Els Jocs Olímpics de Rio han passat a engruixir els anals de la història olímpica i amb la seva culminació s’han enterrat els mals presagis solament corroborats per l’escassa assistència de públic en la majoria de proves i competicions i pels problemes sorgits en el bon funcionament d’algunes instal·lacions esportives. Clar que en uns Jocs Olímpics, el què acaba essent més rellevant són les marques i els resultats personals i d’equip que els esportistes assoleixen i dels que en donen fe les medalles que els participants en cada disciplina esportiva obtenen. D’aquí que ha de ser just felicitar als i a les esportistes representants de l’Estat que en els Jocs de Rio s’han penjat al coll un total de 17 medalles, 7 de les quals han estat d’or. Un nombre, aquest de les 7 distincions màximes obtingudes, només superat en ocasió dels Jocs de Barcelona quan els nostres representants esportius n’aconseguiren 13 sobre un total de 22.

Confessava aquí mateix fa un parell de setmanes, que cada quatre anys, quan la maquinaria d’uns nous Jocs Olímpics es posava en marxa, revivia amb una certa nostàlgia els dies dels Jocs de Barcelona. Així, mentre estic escrivint aquestes ratlles se’m fa present novament en el record la imatge d’aquell vaixell de paper dins el qual viatjava un Cobi tot dient-nos adéu, mentre s’enlairava per sobre l’estadi olímpic de Montjuïc envoltat de planetes durant la cerimònia de cloenda. Desconeixíem en aquells moments els efectes que des del punt de vista promocional els Jocs tindrien tant per a la ciutat com pel país que els havia hostejat. Tingueren de passar un parell d’anys per començar-los a percebre. El cicle de crisi econòmica europea iniciat a començaments del 1992 en tingueren la culpa. D’aquesta manera no havia de ser fins el 1995 que Barcelona començaria a obtenir els rèdits del singular ‘spot’ promocional que els Jocs varen significar. Des de llavors, a despit de la nova crisi econòmica desencadenada el 2008, la xifra de visitants no ha deixat de créixer, i això fins el punt que a hores d’ara l’allau de turistes que visiten Barcelona comença a percebre’s més com un problema que no pas com una oportunitat a gestionar amb eficiència i eficàcia.

Qui ens havia de dir, quan Pasqual Maragall assegurava que els Jocs de Barcelona serien la palanca que permetria situar definitivament Barcelona i Catalunya en el mapa, que aquell seu desig d’alcalde s’havia de veure coronat per l’èxit del que en són bons indicadors tant el nombre de passatgers que arriben i parteixen de l’aeroport d’El Prat i del port de Barcelona convertit avui en la principal base de creuers de la Mediterrània, com el nombre creixent de pernoctacions turístiques que ha comportat l’eclosió d’una oferta d’allotjaments turístics que escapen a tota mena de control i que per això mateix són susceptibles de generar problemes de convivència.

Potser com a conseqüència de la massificació i també de la manca d’un model turístic que sigui el garant de la qualitat i sostenibilitat dels serveis turístics que s’ofereixen, una recent enquesta feta entre les persones que ens visiten i que té el valor que té, apunta a què Barcelona podria trobar-se en risc de convertir-se en una mena de parc temàtic urbà del que allò que és principal és treure’n el màxim profit possible. No es tracta de fer escarafalls del sector turístic. Molt al contrari. Cal saber treure profit de l’atracció que Barcelona exerceix per desenvolupar polítiques que al seu torn apostin per compaginar activitat turística amb millora constant de la qualitat de vida de les persones que hi viuen i que hi treballen. Una aspiració que segons l’informe que anualment publica The Economist Intelligence Unit, a hores d’ara estem lluny d’assolir. I és que segons aquest rànquing que es confegeix a partir de 30 indicadors –d’entre els quals hi tenen un pes rellevant l’estabilitat social, el sistema sanitari, la cultura, l’entorn en el que creixen nens i nenes, l’ensenyament i les infraestructures urbanes–, Barcelona ocupa només la 31na. plaça en el llistat de ciutats de tot el món amb millor qualitat de vida… Cal afegir res més?

_______

Per als més curiosos afegir que Barcelona, segons aquest rànquing de The Economist al que podeu accedir clicant aquí, és la 17na millor ciutat de la UE amb millors condicions per a viure-hi i, això sí i per si serveix de consol, és la primera de l’Estat per davant de Madrid que ocupa la 19na plaça.