Hem passat una Setmana Santa arrauxada. Una setmana en la que no sabíem ben bé si ens trobàvem en temps de primavera o més aviat d’hivern. En tornar a casa, fins i tot, ens hem trobat amb un Montseny nevat i amb unes temperatures com a mínim estranyes. Els que hi entenen –si és que hi ha algú que hi entengui en el negoci del temps–, asseguren que res del que passa deixa de ser normal. En qualsevol cas, el temps atmosfèric està revoltat i  arrauxat. Com revoltat es troba el món de la política arran l’interès de les notícies que ben aviat s’hauran de començar a produir. A Sabadell, per exemple, s’apropa l’hora en què els partits polítics hauran de començar-se a pronunciar en relació als noms de les persones que hauran d’encapçalar les seves respectives llistes electorals de cara a les properes eleccions municipals. Especialment interessa conèixer quins seran els candidats a l’alcaldia que presentaran els partits de l’esquerra sabadellenca i que hauran d’intentar mantenir l’hegemonia en el futur Consistori.

Mentre no arriben aquestes notícies, serà qüestió d’anar fent boca seguint el procés de les primàries que, a nivell d’Estat, tenen endegat els socialistes. Un procés que obre les portes a una nova manera d’entendre la democràcia en el sí dels partits i que a despit que no és una mesura suficient sí que és absolutament necessària i prèvia a altres. Borrell i Almunia defensen un mateix model de societat, encara que dues sensibilitats ben diferenciades. Borrell és rauxa. Almunia és seny. I en els temps que corren, entre seny i rauxa, deu ser preferible apostar pel seny. Si més no perquè les enterbolides aigües de la política puguin tornar, d’una vegada, a mare.

Publicat a Diari de Sabadell, el 16 d’abril de 1998