M’hauria agradat poder-hi assistir, com ho feren prop de vint mil persones, al concert organitzat amb motiu dels trenta anys de l’entrada en escena d’un dels cantautors que més contribuí a fer-nos partíceps d’uns anhels i il.lusions comuns. Un cantautor que, a través del seu crit i clam, féu que no ens sentíssim sols en la nostra protesta diària per un ordre polític que ens havia estat imposat. Divendres passat, el Palau Sant Jordi es convertí en temple, magnífic i solemne, en el qual s’oficià la liturgia del record col.lectiu i de la solidaritat –entre mística i real– d’aquells que sempre creguérem en la llibertat com el més preat dels valors.

Es complien trenta anys que Raimon ens havia convocat i animat a prendre part en l’objectiu col.lectiu d’un futur millor, lluny del gris present en el qual llavors transcorria la nostra existència. Fa ja trenta anys que aquell xicot de Xàtiva ens havia invitat a un diàleg per al qual no feien falta més paraules que les precises i justes que es trobaven contingudes en les seves cançons. No calia més que sentir-nos part integrant d’una espe-rança que el futur no ens podia pas negar. No calia –tampoc eren possibles– més gestos que les mirades de complicitat i els aplaudiments que, en cada recital, adquirien un significat que anava molt més enllà del simple i enèrgic picar de mans… No calia dir-nos més.

Molts sabadellencs recordem els recitals que, periòdicament, portaven a Raimon a presidir l’escenari de “La Faràndula” acompanyat només de la seva guitarra i del calor d’un públic entusiasta. En especial recordem el que ens oferí el setembre de 1975 i que ens deixà una fonda empremta. Aquell fou un recital ben singular. Feia poques hores que, a Cerdanyola, havia estat executat l’etarra Juan Paredes Manot, “Txiqui”. Un Consell de Guerra sumaríssim l’havia condemnat a mort. Els organitzadors del recital i el ma-teix Raimon es plantejaren la possibilitat de suspendre’l en se-nyal de dol. Això no obstant s’optà per la seva celebració, com a darrer i pòstum homenatge a una nova –havia d’ésser l’última– víctima de la repressió franquista. A “La Faràndula” es visqué, aquella nit, un clima irrepetible amb un Raimon més motivat que mai i un públic fortament tensiu. Els silencis que seguien a ca-dascuna de les cançons, eren un clam contra la insensatesa i la dictadura que ja tocava a la seva fi. L’emoció continguda dels assistents esclatà finalment en una impressionant i llarga ovació que ho dèia tot i que res no deixava lloc a dubtes ni falses in-terpretacions. Tampoc, en aquella ocasió, varen caldre les paraules.

Deia que m’hauria agradat, divendres passat, estar a l’olímpic Palau Sant Jordi per a viure, en directe, el concert programat en ocasió dels “30 anys de ‘Al vent'”. Ocupacions d’ordre professional m’ho impediren i em vaig perdre la màgia d’aquella nit. M’hauré de conformar –ho estic fent ja– amb la lectura de les innombrables cròniques i reportatges que han estat publicats i que han traslladat als lectors part dels matisos i de les sensacions que envoltaren el concert. Sortosament compto també amb les prop de quatre hores de recital que el magnetoscopi s’encarregà d’enregistrar.

I és que la meva és una generació a la qual li cal recuper la memòria d’instants, situacions i circumstàncies que foren viscudes amb intensitat però que eren mancats de massa coses. Segurament per això no volem que se’ns escapin, sense més ni més, ni els trenta anys de “Al vent”, ni els vint-i-cinc d’un maig del 68 que seguírem a obligada distància. Tampoc d’altres tants aniversaris i commemoracions que ens marcaren decisivament i que sovint ens recorden els nostres origens i la nostra identitat. No és gens estrany que, en moments com aquests, pugui envair-nos una certa nostàlgia. I és que ens sentim actors i protagonis-tes d’un temps que ja és ben nostre i d’un país que, ara sí, anem fent.

Publicat a Diari de Sabadell, el 29 d’abril de 1993