La recent desaparició de Marcello Mastroianni ha posat emocionat punt-i-final a l’any en el qual commemoràvem el primer centenari del cinema. Marcello Mastroianni no podia haver escollit un millor moment per a fer el seu definitiu mutis pel foro, deixant-nos orfes d’un gran actor i no pas per això d’una millor persona. Mastroianni es va fer un lloc en el món del setè art amb el film de Federico Fellini La dolce vita. Sens dubte una de les cintes més emblemàtiques de les 160 en què l’actor italià participà. Però ha estat Sostiene Pereira –que encara pot veure’s a les pantalles barcelonines– la seva penúltima gran interpretació. Sostiene Pereira és, a més d’una interessant repàs al feixisme en la Lisboa de finals de la dècada dels 30, una reflexió sobre la vida i la mort. Una mort que Marcello preveia com a imminent i que ell mateix havia tingut cura, fa uns mesos, d’anunciar que es produiria pels volts de Nadal. Una mort que ha estat capaç de vènce’l en el pols final, però que mai no aconseguirà allunyar a l’actor del nostre record ja que, parafrasejant a Humphrey Bogart a Casablan­ca, a la fi sempre ens quedaran les seves pel·lícules…

L’any en el qual ha mort Mastroianni haurà estat també un any de clars i d’obscurs. Per a uns el 1996 haurà estat un any millor que els anteriors. D’altres opinaran tot el contrari. Es el què passa sempre, quan és temps de fer balanç d’un any que esgota les seves darreres hores abans que, com si d’aigua es tractés, no se’ns esmunyeixi d’entre les mans i passi a engruixir els annals de la història. Perquè el que ara acaba haurà estat, per exemple, l’any en què, d’una manera brutal, hem hagut de refer les nostres Memòries d’Africa. La inhumana situació que es viu en la zona dels grans llacs, és una dura crida i apel·lació a la solidaritat envers els que pateixen a causa dels interessos d’uns pocs. Però, en l’altre extrem, el 1996, també haurà estat l’any en el qual s’hauran col·locat les bases, certament precàries, per a l’estabilitat política i la convivència en la difícil zona dels Balcans.

L’any en el qual ha mort Mastroianni haurà coincidit amb unes noves eleccions americanes en les que Tots els homes del president hauran abocat el sac per tal que Clinton pogués regnar, quatre anys més, a La Casa Blanca que és com dir l’observatori des del qual es decideixen una gran part dels capítols de Guerra i Pau que s’escriuen al llarg i ample del planeta mentre, des d’Europa assistim, passius, a la redacció del guió sense que hi puguem posar ni un punt ni una coma. L’ex-república de Iugoslàvia, Txetxènia i tants d’altres punts del globus són Testimoni de càrrec del pes que els nord-americans continuen exercint sobre les grans decisions.

L’any en el qual ha mort Mastroianni haurà estat l’any en què més s’haurà parlat més de globalització. De la producció, de  l’econo­mia, de les comunicacions… Haurà estat l’any Abans de la revolu­ció, de l’eclosió del fenomen Internet, cridat a liderar una gran transformació de la qual només intuïm els seus inicis, però que capgirarà, ja ho està fent, el món. Serà, és ja, com una mena de Viatge a través de l’impossible.

L’any en el qual ha mort Mastroianni obre també les portes a un nou any. Es llei de vida. Un se’n va i l’altre arriba a omplir el seu lloc. Es com La roda que gira i gira sens parar. Cal pensar que l’any primer després del centenari del cinema sigui l’any en el qual Allò que el vent s’endugué hagin estat els odis entre les persones i els pobles. Cal apostar per tal que l’any 1997 no ens deixi Encadenats al passat sinó que més aviat sigui punt de partida d’El Camí de l’esperança cap un futur en el què viure i conviure no sigui mai més Missió impossible per a ningú. En definitiva que l’Angel exterminador i La còlera dels déus en forma de guerres i conflictes doni pas als que voldríem i desitjem que siguin els Millors anys de la nostra vida.

Publicat a Diari de Sabadell, la Diada de Nadal de 1966