Abans d’ahir, Raimon posava punt‑i‑final als recitals de presentació del seu darrer treball “Cançons de mai”. El Palau de la Música Catalana va ser el marc que va acollir a un Raimon que es va mostrar segur i comunicatiu amb el seu públic. Ben mirat, però, el títol del nou compacte del cantant de Xàtiva, sembla contradictori amb allò que de veritat són les seves cançons, ja que, per definició, les cançons de Raimon són cançons de sempre.

Llàstima, però, que en la seva gira, Raimon no s’hagués aturat al Teatre Municipal La Faràndula. Un teatre i un escenari que saben d’una estreta relació amb el cantant. Hauria estat fantàstic que les “Cançons de mai” s’haguessin pogut sentir també des del mateix escenari que, en una inoblidable nit de setembre de 1975 ‑la que seguí a les darreres penes de mort que executà el franquisme‑, s’establí un singular corrent de complicitat i de solidaritat entre Raimon i els que omplien La Faràndula. El recital va estar a punt de suspendre’s. Però finalment va decidir‑se de celebrar‑lo, talment com si es tractés de fer un pòstum homenatge a les que havien de ser les darreres víctimes del franquisme. El potent crit de Raimon era l’única veu que trencava el silenci que aquella nit es feia amo i senyor de La Faràndula. Un silenci que es va mantenir durant tot el recital. En acabar, després d’uns instants i amb Raimon encara a l’escenari, els assistents es posaren dempeus. No va tardar gens en esclatar una forta i llarga ovació. No calia afegir res més. No feien falta les paraules. Les cançons de “sempre” de Raimon havien aconseguit catalitzar el sentiment d’impotència que planava sobre tothom.

Publicat a El 9 Nou, el 5 de juny de 1997