Recordo que quan jo era molt petit, el meu avi no es cansava de repetir una i mil vegades que no sabia pas on aniríem a parar, tal i com el món girava. Eren, aquells, anys durs de postguerra (espanyola i mundial), de dictadura militar ferotge, de resistència i de mancances a dojo en tots els ordres i sentits. Passats els anys, va ser al meu pare a qui havia de sentir a dir que tal com anava tot no podia ni imaginar on arribaríem. Transitàvem llavors pels anys d’oposició creixent a una dictadura que massa lentament començava a periclitar. Quan em va tocar a mi exercir de pare, també, en més d’una ocasió, al veure la celeritat amb la que els temps canviaven, vaig sentir-me temptat a exclamar que a la vista dels esdeveniments, tampoc jo no sabia on aniríem a parar. Però me’n vaig estar, tot recordant com em molestava que el meu avi primer, i el meu pare després, em fessin saber la seva desconfiança envers l’esdevenidor, i sobretot envers la manera amb la que els joves l’estàvem acarant. Així que vaig optar per mossegar-me la llengua, callar i observar.
Aquests records i experiències personals venen a tomb quan ja sóc avi i m’atreveixo a proclamar que, a voltes, tampoc jo no em sé avenir de moltes de les coses que s’esdevenen, en aquest cas en l’àmbit de la política espanyola en general i en el del nostre país en particular. I és que just quan encetem un mes de setembre complex (al marge del fet gens menyspreable que Rajoy no serà investit aquesta setmana president del govern espanyol), i malgrat el temps transcorregut des que els cupaires es negaren a què els pressupostos que pel 2016 presentats pel govern de Catalunya al Parlament de Catalunya poguessin ser tramitats tot forçant al president Carles Puigdemont a anunciar que es sotmetria a una qüestió de confiança, no em sé avenir que en la política catalana continuï brillant més el soroll que no pas els fruits. Pensava i continuo pensant –m’adono que ingènuament–, que després d’aquell gest obligat, tant el president com la coalició de JxS haurien comprés que els cupaires no els eren un soci fiable, i que per tal de superar la qüestió de confiança del 28 de setembre amb solidesa els calia obrir-se al diàleg amb altres forces parlamentàries i molt especialment amb CSQP. Però no. Els dies i les setmanes s’han anat succeint prenyats, això sí, d’èpica, sense que ni des de JxS ni des del govern s’hagi observat cap gest. El cas és que avui, la sort de Carles Puigdemont al capdavant del govern es troba, paradoxalment, a mans dels mateixos vots que el forçaren a sotmetre’s a la qüestió de confiança.
Així, doncs, ens situem davant dos únics escenaris polítics possibles sense que puguem avaluar-ne amb precisió quin n’és el menys dolent. El primer, parteix de la possibilitat certa que Puigdemont superi la qüestió de confiança amb el suport de la CUP. En aquest cas bo serà preguntar-se de què hauran servit els dos llargs mesos transcorreguts d’estires i arronses, així com quin recorregut tindrà el renovat suport cupaire i quina la propera estació de passió per la qual la CUP obligarà al govern a passar. El segon escenari, parteix de la possibilitat que el president no superi la qüestió de confiança; un fet que ens abocaria a unes noves eleccions, que dilatarien més encara la inoperància governamental i parlamentària a la que estem assistint.
Mentre, enmig d’una èpica que serveix per poc més que per proporcionar titulars i piulades, la ciutadania comença a sentir-se cansada de tants tacticismes i postureigs a l’ús que, almenys pel què fa a mi, em costen molt d’entendre…
Però us demano que no em feu cas! Deu ser que, en efecte, jo també m’he fet massa gran!
Publicat a Diari de Sabadell, el 1r de setembre de 2016
Comentaris recents