Del meu bloc de notes, aquestes dues anotacions i una pregunta final. La primera anotació és per preguntar-me si el moviment independentista respon a un fenomen propi de Catalunya o bé té quelcom a veure amb d’altres convulsions polítiques que es viuen simultàniament en la majoria de països occidentals. La pregunta em sembla absolutament pertinent per entendre quelcom més sobre el què a Catalunya s’està esdevenint, i per no obsessionar-nos ni atemorir-nos en excés davant el què passa, sense que això pugui ser interpretat per ningú com una banalització de les conseqüències segures que d’aquest estat de coses se’n derivaran tant per a Catalunya com per a Espanya i qui sap també per Europa. Potser, adduïts per l’abast del ‘procés’, no ens acabem d’adonar que estem vivint dies d’un transcendent canvi de cicle polític que ens afecta a nosaltres però també al conjunt de les democràcies liberals occidentals. L’etapa econòmica neoliberal que va iniciar-se les darreres dècades del segle passat ha tocat a la seva fi i una nova etapa emergeix amb força. Segons siguin les circumstàncies i les preocupacions socials dominants en cada país, aquest final d’etapa s’expressa i es manifesta de manera diferent. En tenim alguns exemples: el Brexit en el cas del Regne Unit; l’elecció de Donald Trump en el cas dels EUA; el creixent autoritarisme a Polònia, Hongria o Turquia; la irrupció, diumenge passat, de l’extrema dreta al Bundestag; l’augment del suport a partits populistes d’esquerra o de dreta, segons el lloc i el moment. Tots aquests moviments, certament distants i diversos, tenen en comú una nova orientació política de caràcter nacionalista com a instrument bàsic per combatre el model neoliberal.

La segona anotació. Quan falten tres dies pel que serà un nou dia històric per a Catalunya –i de retruc per l’Espanya que no s’adona de la crisi del model polític i territorial en el que ha entrat–, es fa impossible  predir què passarà diumenge i, sobretot, què passarà a partir de dilluns. I és que de mica en mica, entre els uns i els altres, ens hem –o ens han– instal·lat dins d’una olla a pressió en la que no ha de trigar en bloquejar-se  la vàlvula de seguretat a través de la qual s’allibera vapor i pressió. Sorprèn que ningú (tant d’aquí com d’allà) sigui conscient que quan la vàlvula es bloquegi definitivament, la pressió dins de l’olla no deixarà d’augmentar fins a provocar-ne l’explosió. L’acció i reacció dels uns i la reacció i acció dels altres ens ha conduit fins a aquest punt, tan proper al de no retorn, a partir del qual seran inevitables danys quantiosos per ambdues bandes. Més si tenim en compte que –passi el què passi a partir d’ara i de dilluns– costarà refer les relacions entre Catalunya i Espanya o, per a ser més precisos, entre els governs de Catalunya i d’Espanya; relacions que a despit de tot el què he apuntat fins ara, tard o d’hora caldrà necessàriament restablir.

Els fets s’esdevenen a una velocitat de vertigen de tal manera que allò que ahir era d’una manera avui ho és d’una altra. Sabem com hem arribat fins aquí però, precisament per absència de la política, no sabem com ens en podrem sortir. L’1-O serà una jornada de protesta ciutadana a la que als independentistes s’hi sumarà una part important de la ciutadania que se sent contrària i contrariada per l’abast i la dimensió de les mesures judicials, absolutament desproporcionades, adoptades per intentar frenar-lo.

Davant tot plegat, la pregunta que em faig –certament retòrica i ingènua–  és com pot ser que davant la gravetat dels moments que vivim, el Parlament de Catalunya que és la casa de la democràcia per excel·lència, continua tancada i barrada talment com si res no passés. Com diu la cançó, la resposta, amics meus, caldrà buscar-la en el vent.

Publicat a Diari de Sabadell, el 28 de setembre de 2017