Una altra campanya electoral de la que no trigarem a conèixer el desenllaç, toca a la seva fi. Demà mateix quedaran enrere els dies intensos que en cap moment han deixat de tenir com a teló de fons el procés que es viu a Catalunya. Serà a partir dels resultats de les urnes que podrem començar a abastar la sinceritat dels missatges que al llarg dels dies de campanya ens han crivellat per ‘terra, mar i aire’, a la cerca del vot indecís o perdut. A les alçades que som, ningú no pot dubtar que aquesta haurà estat una campanya electoral excepcional per a uns moments excepcionals amb unes previsibles conseqüències també excepcionals. El dubte està en tot cas en saber en si els polítics estaran ara a l’alçada que el moment i les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials reclamen. Sí que sabem, però, que els pactes per la governança futura, tant en el país d’allà com del d’aquí, es presenten complicats.

Però no només de promeses electorals i d’eleccions hem de viure. Així, que mentre aquí assistíem a debats mediàtics en la seva forma i escassament aclaridors en el fons, a París es tancava la cimera del clima amb l’assoliment d’un acord que semblava impossible, i que com passa en tots els acords que són resultat de negociacions complexes, presenta els seus ‘pros’ i els seus ‘contres’.

‘Pros’. En sobresurten especialment dos. D’una banda, l’èxit de l’acord mateix que fixa el compromís dels 195 països participants en la cimera, de treballar en l’objectiu comú d’arribar a finals de l’actual segle amb un augment màxim de la temperatura mitjana del planeta d’entre 1,5 i 2 graus en relació als nivells d’abans de la revolució industrial. De l’altra, l’èxit diplomàtic que es concreta en el fet que tots els països reunits a París, han fet seva la necessitat de reduir les emissions de gasos contaminants. Una reducció que es venia perseguint des de Kyoto 1977.

‘Contres’. Com a mínim dos de més destacables. El primer: la dificultat d’assolir amb èxit l’objectiu fixat quant a l’increment màxim de la temperatura del planeta. Una dada n’il·lustra perfectament la dificultat. a hores d’ara hem acumulat un augment de 0,9 graus de la temperatura mitjana del globus en relació als nivells preindustrials de referència. El segon: la manca de capacitat jurídica dels mecanismes establerts per l’acord de París per tal de vetllar pel compliment dels objectius. Cert és que dels 195 països reunits, han estat 186 –amb els Estats Units i la Xina al capdavant- els que han presentat de motu propio algunes de les mesures que pensen adoptar per frenar les seves emissions de gasos d’efecte hivernacle. Aquest fet per si sol pot ser un bon indicador de la voluntat que anima a pràcticament tots els països. Però com que com deia la meva àvia, de ‘bones intencions l’infern n’és ple’, cal convenir que al mecanisme establert per ‘controlar’ si l’esforç que es fa és suficient, li sobren bones intencions i li manca capacitat jurídica; i això a despit que l’acord estableix l’obligatorietat dels països signants de presentar cada cinc anys el balanç de les seves contribucions climàtiques per ser avaluades.

Malgrat que podem convenir que aquests ‘contres’ són rellevants, no podem concloure que el balanç de la cimera hagi estat negatiu. I és que al marge dels acords, de París n’ha sortit un missatge contundent: el model econòmic actual, basat en les energies fòssils no pot continuar; ha de ser substituït per un model que es fonamenti en les energies netes.

Publicat a Diari de Sabadell, el 17 de desembre de 2015