Podríem arribar a admetre que el president del govern espanyol no ho ha fet prou bé en matèria de lluita antiterrorista. Podríem arribar a acceptar que des del govern s’han comès alguns errors en el decurs de les negociacions encaminades a la consecució de la pau al País Basc des que ETA va anunciar l’alto el foc i fins que la banda mateixa va posar-hi un violent punt-i-final. Fins i tot podem convenir que el president del govern va pecar d’optimisme fora mida la vigília de l’atemptat. Però tot i admeten això, es fa difícil d’entendre l’obsessió dels populars per desprestigiar, sigui com sigui, a Rodríguez Zapatero i al seu govern en una qüestió tan delicada i sensible com ho és el terrorisme. El president del govern no passa certament pels seus millors moments i la seva imatge de “buen talante”  ha sofert erosió després de l’atemptat del dia 30 de desembre a l’aeroport de Barajas; un atemptat que, recordem-ho, només té un responsable: ETA.

En cap cas hauria de satisfer a ningú la certa pèrdua de credibilitat governamental a la qual estem assistint. Menys encara en una qüestió com la lluita contra el terrorisme que, de manera exageradament agressiva està aprofitant el PP per fer forat en el govern. Arribats a aquest punt, la pregunta sorgeix amb facilitat: ¿quina alternativa fiable presenten els populars quant a la lluita antiterrorista, més enllà d’ancorar-se en un passat que ja és història? Si des del PP s’hagués optat per propugnar una política constructiva, de disposició al diàleg i al pacte, podríem començar a presumir que una alternativa popular al govern socialista seria possible. El PP ha aconseguit, amb molta demagògia, minar la credibilitat governamental. Però que no s’equivoquin els populars: la seva intolerància al diàleg i els seus atacs fora mida, no estan aconseguint presentar-se com una alternativa de govern.  Mariano Rajoy, està possiblement deixant escapar aquests dies la gran oportunitat de la qual disposava per erigir-se en el líder alternatiu i constructiu. Potser val la pena fer memòria que el lideratge de José Rodríguez Zapatero es va bastir gràcies a la seva actitud dialogant i poc crispada a l’hora de fer front a les polítiques defensades pel llavors president Aznar; un president que es negava, una i altra vegada, a escoltar res ni a ningú.

Tenim un problema. El PP està jugant a debilitar l’actual govern i ho fa des de no cedir ni un milímetre en els seus posicionaments. No obstant això, Mariano Rajoy ha de saber que anar per la vida sols –com fa tan de temps que va el PP– res no resolt i més aviat genera anticossos els aparta del món real. I aquesta actitud és especialment greu quan l’enemic a batre no és el govern sinó una banda de terroristes amb la qual es va negociar quan Rajoy formava part del govern. I, llavors, quan es va produir el trencament de l’alto al foc, ningú no va exigir ni compareixences ni va acusar als populars de ser els responsables de res relacionat amb el terrorisme. D’aquí també que no es pugui entendre que el mateix PP que es negava a anar a la manifestació de dissabte passat amb l’excusa que la convocatòria dividia a la ciutadania, accepti adherir-se a la manifestació que dilluns passat convocada el Foro d’Ermua. D’aquesta manera i amb aquestes contradiccions, per molt que el president del govern reconegui errors i proposi treballar en una estratègia comuna, ben poc es pot fer des del govern per tornar a mare les revoltades aigües de la política espanyola. Més encara després d’escoltar a Rajoy dilluns al Congrés dels diputats amb una intervenció que va ratllar la deslleialtat institucional.

Qui sap si tal com estan les coses, comença a ser temps de què la ciutadania es torni a pronunciar, digui prou i es mobilitzi contra aquells que només estan disposats a respectar  les regles del joc si aquestes els afavoreixen.

Publicat a Diari de Sabadell, el 18 de gener de 2007