S’ha dit –i les anàlisi demoscòpiques així ho confirmen– que a Catalunya, com també a la resta de l’Estat, són les grans formacions polítiques les que corren un risc més alt de pagar els neulers de la concatenació que s’estableix entre la crisi econòmica a la qual no s’acaba de veure la sortida, i la crisi política i de la política en la que la corrupció està assolint un protagonisme desesperant. Però això sol no explicaria el fenomen. Passa però, que és en una situació tan difícil com l’actual, quan més es nota la baixa capacitat de reacció de les grans formacions polítiques per recuperar la confiança perduda i per formular propostes renovades, responsables i creïbles. Dit d’una altra manera: la maquinària dels grans partits s’ha anquilosat de tal manera que fa pràcticament impossible la regeneració d’idees, i l’articulació de noves propostes i polítiques, sense la renovació de les seves persones. D’entre els partits que pel seu caràcter més pateixen els efectes d’aquesta dinàmica, són el PSC i el PSOE els que s’emporten la pitjor part al no trobar encaix suficient en el complex panorama econòmic, polític i social pel qual travessem.

Diuen en castellà que “de aquellos polvos esos lodos”. I és que els socialistes, tant per la seva alarmant indefinició en moments decisius de la política espanyola, com per la seva incapacitat de definir, explicar i defensar un projecte renovat, i per les pors a perdre pes electoral, no acaben de saber com acarar i superar les seves contradiccions internes. El PSOE, atrapat en una crisi ideològica que li ve de lluny, no sap com treure’s complexos de sobre per articular un relat alternatiu al model economicosocial imperant que s’està mostrant caduc i atemptatori contra les polítiques i la cohesió social. D’altra banda, els socialistes espanyols tampoc no han sabut definir i apostar per un model d’Estat modern que es trobi lluny del model centralitzador i uniformitzador que el PP està imposant. Tot fa pensar que el PSOE, malgrat el temps transcorregut des de la transició política i de l’arribada de la democràcia, encara no ha assumit del tot que Espanya és una realitat plurinacional amb sensibilitats territorials ben diverses. És més, els socialistes espanyols semblen convençuts que la defensa d’un model d’Estat més obert i dinàmic, més respectuós amb la diversitat del territori i amb els sentiments de la ciutadania els penalitza electoralment parlant.

I entre indefinició i indecisió, la pèrdua de pes específic del socialisme es fa cada vegada més evident, tal com s’està posant de relleu a Catalunya amb un PSC més pendent de la tensió entre les seves “dues ànimes” que no pas del compromís amb la seva regeneració. Immers com està el PSC en aquesta crisi no ha de sorprendre tampoc que malgrat el notable pes electoral que els socialistes catalans tenen en el conjunt del socialisme espanyol, no hagin estat capaços de fer entendre al seu partit germà estatal que ho bé es canvien les actituds i es respecta l’autonomia del PSC, o la relació entre PSC i PSOE tenen data de caducitat, a menys que els socialistes catalans acabin sotmetent-se als designis dels seus homòlegs espanyols; un fet que al seu torn comportaria la pèrdua definitiva de la identitat i referència del PSC en el conjunt del panorama polític català.

La pèrdua d’ascendència social del PSC, és d’altra banda, un luxe que la societat catalana no es pot permetre. Menys encara en les circumstàncies actuals en què la ciutadania reclama el retorn urgent de la política en majúscules per  tancar qualsevol possible escletxa a través de la qual es poguessin escolar demagògics i perillosos missatges populistes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 7 de febrer de 2013