida vocació social”. El cas és que el 1881, un grup de cent vint-i-set persones, del qual formaven part setanta-nou fabricants, quinze propietaris i dinou comerciants de Sabadell, uniren esforços i capital per crear el Banc de Sabadell. El Gremi de Fabricants de Sabadell (fundat el 1559) –que ja s’havia implicat en el naixement de la Caixa d’Estalvis de Sabadell i que de fet es trobava i s’ha trobat sempre al bell mig de qualsevol operació de modernització de la ciutat– va ser l’actor principal que  conduiria a la creació del banc que, el 1882, obriria la seva primera i en aquell moment única oficina en els baixos de l’edifici del Gremi, atès que gairebé tots els seus membres figuraven en la llista de fundadors. Aquest vincle entre Gremi i banc –sobretot financer, però també físic i fins i tot emocional– es mantindrà fins que el 1954 el banc inaugurava la seva seu social i comercial a la plaça Sant Roc. Quan això s’esdevé, havien transcorregut els primers setanta-tres anys d’història d’una entitat financera marcadament local que, per això mateix, accionarialment, seguia sota el control de les famílies industrials i dels particulars més benestants de la ciutat.

Els primers anys de vida del banc es caracteritzaren pel seu paper actiu en el comerç de llanes i carbó. D’aquí, que, el 1890, uns pocs anys més tard de la seva fundació, el banc feia un pas estratègic en establir relacions directes amb l’Argentina obrint una oficina comercial a Buenos Aires. Es tractava de comprar directament la llana en brut sense intermediaris. El banc, però, abandonaria aviat –per causes que ara seria llarg d’explicar– aquesta activitat vinculada a la llana a començaments del segle XX, per cenyir-se a partir de llavors, exclusivament, a la prestació de serveis financers. Els anys vint i trenta del segle passat estigueren marcats per la crisi econòmica, la inestabilitat política i els conflictes socials que afectaven el país. No obstant això, el banc superaria aquests embats i, sobretot, els contratemps ocasionats per la crisi financera del 1920. Una crisi que cal recordar tombà el Banc de Terrassa i el Banc de Barcelona, d’entre altres. Tot i això, sis anys més tard –el 1926– el banc patiria una forta crisi, en aquest cas particular, per mor d’efectes derivats encara de la I Guerra Mundial; una crisi que portarien el banc a prendre la decisió de fer suspensió de pagaments. Una suspensió, però, que si bé ho va ser de fet, no ho va ser de dret, tot i que la Junta de Govern n’havia aprovat fer-la efectiva davant l’autoritat judicial. Una maniobra hàbil per part del banc, la de no presentar la suspensió al jutjat, ja que d’haver-ho fet, l’entitat s’hauria vist abocada a la seva segura liquidació. En la superació d’aquesta crisi fou fonamental la figura de Francesc Monràs Ustrell (Sabadell, 20.04.1905 – 14.12.1977). El cas és que la crítica situació es resolgué, d’uns banda, perquè els consellers del banc acceptaren donar la cara amb el seu aval i aportaren diners, mentre que els accionistes desemborsaren tots ells un 10% de dividend passiu; de l’altra, perquè els creditors (tanmateix, clients del banc) acceptaren no exigir els seus diners que, en cas d’haver-ho fet, haurien fet fracassar l’operació i de retruc els seus negocis. A això cal afegir que l’Ajuntament de Sabadell injectà liquiditat a les arques de l’entitat, la qual cosa contribuí a retornar la confiança dels dipositants en el banc. Així és que, com aquell qui diu, la crisi es va resoldre a casa i sense fer soroll.

Amb l’inici de la guerra civil, el banc va quedar-se sense Junta de Govern, atès que els seus membres, al sentir-se amenaçats, decidiren marxar a l’estranger o passar-se a la zona “nacional” franquista. Les oficines romangueren tancades uns quinze dies, passats els quals, ara sota la tutela de la Generalitat republicana, tornaren a obrir fins que, el gener de 1939, amb l’ocupació de Sabadell i el final de la guerra, el banc es posà a la total disposició de les autoritats franquistes. Es tractava de recuperar l’activitat de la institució per retornar-la a la normalitat el més aviat possible. La lenta recuperació econòmica de després de la guerra, permetrà que el banc creixi en operativa i en capital social. Això propiciarà que el 1954 abandoni –com ja s’ha dit– els baixos del Gremi de Fabricants per instal·lar-se a l’edifici de nova planta aixecat a la plaça de Sant Roc, al costat de l’Ajuntament i davant l’església parroquial de Sant Félix. Uns anys després, el 1965, el banc obriria la seva primera oficina fora de Sabadell a Sant Cugat del Vallès. Serà aquest el moment en el qual s’iniciarà el camí que a la dècada dels anys noranta del segle passat culminaria amb la renovació de la imatge corporativa de l’entitat i el naixement de la marca “Banc Sabadell”. Durant aquest període, el banc s’expandirà per les poblacions properes a la ciutat i obrirà una oficina a Barcelona (1970). Coincidint amb el nomenament de Joan Oliu i Pich (Sabadell, 22.06.1921 – L’Hospitalet de Llobregat, 07.02.1998) com a conseller director general del banc el 1977, s’intensificarà el procés d’expansió de l’entitat i es reforçarà la seva vinculació a la vida social i cultural de Sabadell i de Catalunya. Feia un any (1976) que el banc havia obert la seva primera oficina a Madrid i en mancava un altre per obrir una oficina de representació a Londres (1978) que, el 1986, es transformaria en operativa. Són temps en els quals la filosofia del banc és l’”abstenció total de negocis propis o de vinculacions amb altres empreses” per dedicar-se de ple a la seva clientela, amb una especial atenció a la petita i mitjana empresa.

 

De banc local a banc estatal i internacional

Les dues darreres dècades del segle XX estaran marcades per l’aposta tecnològica  que permetrà a la institució consolidar la informatització dels processos i la implantació del teleprocés de dades, així com per la configuració d’un grup financer a través del qual promoure la creació de filials per donar resposta a les necessitats d’especialització d’una xarxa comercial cada cop més extensa i internacional. En aquest context, per “estimular l’excel·lència i promoure el coneixement i la cultura” en els àmbits geogràfics on el banc és present, es constitueix, el 1994, la Fundació Banc Sabadell. Serà a partir de 1990, coincidint amb el nomenament com a conseller delegat de l’actual president de l’entitat, Josep Oliu i Creus, que el banc encetarà una nova etapa marcada per la seva expansió i que comportarà canvis transcendents en un accionariat que fins llavors estava ancorat a Sabadell i a Catalunya.

Aquesta etapa expansiva començaria el 1996 amb la compra del grup NatWest Espanya, del 10% del Banco Bajío de Mèxic (1998) i del 20% del Grupo Financiero BHD de la República Dominicana (1999), i continuaria amb la compra del Banco Herrero (2000), el Banco Atlántico (2004), el Banco Urquijo (2006) i el TransAtlantic Bank de Miami als Estats Units (2007). Tot això coincideix amb el moment en el qual les accions fins llavors sindicades del banc, comencen a cotitzar en la borsa (2001) per entrar, tres anys més tard, a formar part de l’índex IBEX 35 (2004). Aquests fets –primeres adquisicions i sortida a borsa– suposaran un canvi transcendent en el comportament i propietat de l’entitat que fins llavors havia estat gestionada per un reduït nombre de famílies sabadellenques. Arran del procés de concentració bancària derivat de la crisi financera del 2008, Banc Sabadell mantindrà la seva estratègia compradora i serà en aquest rol que adquirirà el Banco Guipuzcoano (2010), el Banco CAM (2011), la xarxa d’oficines de Catalunya i Aragó de Caixa Penedès (2012), el Banco Gallego i el negoci a Espanya de Lloyds (2013). Complementàriament, el banc ampliarà la seva presència internacional amb la compra del britànic TSB (2015) i la creació d’un banc a Mèxic (Banc Sabadell México), el 2016. Abans, l’any 2000, juntament amb un consorci d’empresaris andorrans s’havia creat Banc Sabadell d’Andorra que el 2021 seria venut al també andorrà Mora Banc. Per fer front a aquest procés d’expansió i creixement, Banc Sabadell faria tres ampliacions successives de capital (2012, 2013 i 2015).

La conseqüència d’aquest creixement és doble. D’una banda, el banc passarà a ser una de les entitats més grans del sistema financer espanyol al triplicar la seva dimensió, diversificar geogràficament el seu negoci i multiplicar per sis la seva base de clients. De l’altra, el relaxament de l’estret lligam que el banc mantenia amb la ciutat i amb el teixit industrial que el va veure néixer i créixer, per bé que en cap moment de la seva història, mai no ha deixat de ser presidit per un sabadellenc, ni tampoc de tenir en els seus òrgans de govern i en el Consell d’Administració persones vinculades amb les famílies fundadores de l’entitat.

El 31 de desembre del 2021 el banc celebrava el seu 140è aniversari, poc després (2020) de produir-se un primer intent de fusió promogut pel BBVA que no va prosperar pel fet que Banc Sabadell es va negar a acceptar la valoració que l’entitat financera d’origen basc havia posat damunt la taula. El maig de l’any passat, el BBVA reiterava el seu intent de controlar Banc Sabadell, ara, però, mitjançant l’OPA hostil que està actualment en curs.

Aquest recorregut succint pels cent quaranta-tres anys d’història del banc ajudaran el lector a entendre el perquè entre el Banc i la ciutat es dona, encara avui i malgrat les circumstàncies, una estreta relació fins i tot amb contingut emocional, que va més enllà de l’estrictament financera, i que abasta al teixit industrial, però també al social i cultural de la ciutat i que troba en el sabadellenquisme la clau de volta.

 

Del sabadellenquisme

A l’inici de l’article fèiem referència al sabadellenquisme com a una característica determinant en el procés de construcció de la ciutat industrialment puntera que Sabadell va arribar a ser a finals de la primera meitat del segle passat. La pregunta a fer-se és, però, quina diferència –sobretot en actituds i maneres de fer– hi ha entre el sabadellenquisme i els localismes d’altres ciutats similars a la de Sabadell. Intentarem donar-hi resposta. Entre les persones amb les quals hem conversat –Joaquim Badia, Jordi Casas, Manel Camps, Manuel Costa, Glòria Dalmau, Joan Llonch, Joan Saborido i Josep M. Suárez, que tenen en comú la seva vinculació amb el moviment associatiu social i cultural sabadellenc–, hi ha una gran coincidència en què en paral·lel, coincidint amb l’etapa de modernització industrial de la ciutat iniciada en la segona meitat del segle XIX, es consolidà una manera de fer que acabaria per impregnar no només el teixit industrial de la ciutat, sinó també el teixit econòmic, social, cultural i esportiu. Els trets més rellevants d’aquesta manera de fer es concreten fonamentalment en l’orgull que senten els sabadellencs de ser de Sabadell (una mena d“esprit de corps”); la capacitat emprenedora dels seus habitants (que es manifesta en múltiples facetes de la vida ciutadana); l’associacionisme com a base necessària per acarar projectes ambiciosos (la qual cosa explica el per què de l’elevat nombre d’entitats econòmiques, culturals, socials, esportives… que hi ha Sabadell, molt per sobre de la mitjana de Catalunya); l’inconformisme i esperit crític que nidifiquen en els sabadellencs, mai satisfets amb allò que tenen; la innovació en les idees, el pensament i el treball; el sentiment per la feina ben feta i, perquè no dir-ho, la senzillesa, més aparent que no pas real, d’una burgesia fidel als principis que resen que “les coses s’han de resoldre a casa i sense fer massa soroll” i que en cap cas no s’han de fer evidents els signes externs de riquesa per allò del que “no se sàpiga el que tenim”. Però per damunt d’aquesta manera de fer, en sobresurt un que ens permet entendre les relacions especials que des dels inicis de la industrialització s’estableixen entre empresaris i treballadors del sector tèxtil: el paternalisme, que, encara que amb una base ideològica de signe divers segons el període històric del qual tractem, s’ha de mantenir inalterable fins a començaments dels anys cinquanta del segle passat i que començarà a periclitar coincidint amb el creixement exponencial de la població i la minva de la fortalesa i de l’hegemonia del sector tèxtil.

L’historiador Esteve Deu posa tres exemples que il·lustren el caràcter d’aquest paternalisme. El primer, que Sabadell fos pionera quant a conquestes laborals que, això sí, s’assolien sempre en moments de bonança econòmica. És el cas de la reducció de la jornada laboral a la setmana de 60 hores i, uns anys després, a la de 48 –fixades a Sabadell abans que es consolidessin a la resta de l’Estat conseqüència de les vagues generals del 1913 i de La Canadenca del 1919, respectivament–, resultat de les negociacions establertes entre empresaris (Unió Industrial) i treballadors (Federació Obrera de Sabadell). El segon exemple, la creació l’any 1920, de la Mútua Sabadellense de Accidentes del Trabajo y de Enfermedades, popularment coneguda com la “Mútua dels Amos”, un qualificatiu que, de fet, ja ho diu tot. I el tercer exemple, la promoció d’habitatge social vinculat a l’empresa, amb la construcció de dues colònies fabrils urbanes (cases del Marcet i urbanització Nostra Llar) a començaments dels anys cinquanta del segle passat, promogudes, respectivament, per la Societat Anònima Marcet, de la qual n’era propietari Josep Ma. Marcet i Coll (que va ser alcalde de la ciutat entre els anys 1940 i 1960) i per l’empresa Artextil, propietat de Josep García-Planas i Cladellas.

Hem d’assenyalar encara un altra singularitat que presenta el Sabadell emprenedor, innovador i modernitzador de finals del segle XIX i primeres dècades del XX. I és que darrere d’aquest procés i de les iniciatives empresarials, socials i culturals que a la ciutat es van gestant, hi trobem, pràcticament sempre, les mateixes persones i famílies i, també, gairebé sempre, el Gremi de Fabricants en el paper d’ens impulsor. És el cas de la Unión Lanera Española (1880) creada per l’elaboració d’informes a l’hora d’atorgar crèdits als industrials; de la ja citada Unió Industrial (1899) com a ens per negociar millores laborals i salarials dels treballadors, o de la també citada Mútua Sabadellense de Accidentes de Trabajo y de Enfermedades (1916) per garantir l’accés als serveis de salut de tots els treballadors. És d’aquesta manera que de mica en mica es va vertebrant una xarxa local de relacions que malgrat les circumstàncies polítiques de cada moment, serà capaç d’adaptar-se, promoure, mantenir i fins i tot –perquè no dir-ho– exercir un cert control sobre les institucions polítiques, econòmiques, cíviques, culturals i socials de la ciutat. Un exemple més d’aquesta interrelació entre institucions i famílies locals quan es tracta d’acarar projectes ambiciosos i complexos, el trobem en la fundació de la Companyia d’Aigües de Sabadell (CASSA) (1949) de la qual en foren els principals promotors l’Ajuntament de Sabadell, el Banc de Sabadell, el Gremi de Fabricants i la Caixa d’Estalvis de Sabadell, juntament amb les famílies Casablancas, Sampere, Bros, Cirera, Llonch i García Planas, d’entre d’altres.

De tots aquests trets continguts en el sabadellenquisme, el Banc de Sabadell n’estarà impregnat. Trets i manera de fer que formaran part de l’ADN del banc, especialment durant els primers setanta-quatre anys de la seva història quan l’entitat operava només a la ciutat en una simbiosi que, juntament amb la desapareguda Caixa de Sabadell, seria decisiva per al progrés de la ciutat i la consolidació de les seves institucions culturals i socials.

De portes endins, el banc practicava en els seus inicis, una intensa política social com a eina principal de motivació dels empleats. En aquest sentit, els avantatges socials que el banc els oferia –per cert, pràcticament tots de Sabadell– eren múltiples (habitatge, educació, salut…). D’aquesta manera s’anava enfortint “una potent trama interna que aconseguia una forta identificació dels empleats amb la política de l’empresa.” Cal significar, però, que en la mesura que el banc anà creixent, i que els seus empleats ja no es comptaven per centenars sinó per milers, aquesta política social aniria minvant al fer-se insostenible.

De portes enfora, per voluntat pròpia i per interès comercial, el banc ha desenvolupat des de sempre una política de presència activa en la trama social i cultural d’allà on desplega la seva activitat. En bona lògica, d’aquesta actuació, la ciutat de Sabadell n’ha estat una beneficiària avantatjada, com queda palès en projectes com l’Orquestra Simfònica del Vallès i l’Associació Amics Òpera Catalunya, avui integrats dins la Fundació Òpera Catalunya. També en el suport a diverses entitats culturals referencials (Fundació Belles Arts, Fundació Bosch i Cardellach i Fundació Ars…), socials i assistencials. I ara, també a través de la Fundació Banc de Sabadell, al liderar amb l’Ajuntament de Sabadell el projecte Sabadell Centre de Cultura cridat a conformar a l’entorn de la plaça del Gas, un espai en el qual conflueixin pensament, anàlisi i estudi i des del qual “reflexionar sobre el futur, obert als moviments artístics, a la filosofia i al debat cultural”. Un projecte que ha de començar a ser realitat l’any vinent.

Publicat en el numero 76 (febrer de 2025) de la revista Política & Prosa.