El recordat i enyorat Pere Quart, va escriure que: “En ma terra del Vallès / tres turons fan una serra / quatre pins un bosc espès / cinc quarteres massa terra / ‘Com el Vallès no hi ha res'”. Uns versos que, per cert, llueixen en una majòlica integrada en una façana de la Plaça de la Creu Alta de Sabadell a modus de permanent homenatge a Joan Oliver. Temps era temps, segons que conten les cròniques, la frondositat era norma d’una comarca amb notables encants naturals i amb una varietat paisatjística única. Encara ens és donat de poder descobrir algun recó en el qual l’encís i l’atractiu que un dia va atresorar el Vallès, continua constituint una riquesa natural que mai no voldríem veure desaparèixer.

En efecte, quan recorrem els escassos senders i camins que discorren per les nostres contrades, encara ens és possible trobar-nos immersos en paratges que se’ns ofereixen esplendorosos de vegetació i amb una suggestiva orografia, talment com si es tractés dels darrers baluards d’una terra que fou i que ara ja no és. Són les restes d’uns bastions que ens parlen de temps pretèrits amb comportaments més respectuosos envers la natura, abans que l’imperi de l’especulació ens envaís i amb ell es fes present l’afany destructor i de la manca de respecte i de protecció d’un patrimoni públic que a tots ens pertany.

Però si fem un llarg “zoom” i ens mirem la comarca en el seu conjunt i des de l’alçada, descobrirem la “magnitud de la tragedia” i com d’aquell Vallès que cantava el poeta aviat ja no en quedarà res. Dissortadament ho deixava ben clar la primera fotografia d’un nou col.leccionable editat per un periòdic de la capital, feta des d’una alçada de 705 quilòmetres.

Publicat a El 9 Nou, el 19 de desembre de 1996