De la meva memòria ben pocs mesos de desembre hauran estat tant frenètics com ho està essent el d’enguany curull d’incerteses, de promeses i de negociacions. I és que des que la Constitució espanyola va consolidar-nos el 6 de desembre com a jorn festiu, ens havíem acostumat a què el super-pont que curiosament enllaça Constitució (la política) amb Immaculada Concepció (la religió), fos com una mena de senyal d’arrencada del cicle nadalenc. Un cicle, per cert, que a casa nostra s’estén des d’ara fins la diada de Reis, i del que el “deixem-ho per passats festes!” és el millor indicador de l’alentiment de pràcticament totes les activitats.

Vist com ens van les coses, aquest desembre serà l’excepció que ens confirma la regla. I és que ens trobem immersos de ple en un mes ben peculiar en el que política i tradició es donen la mà sense solució de continuïtat. I això no només, que també, pel fet que el Dia de la Constitució ens haurà passat sense pena ni glòria, qui sap si en gran part eclipsat per una campanya electoral en la que casualment, tots els partits d’àmbit estatal llevat del PP, en reclamen la reforma urgent. Per cert: qui ens havia de dir fa només un any, que a hores d’ara la reforma de la Constitució formaria part de la majoria de programes electorals dels partits estatals.

Clar que per experiència sabem que les campanyes són el millor escenari possible des del qual formular promeses que amb el pas del temps segur que quedaran en l’oblit, en l’espera que una nova campanya les torni a posar damunt la taula. La nostra memòria és massa  curta i per no recordar, no només no recordem promeses ja fetes que no s’han concretat en res, sinó que a voltes, deixats portar per les emocions del moment, fins i tot estem disposats a passar per alt els ‘pecats’ comesos per aquells que ens han governat i que per no tenir, no tenen ni tan sols la dignitat suficient per reconèixer les seves contradiccions. Però ara, com que ens trobem en plena campanya electoral i nadalenca, allò que sí ‘toca’ és prometre i formular bons propòsits. I com que ‘aigua passada no mou molí’ hi ha també qui considera que podem estalviar-nos l’assumpció de responsabilitats pels casos de corrupció que tan de prop afecten a les grans formacions polítiques o per la manca de sensibilitat social més que demostrada pels governs de torn…

Posats com hauríem d’estar en la tessitura de fer evidents les contradiccions entre allò que en campanya ens prometen i allò que fins ara no han fet, la vida continua. I mentre ho fa, la campanya electoral avança i els missatges polítics i comercials es confonen amb el rerefons de les cançons nadalenques i dels desitjos de pau i felicitat per a tothom. I es prenen iniciatives i s’adopten decisions que ben mirat poc tenen a veure amb la coherència d’allò que ara es promet. En tenim un bon exemple en el fet que l’Agència Tributària de Catalunya -organisme que depèn de la Conselleria d’Economia de la Generalitat- hagi enllestit recentment una llista que conté un miler de noms de polítics i de personalitats catalanes de les que cal mantenir l’anonimat de les seves dades… ¿No ens diuen que tots hem de ser tractats igual davant la llei? ¿No ens parlen d’un país nou sense privilegis per part de ningú? ¿O és que malgrat que ens pesi hi ha encara qui pensa que hi ha ciutadans i ciutadanes de primera i de segona categoria?

Ja ho diu la cançó: “el desembre congelat confús es retira”… De ben segur que aquest vers mai haurà estat tan oportú com ho serà enguany…

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de desembre de 2015