No us penseu que sigui fàcil escollir, cada setmana, un tema amb prou ganxo i al.licient com per a merèixer l’interès meu i dels benevolents lectors de “DS”. Invariablement els dimarts o els dimecres de cada setmana, en posar en marxa l’ordinador per tal de teclejar la col.laboració setmanal, una estranya sensació—sempre la mateixa—recorre, de dalt a baix, el meu cos. “Sobre què escriurem avui?”, m’interrogo com si de la pregunta se n’hagués de derivar, de forma immediata i automàtica, la resposta adequada en relació amb el fons i amb la forma del meu comentari. I mentre intento sobreposar-me a la situació se’m fan presents les imatges dels fets que al llarg dels darrers dies hauran merescut la meva atenció i que seran susceptibles de garantir i de vertebrar el contingut de la meva peça periodística que pretén englobar-se en el gènere de l’opinió.

El Mikimoto i les seves vel.leïtats; els socialistes i el “mogut” Congrés de Sitges el darrer cap de setmana; l’anunci d’un hivern i d’una primavera calenta per part dels sindicats, obsedits en basar les seves reivindicacions en la pretesa representativitat que els atorgà una vaga que ho fou tot menys general; la desfeta—més que no pas derrota—del Barça davant el Betis i del “Atlhetic”; les perilloses excentricitats del rus Jirinovski; la col.lectiva indiferència pel que fa al conflicte dels Balcans i la impotència que sentim; la polèmica entorn del futur del Gran Teatre del Liceu; el provincialisme que ens envolta i que volem ignorar; els pretesos conflictes al voltant del català que van bé a més d’un… i de dos; el creixement dels fonamentalismes; els acords, que no acaben d’ésser-ho, entre palestinians i israelites; la decisió de Clinton d’aixecar l’embargament dels EEUU sobre el Vietnam, després de més de dinou anys; l’afer, del mai no acabar, del cas Filesa; la crisi del Banesto i qui l’haurà de pagar; la marginació en la qual viuen molts indígenes a Mèxic i que la revolta de Chiapas ha posat de manifest; els accidents de trànsit de cada cap de setmana que han segat la vida de dos sabadellencs; el viatge de l’orca “Ulisses” des de Barcelona als Estats Units… Aquests són solament una mostra de les moltes qüestions que haurien pogut argumentar l’article d’avui. Però no ha estat així.

I és que avui, quan—mecànicament—he engegat l’ordinador i la il.luminada pantalla m’ha reclamat que posés el negre de les lletres i de les paraules sobre el blanc fred i electrònic de l’enginy, l’àmbit del meu pensament s’ha vist envaït pel record de la Pilar Molins la qual, sense donar-nos temps a conèixer la resposta de no poques preguntes, ens deixà aquest cap de setmana. I no m’he pogut resistir—tampoc no he fet res per evitar-ho—de fer memòria dels dies en què fa ja uns anys, ella des de l’Area de Serveis Socials i jo des del Servei de Publicacions i Informació de l’Ajuntament de Sabadell, treballarem plegats i compartirem il.lusions, alegries i dificultats i incomprensions. I he recordat la dedicació i la vocació que la Pilar posava sempre en la recerca de solucions als problemes que afectaven els ciutadans més desarrelats, desemparats i amb menys recursos, ja que els vivia intensament talment com si fossin seus. I com, davant els entrebancs, la Pilar preferia fer bona cara i exhibir aquell obert i ample somriure que encomanava als que l’envoltaven. I m’he preguntat, una i mil vegades, en relació als motius que podien justificar que la Pilar hagués decidit de guardar, només per a ella mateixa i íntimament, el drama d’una malaltia incurable i d’una mort anunciada. I on i en què es fonamentaven les raons del destí per a reservar una fi tan dura i dolorosa, segur que injusta, a qui ho havia donat tot sense no esperar res a canvi.

Potser per això avui, quan només queden les restes d’un dia que ja és història, no he estat capaç d’escollir un bon tema per al meu comentari de cada dijous.

Publicat a Diari de Sabadell, el 10 de febrer de 1994